dijous, 6 d’agost de 2009

¿QUI POSA EL CASCAVEL ALS FUNCIONARIS?

A tot aquell que estigui interessat en la situació actual del país i en conèixer una mica per on poden anar els trets en el futur, li recomano vivament llegir l’informe 2008 de l’Observatori de la Sostenibilitat d’Andorra. Un informe senzill però complert, que ens dona una visió global de on estem i cap a on anem, i amb dades reals que permeten validar o refusar les percepcions que cadascú podem tenir des del nostre sempre particular punt de vista.

Dels molts aspectes interessants que l’estudi presenta, un dels més sucosos és la situació dels treballadors de les diferents administracions públiques. Així, l’informe converteix en fets, blanc sobre negre, tres opinions que la gran majoria dels residents en aquest país hem defensat en un moment o un altre; primer, que el volum de treballadors que conformen Govern, Comuns i parapúbliques està sobredimensionat; segon, que aquest creixement del funcionariat s’ha incrementat força els darrers anys; i tercer, que els salaris d’aquest col·lectiu estan, de mitjana, per sobre de la resta dels treballadors. Fins aquí les dades.

Com que no soc polític ni andorrà, i no m’he de preocupar per ser políticament correcte, em puc permetre anar una mica més enllà i dir que per tothom que viu en aquest país és obvi que als darrers anys, emparats per uns ingressos extraordinaris, Govern i Comuns han aplicat uns criteris bastant poc racionals a l’hora de cobrir les seves necessitats de personal. Que el volum que representen les despeses de personal en l’administració pública serien inacceptables en qualsevol empresa privada. I què els funcionaris, per molt que es queixin, gaudeixen d’unes condicions laborals molts millors que la resta de treballadors d’aquest país.

L’estatus de privilegi dels funcionaris respecte als treballadors del sector privat és un fet arreu del món, però a Andorra aquesta situació es veu reforçada per certes peculiaritats del nostre petit país. D’entrada, el col·lectiu dels funcionaris gaudeix majoritàriament del dret a votar, i els treballadors del sector privat no. A més, cal afegir la rotació que caracteritza als treballadors estrangers. I el sindicats, per la procedència majoritària dels seus afiliats, semblen més aviat un gremi professional. Tots aquest elements actuen al mateix temps com a causa i efecte, retro alimentant-se uns dels altres. I com a resultat, l’administració pública ha semblat estar molt més preocupada de satisfer, dins de les seves possibilitats, les reclamacions del treballadors públics que les del sector privat. Les conseqüències, les que reflecteix l’estudi de l’Observatori de la Sostenibilitat.

Ara bé, les circumstàncies ha canviat molt i molt ràpidament per causa de la crisi. La reducció pressupostària general fa inviable mantenir el ritme dels darrers anys en tots els àmbits, i les polítiques de personal no són una excepció. Els que treballem al sector privat ja ho estem patint, ara cal veure que passa al sector públic.

Fins ara, l’actitud fins ara del nou Govern al respecte d’aquesta problemàtica es podria qualificar com a ambivalent. Per una banda, han dit públicament els darrers dies que els últims anys hi hagut incorporacions qüestionables i que alguns departaments estan sobre dimensionats i caldria traslladar gent entre departaments. Però, perquè ningú es molesti, també hem sentit declaracions des de Govern sobre la voluntat de convertir en fixes a molts dels treballadors eventuals amb que compta l’administració actualment. Tot sempre en un to d’allò més suau, no és qüestió d’entrar com un elefant en una caxarreria.

Reduir el sou dels alts càrrecs de l’administració està molt bé, però no deixa de ser un gest cara a la galeria, donat que la veritable diferència la faran els sous de les 4.700 persones que hi treballen. Per això, l’hora de la veritat arribarà en el moment de negociar temes d’alcans com els increments salarials, plans de carrera, promocions, ampliacions de plantilla. Fins ara, els sector més crítics amb l’anterior Govern, com els bombers, han marcat una treva tàctica, a l’espera de l’interlocutor vagi movent fitxes.

Arriba el moment de prendre decisions. Perquè si el Govern cal realment acabar amb l’anomenada Andorra de les dues velocitats, un primer pas seria equiparar les condicions de tots els treballadors d’aquest país, sense fer distincions entre els que voten i els que no.

Cap comentari:

Publica un comentari