DE MERITXELLS LAIQUES I RELIGIOSES

Estimat Mossèn Ramon de Canillo,

En primer lloc, agrair-le que hagi respòs al meu article, perquè és la confrontació de punts de vista diferents la que ens permet ampliar els nostres coneixements. Li he de reconèixer que el seu escrit em va emocionar, perquè les seves paraules transmeten una profunda estima per la Diada de Meritxell i tot allò que representa. I aquest sentiment, més enllà de que un el pugui compartir o no, val molt i més encara en el temps que corren, on tot lo material sembla prevaldre per sobre dels valors.

Espero que del meu article no hagi deduït que volia fer de menys la Diada de Meritxell. Ningú pot negar que molta gent es movilitza en aquest dia, i molta més es sent vinculada tot i no poder participar-hi. Si li vaig fer pensar el contrari, nomes puc dir que la meva vehemència és un caracter de joventut que els anys no m’han pogut canviar.

Dit tot això, intentaré aclarir el meu punt de vista. Considero que la Diada de Merixell, tot i ser un acte que mou molt gent, no representa la totalitat del que avui és Andorra. Segurament, fa anys, quan Andorra era un país i una societat amb un caràcter fortament religiós, tothom podia sentir com a seva la Diada de Meritxell. Però aquest temps ha passat.

Feia vostè servir l’exemple del matrimoni, on dues persones es converteixen en una, sense deixar de ser dos. Al meu parer, Andorra ha viscut un procés similar, però en la direcció contrària. Fa anys, la societat civil i la religiosa eren a Andorra, com a pràcticament tot el món, una unitat indivisible. I així es veia traduït als rituals més representatius de la vida individual i social, com el naixement, el matrimoni, la mort, que eren inseparables d’una concepció religiosa del món.

Però, a dia d’avui, crec que la realitat social d’aquest país ha canviat i l’evolució dels mateixos rituals ens serveixen com a mostra. El nombre de batejos, comunions, matrimonis i enterraments de caràcter catòlic baixa dia rere dia, i paral·lelament augmenta el nombre dels matrimonis civils, parelles de fet, divorcis, nens no batejats, etc.. El catolicisme ha deixat de ser la guia en la vida de molta gent i, tot i que es pot valorar positiva o negativament aquest canvi, és un procés que cada dia va a més. Això considero que és una realitat innegable.

Per tant, si la societat ha canviat, també ho han de fer els símbols que li serveixen com a representació. Molts del que vivim en aquest país tenim creences diferents i això ens fa molt difícil sentir-nos representats en una celebració com la Diada de Meritxell, que te un caràcter fortament religiós.

I és aquí on venia a dir al meu anterior article que faria falta una mena de Diada de Meritxell laica, sense cap tipus de component religiosa, de manera que tots els que vivim i ens estimem Andorra poguéssim participar junts, sense diferències, celebrant i reforçant els valors que ens uneixen. Això no vol dir que calgui canviar la forma en que es celebra actualment la Diada de Meritxell, que, per tradició i pel que representa per molts, ha de respectar-se. Una solució podria passar per donar un caràcter més ciutadà, més participatiu i més festiu a la celebració de la Constitució, que ara sembla més aviat quelcom reservat als polítics. Perquè la Constitució, a diferència dels llibres religiosos, si és un conjunt de normes fetes i aprovades per tots a partir del mutu acord i que a tots ens vinculen i ens donen drets per igual. La societat moderna es construeix al voltant d’una constitució i no d’un llibre religiós, sigui aquest el que sigui, i així s’hauria de celebrar.

Espero al menys haver-me expressat d’una forma més entenedora aquesta vegada, ja que estic segur de no haver-li convençut. Per terminar, li agraeixo molt la invitació per participar a l’acte de l’Orfeó de la Gent Gran d’Andorra la Vella, però malauradament no hi seré a Andorra en aquelles dates. En tot cas, espero tenir més endavant l’oportunitat de conèixe’ns i parlar sobre aquest i altres temes, que de ben segur resultarà molt enriquidor.

Cordialment,

PER UNA MERITXELL LAICA, POPULAR I CIUTADANA

Aquest passat dimarts vaig sentir-me una mica com Will Smith a “Soy leyenda”. En baixar al carrer, vaig trobar-ho tot tancat i més banderes penjades a les faroles que persones passejant. Havia explotat la pandèmia de la grip A i jo sense enterar-me? No, vaig caure, és Meritxell.

Durant tots els anys que porto a Andorra, sempre m’ha causat sorpresa la poca relevància que, al carrer, provoca el Dia de Meritxell, si ho comparem amb esdeveniments com la Diada a Catalunya, el Aberri Eguna, a Euskadi o el Dia de la Hispanidad a Espanya. Em podeu rebatre, amb tota la raó, que la festa nacional es celebra el Dia de la Constitució. Però és que, si som sincers, aquest esdeveniment encara mou menys gent. I no es pot negar que, per història i tradició, te, o hauria de tenir, molt més pes el Dia de Meritxell. De fet, el problema és que cap dels dos dies tenen un gran impacte social com a esdeveniments revindicatius de l’andorranitat.
Pel que respecte al dia de Meritxell, crec que les institucions s’han quedat estancades i no han evolucionat al ritme d’aquest país. Perquè, a dia d’avui, una celebració religiosa catòlica, amb liturgia inclosa, no representa a la majoria sociològica de l’Andorra actual. I dificilment ens podem vincular o participar a allò que no ens representa; menys encara quan tradicionalment el bisbe aprofita aquest dia per donar el seu particular punt de vista sobre el que necessita el país. Com deia aquell, per anar a misa, m’en vaig a la platja.

I el Dia de la Constitució es viu com un acte principalment polític, on només aquells que participen activament en aquest àmbit tenen quelcom a celebrar. Tampoc ajuda molt a revindicar la seva importància i fer participar a la ciutadania que no es consideri aquesta festivitat d’obligament compliment.

Però un país necessita una celebració on pugui recordar i premiar els seus valors, on es reforcin els llaços que uneixen als seus ciutadans. Els ritos enforteixen els nostres hàbits, i les festes són la manera més lúdica i divertida de fer-ho. Ara bé, perquè una festa sigui un èxit, la música ha d’anar al gust de tots, o al menys de la major part dels assistents. I no crec que una liturgia religiosa particular o un conclave de polítics sigui, ara mateix, una melodia que faci ballar a la majoria dels andorrans.

Donem un altre aire al Dia de Meritxell, sense eliminar res però afegint coses que puguin sumar més participants. Convertint-la en una celebració laica i pels ciutadans, s’asemblarà molt més al que ara és Andorra, i segurament molta més gent vindrà a la festa, que d’això es tracta finalment, o no?.

VOTA, VOTA, IDIOTA

Això cantaven allà pels 80 un dels grups de punk més destacats de la meva generació, volguent deixar clar que votis o no poques coses han de canviar realment al sistema establert pels poders fàctics. Tot i que el missatge nihilista del punk te part de raó i la democràcia dista molt de ser una eina perfecta, és de llarg el millor sistema descobert fins ara, i, com al cas d’Obama als EUA, una eina per visualitzar la voluntat de canvi d’una societat.

Mentres tant, a les nostres muntanyes, una vegada més, torna a les portades dels diaris la possibilitat de permetre el vot als residents a Andorra, ara mitjançant un conveni amb l’Estat espanyol equiparant el vot dels andorrans a les municipals de l’Estat veí amb el dels residents a les comunals. Un dels temes recurrents d’aquest país, com l’aeroport, el metre aeri o el tamarro.

La resposta del cos polític andorrà, no ens hem d’enganyar, no ha estat en aquesta ocasió molt diferent de les anteriors. En primer lloc, estan aquells que parlen d’excessiva influència en els comicis com a motiu per no donar el dret de vot als residents a les comunals. Anem a veure si ho he entès be. Si som pocs i per tant no podem modificar de cap manera l’status quo, aquí si podríem votar. Però en el moment en que som molts i el nostre vot representaria alguna cosa, doncs millor que no votem. O sigui, si és per decorar, podem tenir dret a votar, però si hem de tenir un pes real, millor que no. Un criteri molt democràtic.

El tema de la influència dels vots dels residents te una segona lectora encara. Si som molts i podem influir i això no és bó, dedueixo que deu ser que la nostra influència no és bona. O sigui, que els residents som una mala influència, com la música heavy pel jovent. Estem preparats per treballar, cotitzar a la CASS, pagar el foc i lloc, etc.. però no tenim criteri per decidir qui ha de dirigir els nostres comuns. Però és que algú es pensa que no volem, com tothom que viu aquí, el millor per aquest país? O pot ser no tenim la preparació intel·lectual per discernir el millor pel país. Una mica com a les dones al segle XIX, quan no se les deixava votar perquè no tenien prou criteri, oi?

Una segona corrent d’opinió ha estat que seria més correcte permetre el vot mitjançant la nacionalització dels residents i no amb acords amb altres països. Totalment d’acord, però ves per on, aquest és un altre tema del qual se’n parla molt però no s’avança mai. Si fos malpensat diria que perquè realment mai hi hagut una intenció de facilitar un accés més ràpid dels residents al passaport andorrà.

I un tercer grup de veus venen a dir que ara mateix el país te d’altres prioritats, com sortir de la crisi econòmica i de la llista de paradisos fiscals. De nou, totalment d’acord. Però també es curiós que sempre sembla haver d’altres prioritats per davant del vot dels residents; les eleccions generals o comunals, la negociació sindical, o la caça de l’isard, el que sigui menys tractar del vot dels residents.

Al final, un acaba per sospitar que el que passa és que la majoria política d’Andorra no vol ni voldrà donar el dret de vot als residents, perquè no els interessa dona representació a la majoria dels treballadors d’aquest país. El que vulgui, que vingui i treballi, i el que no, que s’en vagi. Però com que això sona molt políticament incorrecte, doncs ho emboliquen d’expressions més suaus o, segons com, més hipòcrites.

Però no em feu cas, aquestes teories deuen ser cosa de la meva falta de criteri, que precisament és per això que no puc votar, es clar.