No tots som andorrans

El passat dijous el meu cor i el meu cap es van barallar, ho he de dir. Tot va començar en llegir al Diari d’Andorra un article titulat “Tots som andorrans”, on l’autora ens descrivia, de forma molt emotiva, el procés que molts residents hem viscut. Amb una prosa molt aconseguida, llegíem com passem de sentir-nos estranys i estrangers a veure com aquest petit país acaba per formar part del nostre background vital.

Com a resident que porta gairebé 9 anys vivint en Andorra, el meu cor va fer de les seves. Oi què tu també, em deia, has sentit un petit orgull al explicar les particularitats d’Andorra quan estàs fora? Oi que tu també ets sents content de poder ensenyar els seus petits racons màgics als visitants? Doncs deu ser, xisclava el cor amb veu tremola, que tu també ets ciutadà andorrà, com conclou l’article.

I aquí va començar la baralla. El meu cap, amb aquell to pedagògic que tant em molesta, va agafar la paraula. Tot i que tinguem sentiments de pertinença, deia, tots no som andorrans, i molt menys ciutadans andorrans. El concepte de ciutadania es basa en la lliure afiliació d’un individu a una societat o estat, acceptant totes les seves normes i guanyant en contrapartida tots els seus drets; com a contraposició als conceptes de clan o de tribu, on els membres tenen vincles de sang, raça o similars. La ciutadania representa la racionalitat a l’hora d’organitzar una societat, perquè els sentiments son molt difícils de quantificar. Amb duresa, el cap li va demanar al cor; diga’m, qui ama més aquest país, un resident o un andorrà de passaport, un bander o un promotor immobiliari? els socis del Barça s’estimen més l’entitat que aquells que no tenen carnet? Els sentiments, va sentenciar el cap, no tenen res a veure amb la ciutadania. Aquí el cor va començar a badar.

Envalentonat pel silenci del cor, el cap va comparar Andorra amb l’antiga Grècia, on va néixer el concepte de democràcia. Com un vell professor d’història, li va explicar al cor que allà el dret a participar en les decisions polítiques es reservava als atenencs, a l’Assemblea, representant a les 10 tribus que conformaven la polis. Els estrangers, anomenats metecos, podien treballar, negociar, casar-se amb atenencs, etc.. però els hi estava prohibit participar en política. El fet fundacional del concepte de ciutadà, des de els seus orígens, és el dret a votar, a participar i influir en les decisions de la societat de la que formes part. Tota la resta, sanitat, jubilació, educació, ve després. Sense vot, no hi ha ciutadans.

Però el cor, valent com és, no es volia deixar guanyar tant fàcilment. Aquí has pogut fer una carrera professional, aprendre un altre idioma, conèixer una altra cultura, viure experiències molt gratificants. Què això no val res o què, li va cridar emocionat.

El cap va dubtar durant un moment, però va resultar ser nomes una pausa abans del contraatac final Amb el to d’aquell que se sap guanyador, li va respondre. Tot això està molt be, molt bonic, ho accepto. Però no som ciutadans, i no ho som perquè tots aquells que amb el seu vot poden decidir, no volen canviar l’estat de les coses. En aquest sentit, les condicions que ofereix aquest país són clares, pots treballar, fer-te un futur i viure bé, però no podràs ser ciutadà. Com diuen els anglesos, fair enough. Si t’interessa et quedes i sinó pots tornar al teu país. Una simple coincidència d’interessos, entre el que t’ofereixen i el que treus. Mentres que les coses no canviïn, no deixaren de ser una altra cosa que metecos. Enamorats d’aquest país, va concedir el cap, però metecos.

En aquest punt, la discussió va terminar. El cor, sense més arguments per defensar la seva alegria inicial, va haver de retirar-se. El cap té raó, no som ciutadans, va assentir per si mateix. I aquell es va quedar, veient com el cor marxava, orgullós de la seva victòria dialèctica. Però al passar uns minuts,sense saber com, un profund sentiment de tristor el va ofegar. I com que, per molt que utilitzes la seva intel·ligència, li era impossible descobrir l’origen d’aquesta tristor, va decidir escriure aquest article.

Madoff és marxista

Marxista en el sentit de les teories de Karl Marx, vull dir; tot i que algunes de les coses que estem veient al voltant de la crisis econòmica poden encaixar perfectament dins d’aquella famosa frase de Groucho Marx, “Aquests són els meus principis; sinó l’agraden, en tinc d’altres”. Així es podria explicar la fervient reconversió a l’intervencionisme estatal viscuda pels mes exacerbats defensors del lliure mercat. Tot per salvar el benestar general, es clar.

Però m’estic dispersant. Tornant a les teories de K. Marx, és evident que les seves lectures politiques d’un sistema socialista que portaria igualtat, benestar i llibertat a nivell mundial van fracasar de forma estrepitosa. Un somni que va acabar convertint-se en una pesadilla per milions de persones arreu del món. Ara bé, hi ha algunes teories de Marx que, a la vista dels recents aconteixements, no semblen tant agosserades. Una d’elles, el materialisme històric, planteja analitzar cada tipus de societat a partir del seu sistema de producció específic, com l’esclavisme, el feudalisme, i, a les societats modernes, el capitalisme. Dins d’aquesta teoria, Marx planteja que historicament han estat les contradiccions de cada sistema les que li porten necessariament al colapse i a un canvi de model.

En un principi, segons Marx, els diners són una eina per facilitar l’intercanvi de mercancies, una entelequia que no té cap valor. Però la mateixa dinàmica del capitalisme acaba pervertint la funció dels diners. A mida que el fluxe monetari es va fent més gran, els diners deixen de ser una eina per convertir-se en un valor en si mateix. Els mateixos diners fan diners.

Exemples d’aquest procès en tenim molts. La Borsa n’és un. Una institució que en un primer moment havia de generar un ingrès segons la producció real d’una empresa, s’acaba convertint en un mecanisme d’especulació, on les pujades o baixades en la cotització d’una empresa res tenen a veure amb el valor productiu de la mateixa. O, per citar quelcom més proper, l’especulació immobiliaria. Comprar una propietat i vendre-la una vegada i una altra s’ha convertit a la nostra societat en sinònim de riquesa, sobre tot en algun petit país que tots coneixem.

El problema vé quan aquesta especulació deixa de ser un fenomen residual i es converteix en el motor de tot un sistema. La riquessa no surt de la transformació feina del treball de l’home, sinó que es converteix en una ilusió dificilment mesurable, fins el dia que explota. Els sona? Per ser teories escrites per un home mort fa 125 anys no està pas malament.

Si hem de creure les teories de Marx, aquesta crisi és la demostració d’un sistema que no funciona i Madoff, el malvat Madoff no és, com s’ens han explicat, un cos estrany del sistema, una anomalia. No, Madoff és el resultat quimicament pur d’un sistema que premia la riquesa sense producció, la seva joia de la corona, la persona que fins fa un més servia com a model i ara és un proscrit. En tot cas, un exemple viu de les teories marxistes.

Pot ser Marx tingues raó, pot ser no. Si ho estava, ja ens podem preparar. El que si valdria la pena treure en net és que la veritable riquesa només surt del mateix lloc de sempre, de l’esforç i el treball.

En tot cas, em sembla que, per ser el primer article, pot ser m’ha quedat una mica massa dens. Per aquells que vulguin una explicació més divertida de la crisi , els recomano veure el video del costat, on un parell de còmics britànics ens donen la seva visió. Els asseguro que riuran, al menys aquells que no tinguin inversions en hedge funds..