Les paraules, sempre les paraules. Tendres, afilades, amoroses, divertides, tantes com a angles te l’esser humà.
Les paraules, des del mateix moment en que naixem, dibuixen el nostre mon. Ja ho deia la Bíblia amb allò de Al principi fou el Verb. Necessitem etiquetar, conceptualitzar, donar-li una forma, cosificar perquè a continuació puguem emplenar de continguts el mon que ens envolta. Com a qualsevol obra humana, la paraula és una aproximació, una reducció de la realitat a les nostres limitades capacitats cognoscitives. La primera paraula que normalment diem, mama, no pot mai representar realment la multiplicitat i intensitat de sentiments que la relació mare-fill representa. Però necessitem un terme per poder comunicar-nos i personalitzar a aquella persona.
I si les paraules dibuixen el mon, qui controli les paraules, serà capaç de dibuixar el mon. Algú pot definir exactament què és un arma de destrucció massiva? Es tractava d’una bomba nuclear o d’armes químiques?. Mai ho sabrem amb certesa. Però el que és segur és que, trasmès a nivell mundial, aquestes quatre paraules van servir per justificar l’invasió ilegal d’un país i la mort de milions de persones. Les paraules són molt més perilloses que les armes, perquè el control que exerceixen sobre la nostra conducta és molt més subtil. Per això les estructures de poder sempre han volgut mantenir un control estricte sobre les seves formes de reproducció, des de l’oposició de l’Esglesia a la impremta de Gutenberg al control de les dictadures actual sobre Internet.
Fins i tot a Andorra veiem exemples de la seva delicada forma de definir el mon. Acord de no retroactivitat o llei de punt final. És curiòs com dos termes poden, aplicats a un mateix assumpte, generar una percepció completament diferent de la realitat. En el cas dels paradisos fiscals, la decisió de no investigar els possibles delictes fiscals comesos en el passat i només establir sistemes de control pel futur pot ser vist de moltes maneres. Uns veuran la necessitat d’arribar a un acord beneficiós entre interessos contraposats, altres una forma de guanyar temps mentres es troben canals per tornar a desviar els diners a tercers països on ara s’obren oficines i uns altres un perdó general a un delicte del qual tothom s’ha beneficiat. Segons el criteri de cadascú, li ficarem una paraula o una altra. El llenguatge mai és neutral.
També en el nostre sistema capitalista, on tot s’orienta al mercat i allà aconsegueix el seu valor d’intercanvi, la paraula ha trobat el seu lloc, convertida en eslògan que genera moltes vegades més vendes que la pròpia qualitat del producte. Just do it, t’agrada conduir, són exemples del poder de les paraules, i tot els professionals de la publicitat sabem de la seva capacitat per modificar conductes en els compradors.
Però no hem de veure a les paraules només com una eina mercantil o de manipulació, perquè també formen part necessària de qualsevol progrès social. Quan estenem l’ús de conceptes com afroamericà, homosexual o ètnia gitana en comptes de negre, maricon o gitano, estem eliminant una part dels prejudicis inconscients que tots tenim i que les paraules que fem servir ajuden a reproduir-se de persona en persona. Les paraules estan sempre en el principi de qualsevol canvi, yes we can,
I, per sobre de tot, les paraules ens permeten expressar el millor de la nostra condició humana, els nostres sentiments d’amor, amistat, humor, fidelitat, compassió, generositat, etc... Expresar-los i transmetre-los, no només a la gent del nostre entorn, sinó, a traves de la paraula escrita, a les generacions properes, augmentant la saviesa de la raça humana.
Perquè les paraules i el llenguatge són una construcció humana, que el pas del temps va fent més i més gran. Evidentment, cap de les aproximadament 15.000 paraules que fins ara he bolcat en aquesta secció d’opinió són indispensables, ni generaran un canvi en cap sentit, però espero que al menys hagin servit com a homenatge a la seva màgia. Sinó, tampoc passa res perquè aquest és un altre avantatge de les paraules, i és que per molt que les fen servir, mai esgoten la seva capacitat de comunicar.
Les paraules, des del mateix moment en que naixem, dibuixen el nostre mon. Ja ho deia la Bíblia amb allò de Al principi fou el Verb. Necessitem etiquetar, conceptualitzar, donar-li una forma, cosificar perquè a continuació puguem emplenar de continguts el mon que ens envolta. Com a qualsevol obra humana, la paraula és una aproximació, una reducció de la realitat a les nostres limitades capacitats cognoscitives. La primera paraula que normalment diem, mama, no pot mai representar realment la multiplicitat i intensitat de sentiments que la relació mare-fill representa. Però necessitem un terme per poder comunicar-nos i personalitzar a aquella persona.
I si les paraules dibuixen el mon, qui controli les paraules, serà capaç de dibuixar el mon. Algú pot definir exactament què és un arma de destrucció massiva? Es tractava d’una bomba nuclear o d’armes químiques?. Mai ho sabrem amb certesa. Però el que és segur és que, trasmès a nivell mundial, aquestes quatre paraules van servir per justificar l’invasió ilegal d’un país i la mort de milions de persones. Les paraules són molt més perilloses que les armes, perquè el control que exerceixen sobre la nostra conducta és molt més subtil. Per això les estructures de poder sempre han volgut mantenir un control estricte sobre les seves formes de reproducció, des de l’oposició de l’Esglesia a la impremta de Gutenberg al control de les dictadures actual sobre Internet.
Fins i tot a Andorra veiem exemples de la seva delicada forma de definir el mon. Acord de no retroactivitat o llei de punt final. És curiòs com dos termes poden, aplicats a un mateix assumpte, generar una percepció completament diferent de la realitat. En el cas dels paradisos fiscals, la decisió de no investigar els possibles delictes fiscals comesos en el passat i només establir sistemes de control pel futur pot ser vist de moltes maneres. Uns veuran la necessitat d’arribar a un acord beneficiós entre interessos contraposats, altres una forma de guanyar temps mentres es troben canals per tornar a desviar els diners a tercers països on ara s’obren oficines i uns altres un perdó general a un delicte del qual tothom s’ha beneficiat. Segons el criteri de cadascú, li ficarem una paraula o una altra. El llenguatge mai és neutral.
També en el nostre sistema capitalista, on tot s’orienta al mercat i allà aconsegueix el seu valor d’intercanvi, la paraula ha trobat el seu lloc, convertida en eslògan que genera moltes vegades més vendes que la pròpia qualitat del producte. Just do it, t’agrada conduir, són exemples del poder de les paraules, i tot els professionals de la publicitat sabem de la seva capacitat per modificar conductes en els compradors.
Però no hem de veure a les paraules només com una eina mercantil o de manipulació, perquè també formen part necessària de qualsevol progrès social. Quan estenem l’ús de conceptes com afroamericà, homosexual o ètnia gitana en comptes de negre, maricon o gitano, estem eliminant una part dels prejudicis inconscients que tots tenim i que les paraules que fem servir ajuden a reproduir-se de persona en persona. Les paraules estan sempre en el principi de qualsevol canvi, yes we can,
I, per sobre de tot, les paraules ens permeten expressar el millor de la nostra condició humana, els nostres sentiments d’amor, amistat, humor, fidelitat, compassió, generositat, etc... Expresar-los i transmetre-los, no només a la gent del nostre entorn, sinó, a traves de la paraula escrita, a les generacions properes, augmentant la saviesa de la raça humana.
Perquè les paraules i el llenguatge són una construcció humana, que el pas del temps va fent més i més gran. Evidentment, cap de les aproximadament 15.000 paraules que fins ara he bolcat en aquesta secció d’opinió són indispensables, ni generaran un canvi en cap sentit, però espero que al menys hagin servit com a homenatge a la seva màgia. Sinó, tampoc passa res perquè aquest és un altre avantatge de les paraules, i és que per molt que les fen servir, mai esgoten la seva capacitat de comunicar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada