EL MEU AVI VA SER GUDARI

De fet, tots dos ho van estar, de gudaris. Van lluitar a l’exèrcit basc a la Guerra Civil espanyola, contra les tropes franquistes. Quan de petit ho vaig sentir les primeres vegades no podia menys de sentir-me orgullós i me’ls imaginava lluitant, fusil en ma, a les verdes cimss del Gorbea, fent front a les tropes invasores. Em sentia molt orgullós, en part perquè em permetia veure’m a mi mateix com part d’una família especial, sang d’herois corrent per les meves venes.

Al sentir-la, anys més tard, en veu del meu avi, l’experiència va sonar molt diferent. Va ser reclutat com a conductor de camions, donat que al haver treballat com a comercial de calçat, tenia carnet de conduir, cosa no tant comú en aquella època, i coneixia les carreteres de primera ma. En Santoña, on el que quedava de l’exèrcit basc es va rendir als fascistes italians sense disparar un tret, el camió del meu avi va ser reclutar d’urgència per l’altre bàndol, amb conductor inclòs.

Poques hores més tard, el meu avi conduïa el camí cap a Burgos, ple de ferits de l’exèrcit franquista. I en aquest moment en quan més a prop va estar de perdre la vida durant la tota la guerra, perquè sense previ avís les tropes acampades van obrir foc contra el camió en veure’l arribar. Passat el tiroteig, van veure que amb les preses per requisar el camió, havien oblidat retirar les insígnies de l’exèrcit republicà, que encara portaven sobre la cabina del conductor.

Tot plegat, més a prop del “Bienvenido, Mr. Marshall” de Berlanga que de les valeroses cròniques de guerra que jo m’havia creat a la meva imaginació infantil. Fins i tot, probablement la versió real tampoc sigui aquesta, perquè la nostra memòria funciona com un hàbil artesà que recompon amb les peces trencades del record, un troç per aquí i un troç per allà, artesanies que siguin de l’agrat dels nostres valors i creences.

A mida que ens anem fent grans, els herois i les llegendes que formen el nostre bagatge cultural van perdent brillantor. La nostra innocència infantil i juvenil va obrint els ulls als grisos de la vida real; on els herois ho són per casualitat, els enamorats es divorcien, les guerres es fan per diners, els països socialistes són dictadures de la pitjor categoria imaginable i Frank Cappa resulta que truca les seves fotos més famoses.

Això no treu valor als mites, al contrari. Les creences que van més enllà de la pragmàtica realitat, siguin religioses, esportives, folklòriques o romàntiques, ens fan falta. Necessitem sentir emocions per alimentar la nostra anima i moltes vegades són aquestes il·lusions, els somnis d’una vida millor els que ens porten a superar els nostres límits i fer-nos millors persones, en el més ampli sentit del terme.

Però en el moment en que aquests somnis deixen de ser històries que es compten als nens petits, i es converteixen en la base amb la que s’escriuen els llibres d’història, l’equilibri de les coses s’està torçant. Quan una societat basa les seves decisions més rellevants en el seus mites i dona a aquests la categoria de fets reals, estem entrant en un terreny perillós, on els somnis d’uns es poden convertir fàcilment en la pesadilla d’altres.