EUSKADI, EL CANVI SENSE CANVIS

Després de molts anys de no assistir-hi, enguany he pogut tornar a l’Aste Nagusia, les festes majors de Bilbao. Amb el preceptiu pañuelo de color blau al coll, durant 3 dies amb les seves nits he passejat pel recinte festiu, San Mames, els concerts, les platges, els bars, en un circuit etílic festiu que no sembla terminar mai durant tota una setmana. I he de dir que, sense voler caure en el tòpic de les campanyes turístiques, les festes no han canviat gaire del que jo recordava; les ganes de la gent de divertir-se fins a la sortida del sol, la simpatia de tothom, la música, lo difícil que és lligar, el bon menjar. Al menys les festes continuen sent el que eren a Euskadi.

En general, sembla que poca cosa ha canviat a Euskadi des del canvi de govern d’aquest maig passat. Al menys, no hi ha mostres del cataclisme que els nacionalistes anunciaven. Ni barricades ni fractura social; la majoria de la gent continua anant a treballar i a estudiar, preocupada pel terrorisme però sobre tot per la crisis i per com pagar la seva hipoteca, i amb ganes de passar-ho bé a les festes. Es a dir, exactament el mateix que abans del canvi de lehendakari.

Però, al mateix temps, en un nivell més subtil que possiblement passarà desapercebut als turistes, hi ha moltes coses que han canviat. De moment, la majoria dels canvis es refereixen als símbols, però pot ser precisament això els fa encara més significatius. Així, el mapa del temps a la televisió pública s’ha vist reduït als límits del territori autonòmic, els cartells i fotos a favor del terrorisme deixen de ser una part necessària del paisatge, la crema de banderes i contenidors ja no és part acceptada dels programes de festes dels pobles, el model lingüístic i escolar es comença a plantejar d’una manera diferent, etc.. Es pot estar d’acord o no amb aquests canvis, però tothom a Euskadi accepta que s’estan produint i, el que resulta més sorprenent, amb una gran normalitat, sense que el país sembli estar a punt de precipitar-se en una guerra civil.

Deu ser que Euskadi no és tan nacionalista com alguns ens volen fer creure, o, com deien els dirigents del PNV, allò de que la majoria social i política d’Euskadi és nacionalista. Els resultats electorals ja ho deixaven en dubte, però, vista la poca agitació social, deu ser que aquesta suposada majoria no és tal o, el que encara seria més greu pels seus interessos, si existeix tampoc està gaire preocupada pel fet de tenir un socialista de lehendakari.
Deu ser que molts s’arrimaven al nacionalisme perquè era la força governant i això el permetia repartir feines i prebendes al seu voltant, com fan tots els partits arreu del món. I al canviar el govern, molts han perdut repentinament el interès per sortir al carrer amb una ikurriña a la ma i aviat ho faran amb una rosa a la ma. La costum del clientelisme polític si que sembla resistent al canvi, governi qui governi.

Deu ser que la capacitat de mobilització de l’esquerra abertzale continua baixant, i que ningú que no pertany al seu nucli dur es vol veure involucrat amb les seves reclamacions. La greba general organitzada el 21 de maig passat per “rebre” al nou lehendakari pels sindicats nacionalistes no va ser sinó l’ombra d’aquelles que a mitjans dels 80 paralitzaven Euskadi.

Deu ser que no s’ha confondre la voluntat plural i diversa d’un poble, que evoluciona amb el temps, amb la voluntat de les castes polítiques d’agafar-se al poder, que mai canvia.

Desprès de molts anys, Euskadi ha canviat sense que això signifiqui aparentment un gran canvi, i això representa el canvi més important de tots.

¿QUI POSA EL CASCAVEL ALS FUNCIONARIS?

A tot aquell que estigui interessat en la situació actual del país i en conèixer una mica per on poden anar els trets en el futur, li recomano vivament llegir l’informe 2008 de l’Observatori de la Sostenibilitat d’Andorra. Un informe senzill però complert, que ens dona una visió global de on estem i cap a on anem, i amb dades reals que permeten validar o refusar les percepcions que cadascú podem tenir des del nostre sempre particular punt de vista.

Dels molts aspectes interessants que l’estudi presenta, un dels més sucosos és la situació dels treballadors de les diferents administracions públiques. Així, l’informe converteix en fets, blanc sobre negre, tres opinions que la gran majoria dels residents en aquest país hem defensat en un moment o un altre; primer, que el volum de treballadors que conformen Govern, Comuns i parapúbliques està sobredimensionat; segon, que aquest creixement del funcionariat s’ha incrementat força els darrers anys; i tercer, que els salaris d’aquest col·lectiu estan, de mitjana, per sobre de la resta dels treballadors. Fins aquí les dades.

Com que no soc polític ni andorrà, i no m’he de preocupar per ser políticament correcte, em puc permetre anar una mica més enllà i dir que per tothom que viu en aquest país és obvi que als darrers anys, emparats per uns ingressos extraordinaris, Govern i Comuns han aplicat uns criteris bastant poc racionals a l’hora de cobrir les seves necessitats de personal. Que el volum que representen les despeses de personal en l’administració pública serien inacceptables en qualsevol empresa privada. I què els funcionaris, per molt que es queixin, gaudeixen d’unes condicions laborals molts millors que la resta de treballadors d’aquest país.

L’estatus de privilegi dels funcionaris respecte als treballadors del sector privat és un fet arreu del món, però a Andorra aquesta situació es veu reforçada per certes peculiaritats del nostre petit país. D’entrada, el col·lectiu dels funcionaris gaudeix majoritàriament del dret a votar, i els treballadors del sector privat no. A més, cal afegir la rotació que caracteritza als treballadors estrangers. I el sindicats, per la procedència majoritària dels seus afiliats, semblen més aviat un gremi professional. Tots aquest elements actuen al mateix temps com a causa i efecte, retro alimentant-se uns dels altres. I com a resultat, l’administració pública ha semblat estar molt més preocupada de satisfer, dins de les seves possibilitats, les reclamacions del treballadors públics que les del sector privat. Les conseqüències, les que reflecteix l’estudi de l’Observatori de la Sostenibilitat.

Ara bé, les circumstàncies ha canviat molt i molt ràpidament per causa de la crisi. La reducció pressupostària general fa inviable mantenir el ritme dels darrers anys en tots els àmbits, i les polítiques de personal no són una excepció. Els que treballem al sector privat ja ho estem patint, ara cal veure que passa al sector públic.

Fins ara, l’actitud fins ara del nou Govern al respecte d’aquesta problemàtica es podria qualificar com a ambivalent. Per una banda, han dit públicament els darrers dies que els últims anys hi hagut incorporacions qüestionables i que alguns departaments estan sobre dimensionats i caldria traslladar gent entre departaments. Però, perquè ningú es molesti, també hem sentit declaracions des de Govern sobre la voluntat de convertir en fixes a molts dels treballadors eventuals amb que compta l’administració actualment. Tot sempre en un to d’allò més suau, no és qüestió d’entrar com un elefant en una caxarreria.

Reduir el sou dels alts càrrecs de l’administració està molt bé, però no deixa de ser un gest cara a la galeria, donat que la veritable diferència la faran els sous de les 4.700 persones que hi treballen. Per això, l’hora de la veritat arribarà en el moment de negociar temes d’alcans com els increments salarials, plans de carrera, promocions, ampliacions de plantilla. Fins ara, els sector més crítics amb l’anterior Govern, com els bombers, han marcat una treva tàctica, a l’espera de l’interlocutor vagi movent fitxes.

Arriba el moment de prendre decisions. Perquè si el Govern cal realment acabar amb l’anomenada Andorra de les dues velocitats, un primer pas seria equiparar les condicions de tots els treballadors d’aquest país, sense fer distincions entre els que voten i els que no.