No li digueu a ningú, però ara si que han trobat la formula definitiva per superar les discriminacions sexistes. I ves per on, l’han trobat al meu poble, Leioa, al costat de Bilbao. No és per fer propaganda, però és que això s’ha d’explicar. Resulta que el nostre Ajuntament ha decidit instal·lar un nou sistema de semàfors on els ninots de color verd i vermell s’han duplicat i ara en tenim un de masculí (el de tota la vida) i un de femení (simbolitzat amb una faldilleta). Tots dos ninots es van alternant a cada color, de manera que els vianants poden creuar el carrer amb seguretat i, alhora, fomentar la seva consciència ciutadana. No em direu que no es tracta d’un cim en la lluita per la igualtat de sexes, eh? Aquí mateix podeu veure algunes fotos de l’invent, per si algú no s’ho pot creure, com va ser el meu cas en sentir la notícia per primera vegada.

Hi ha tantes coses que fan aquesta iniciativa ridícula que és difícil decidir-se per on començar. Representar la dona amb faldilles és una manera de defensar la igualtat? Jo més aviat ho trobo sexista, perquè ja fa temps que les dones vesteixen altres coses que no siguin necessariament faldilles, per si algú encara no s’ha enterat. Ja ficats, ho haguessin fet més entenedor encara dibuixant pits i penis als ninots. Segon, ves a saber quan ha costat la broma a l’erari públic. Deu ser que a Bilbao no arriba la crisi i tenim diners per regalar, sinó no ho entenc. Tercer, si en la llista de prioritats dels responsables de la defensa dels drets de les dones, l’acció estrella és aquesta, anem arreglats. I així podríem continuar fins demà.

Els queda el consol als veïns de que amb tota tranquil·litat podran presentar els semàfors als premis CHOPAD i guanyar uns diners que puguin ajudar a cobrir el seu cost, donat que les quinieles els donen com a grans favorits. Els CHOPAD, per si algú no els coneix, són els Premis a les Chorrades més grans Pagades mai amb Diners Públics. Per cert, Andorra crec que també presenta cada any tota una sèrie de nominacions.

Si ens fiquem seriosos, la posada en marxa del semàfor no deixa de ser una anècdota, és clar, però que exemplifica molt bé el què ha arribat a convertir-se el feminisme (com d’altres moviments socials) passat per la teoria de lo políticament correcte. Gestos i paraules que quedin bé i ens permetin posar-nos l’enganxina de “preocupats per la igualtat de la dona”, “defensor del Tibet”, etc.., però sense aprofundir ni complicar-se gaire.
Exemples en tenim uns quants, com la costum de l’anterior lehendakari de dir bascs i basques en tot moment i ocasió, o la brillant digressió de la ministra Aido sobre els miembros i miembras, amb sol·licitud d’incloure-ho al Diccionari de la Llengua Espanyola inclosa. I el més preocupant és que aquest corrent d’estultícia va agafant més força cada dia, fins el dia que ens haurem d’acostumar a dir semàfors i semafores per no ofendre a ningú.

Totes aquestes chorrades no deixen de ser una manera de plantar arbres per tapar el bosc. Polítics (i polítiques) sense imaginació ni voluntat real de generar un canvi i pijos (i pijes) que mai han patit una discriminació en la seva vida, ens pretenen convèncer de que tonteries com aquestes són tota una revolució en la lluita per l’igualtat de les dones. Amb l’avantatge de que per molt estúpida que sigui la proposta, no hi ha perill de quedar malament perquè tot allò que porta l’etiqueta de progre és converteix automàticament en tema fora de crítica, sota el risc de veure’t denunciat, d’una tacada, com a carca, retro, masclista, feixista i altres epítets similars.

Però el bosc de la desigualtat, tot i els arbres que alguns (i algunes) planten, continua present, negre i fosc. Perquè durant el que portem d’any, només a l’Estat espanyol, han mort 40 dones. Perquè les morts violentes són només la punta més tràgica d’un panorama molt més ampli de maltractaments que passen quotidianament davant nostre. Perquè la discriminació laboral de la dona continua sent una realitat. Per tot això, precisament, cal denunciar accions com la d’aquests semàfors feministes, que no serveixen de res més que per desprestigiar i fer pueril una causa realment rellevant.

EL MEU AVI VA SER GUDARI

De fet, tots dos ho van estar, de gudaris. Van lluitar a l’exèrcit basc a la Guerra Civil espanyola, contra les tropes franquistes. Quan de petit ho vaig sentir les primeres vegades no podia menys de sentir-me orgullós i me’ls imaginava lluitant, fusil en ma, a les verdes cimss del Gorbea, fent front a les tropes invasores. Em sentia molt orgullós, en part perquè em permetia veure’m a mi mateix com part d’una família especial, sang d’herois corrent per les meves venes.

Al sentir-la, anys més tard, en veu del meu avi, l’experiència va sonar molt diferent. Va ser reclutat com a conductor de camions, donat que al haver treballat com a comercial de calçat, tenia carnet de conduir, cosa no tant comú en aquella època, i coneixia les carreteres de primera ma. En Santoña, on el que quedava de l’exèrcit basc es va rendir als fascistes italians sense disparar un tret, el camió del meu avi va ser reclutar d’urgència per l’altre bàndol, amb conductor inclòs.

Poques hores més tard, el meu avi conduïa el camí cap a Burgos, ple de ferits de l’exèrcit franquista. I en aquest moment en quan més a prop va estar de perdre la vida durant la tota la guerra, perquè sense previ avís les tropes acampades van obrir foc contra el camió en veure’l arribar. Passat el tiroteig, van veure que amb les preses per requisar el camió, havien oblidat retirar les insígnies de l’exèrcit republicà, que encara portaven sobre la cabina del conductor.

Tot plegat, més a prop del “Bienvenido, Mr. Marshall” de Berlanga que de les valeroses cròniques de guerra que jo m’havia creat a la meva imaginació infantil. Fins i tot, probablement la versió real tampoc sigui aquesta, perquè la nostra memòria funciona com un hàbil artesà que recompon amb les peces trencades del record, un troç per aquí i un troç per allà, artesanies que siguin de l’agrat dels nostres valors i creences.

A mida que ens anem fent grans, els herois i les llegendes que formen el nostre bagatge cultural van perdent brillantor. La nostra innocència infantil i juvenil va obrint els ulls als grisos de la vida real; on els herois ho són per casualitat, els enamorats es divorcien, les guerres es fan per diners, els països socialistes són dictadures de la pitjor categoria imaginable i Frank Cappa resulta que truca les seves fotos més famoses.

Això no treu valor als mites, al contrari. Les creences que van més enllà de la pragmàtica realitat, siguin religioses, esportives, folklòriques o romàntiques, ens fan falta. Necessitem sentir emocions per alimentar la nostra anima i moltes vegades són aquestes il·lusions, els somnis d’una vida millor els que ens porten a superar els nostres límits i fer-nos millors persones, en el més ampli sentit del terme.

Però en el moment en que aquests somnis deixen de ser històries que es compten als nens petits, i es converteixen en la base amb la que s’escriuen els llibres d’història, l’equilibri de les coses s’està torçant. Quan una societat basa les seves decisions més rellevants en el seus mites i dona a aquests la categoria de fets reals, estem entrant en un terreny perillós, on els somnis d’uns es poden convertir fàcilment en la pesadilla d’altres.

L'IMPERI DEL NARCOTRAFIC AVANÇA

Diuen els experts en geoestratègia que, als propers anys, 4 seran els grans centres de poder que influiran de forma significativa en el devenir del món; els EUA, l’UE, Rússia i China. D’altres, com Brasil i l’Índia avançant en aquesta direcció i alguns, com Japó, semblen perdre la seva posició preponderant de fa uns anys. Però, caldria afegir-ne un altre a tots aquests centres de poder geoestratègic. Perquè l’imperi del narcotràfic , tot i no disposar de capital, president, bandera, himne o representació a l’ONU , estar fent prou be els deures com per aplicar una sol·licitud i entrar en aquest selecte grup.

El seu avanç a escala mundial és innegable. A dia d’avui, pocs països o organitzacions internacionals poden oferir un grau d’intervenció simultània similar en el panorama internacional. A Mèxic, responen a la detenció d’un capo amb atacs a la policia i l’exèrcit, deixant els cadàvers de 12 policies a l’autopista com a avís. A Guatemala, on l’exèrcit dona per perdudes regions senceres del país i el mateix president Colom és espiat pels narcos. A Brasil, on les faveles formen part d’un estat paral·lel, on les lleis les marquen els narcos. A Colòmbia, on les guerrilles s’han convertit en les forces armades d’aquest nou imperi. A l’Afganistan, on la droga és el fons de finançament dels taliban, ara, i dels muyahadin anti-sovietics, abans.

I tot i que amb una cara molt més amable, l’imperi també està guanyant terreny als països occidentals. Ara ens confirmen, per si algú encara no s’ho imaginava, que el mon del futbol ha esdevingut una gegant rentadora de diners del narcotràfic, segon el darrer informe de la FATK (Finantial Accion Task Force). També el boom immobiliari a Espanya va veure potenciat el seu creixement per la injecció de capitals de la màfia italiana, amb el mateix objectiu que el futbol. I així un cas darrera l’altre.

El narcotrafic condemna les possibilitats de desenvolupament de tot un seguit de països, absorbint recursos que s’haurien de destinar a altres objectius, corrompint tots els aparells de l’Estat i impedint el desenvolupament de mecanismes democràtics. Per tot això, s’ha convertit en una amenaça per a la societat global d’un caràcter tant o més rellevant i perillós que el terrorisme internacional, i amb la mateixa intensitat es deu combatre.


Però en tots dos casos s’ha demostrat que la confrontació militar no és necessariament l’eina més adequada per resoldre’ls. Les invasions d’Irak i Afganistan disten molt d’haver acabat amb el problema del terrorisme, i s’han demostrat ineficaces sinó venen acompanyades d’estratègies polítiques. De forma paral·lela es pot dir que la lluita policial i militar contra el narcotràfic no ha servit de res i fins i tot, si hem de creure el que escoltem de la situació a Mèxic, el panorama està sensiblement pitjor que fa uns anys. No per conegut està de més recordar el cas de la prohibició de l’alcohol als EUA als anys 30, que va a constituir la pedra constituent de la màfia nord-americana i no va resoldre cap del problemes de salut pública que la van motivar.

Per això resulta curiós com tanta gent es manté aferrada a la recepta policial, sense acceptar altres plantejaments. En molts casos, per posicions ideològiques i morals molts respectables. En d’altres, perquè l’actual status quo afavoreix molts interessos. Estats que poden oblidar el respecte als drets humans en ares de la lluita contra el crim, lobbys armamentístics que inflen els seus comptes de resultats, i els més interessats, els mateixos narcos que per res del mon voldria perdre el monopoli del que ara gaudeixen. Com en qualsevol guerra, aquesta representa un immens negoci, i ningú està disposat a renunciar a la seva part.

Només des d’aquests paràmetres es pot entendre que, encara avui, sigui tabú parlar de l’única solució que sembla viable per resoldre aquesta lacra i que encara cap organització o govern vol esmentar, la legalització. Una mesura que, lògicament, deu ser estudiada i aplicada a escala global, però que difícilment podrà portar-nos a un escenari pitjor que l’actual. Perquè si els Estats estan capacitats per vendre armes, alcohol, Prozac i tabac, seria immoral què venguessin drogues?.

Ja fa temps que es fa necessari un cop de timó en aquest tema, perquè mentre els dirigents del mon esquiven el problema amb paraules suaus i bones intencions, molts països i els seus ciutadans estan condemnats a una guerra que mai podran guanyar.

COM MOLA SER RADICAL !

Com mola ser radical, sentir-se la punta de llança d’un moviment nou i transformador, que donarà peu a un mon millor. Com mola que aquest projecte de naturalesa superior justifiqui la violència i la puguem deixar anar sense remordiments. Com mola sentir-se part d’un col·lectiu, no estar mai sol, protegit, caminar pel carrer i veure el respecte i la por que aixequem entre la gent normal, els que no han estat escollits.

Mola ara i ha molat sempre. Perquè sempre hem sentit l’atracció dels visionaris, dels moviments joves i vigorosos, decidits a transformar la societat, i que en el seu afany per canviar el mon van més aviat arrasar el que ens envoltava. Amb el pas del temps només van canviant les disfresses de la bestia, moda obliga. De les camises pardes a les rastes, els piercings i les samarretes del Che no hi ha tanta diferència, perquè l’important es manté; l’uniformitat, la pèrdua del pensament i el criteri individual, l’ús i la justificació de la violència com a forma de transformació social. La roda va girant i les vistes es repeteixen.

Pot ser algú pensarà que estic sent massa extremista en el meu anàlisi. Però, demano jo, hi ha alguna diferència entre pintar esteles grogues a les botigues dels jueus i cremar la pantalla gegant on uns espanyols veien a la seva selecció de futbol?. Perquè això és el que va passar el mes passat a Terrassa. Una televisió espanyola retransmetria un partit de la seva selecció i, donat que jugadors catalans hi participen, van decidir instal·lar a Terrassa una pantalla gegant a la plaça perquè la gent pogués seguir el partit a l’aire lliure. L’acte comptava amb el vist i plau de l’Ajuntament i va arreplegar unes 500 persones. Encara no havia començat el partit quan un grup d’escollits, que ja havien avisat de les seves intencions per Internet, van irrompre en la plaça i van incendiar la pantalla gegant, provocant el pànic i la fugida dels presents. Una altra victòria per a la causa.

En l’essencial, és el mateix. Es tracta de marcar el territori, el nostre espai; que cal defensar contra l’enemic, siguin aquests jueus, immigrants sense papers o espanyols. Es tracta d’expandir la por entre la població, perquè entenguin que no hi ha postures intermitjes, amb nosaltres o contra nosaltres. I, ara com abans, els poders polítics establerts es miren aquests moviments amb una barreja de sentiments (simpatia pels seus ideals, repulsa pel seus mètodes, tot i que útils en certes circumstàncies..) però sense decidir què fer amb els. Fins que, com va passar a l’Alemanya dels anys 30 o a l’Afganistan post comunista, les condicions socials canvien radicalment en un període breu de temps. I la bestia de cop es fa gran, molt gran.

El mateix gos amb un altre collar. El que si resulta curiòs és com, al girar la roda del temps, els símbols i termes que en un moment històric els mateixos verdugos es van atorgar amb orgull, ara són utilitzats pels seus hereus per depreciar a les víctimes; i així els que van tenir que sortir corrent de la plaça de Terrasa són, a més, titllats de feixistes. Però per la resta, res de nou. Tots aquests moviments són molt més perillosos que un grup d’alborotadors, o de joves engrescats, però sense malícia, com diuen molts quan volen rebaixar aquests actes a la categoria d’anècdotes. Tots aquests moviments porten la llavor del totalitarisme al seu adn. Només esperen el seu moment.

I si el perill continua existint, igualment és present l’obligació de denunciar la veritable naturalesa d’aquests moviments, sense establir diferències de colors, èpoques ni banderes. Més enllà de les nostres simpaties ideològiques, culturals, polítiques o nacionals, hi ha valors molt més importants, que deuen ser defensats en qualsevol moment i circumstància. Quan els drets fonamentals dels homes es tornen a posar en dubte en defensa d’una causa suposadament superior, sigui Deu, la pàtria o el poble, no queda un altre camí que senyalar-ho en veu alta. I si al fer-ho algú es molesta, sempre serà millor donar explicacions que callar. Com deia Gabriel Celaya:

Maldigo la poesia concebida como un lujo
cultural por los neutrales
que, lavándose las manos, se desentienden y evaden.
Maldigo la poesia de quien no toma partido hasta mancharse.