Després de molts anys de no assistir-hi, enguany he pogut tornar a l’Aste Nagusia, les festes majors de Bilbao. Amb el preceptiu pañuelo de color blau al coll, durant 3 dies amb les seves nits he passejat pel recinte festiu, San Mames, els concerts, les platges, els bars, en un circuit etílic festiu que no sembla terminar mai durant tota una setmana. I he de dir que, sense voler caure en el tòpic de les campanyes turístiques, les festes no han canviat gaire del que jo recordava; les ganes de la gent de divertir-se fins a la sortida del sol, la simpatia de tothom, la música, lo difícil que és lligar, el bon menjar. Al menys les festes continuen sent el que eren a Euskadi.
En general, sembla que poca cosa ha canviat a Euskadi des del canvi de govern d’aquest maig passat. Al menys, no hi ha mostres del cataclisme que els nacionalistes anunciaven. Ni barricades ni fractura social; la majoria de la gent continua anant a treballar i a estudiar, preocupada pel terrorisme però sobre tot per la crisis i per com pagar la seva hipoteca, i amb ganes de passar-ho bé a les festes. Es a dir, exactament el mateix que abans del canvi de lehendakari.
Però, al mateix temps, en un nivell més subtil que possiblement passarà desapercebut als turistes, hi ha moltes coses que han canviat. De moment, la majoria dels canvis es refereixen als símbols, però pot ser precisament això els fa encara més significatius. Així, el mapa del temps a la televisió pública s’ha vist reduït als límits del territori autonòmic, els cartells i fotos a favor del terrorisme deixen de ser una part necessària del paisatge, la crema de banderes i contenidors ja no és part acceptada dels programes de festes dels pobles, el model lingüístic i escolar es comença a plantejar d’una manera diferent, etc.. Es pot estar d’acord o no amb aquests canvis, però tothom a Euskadi accepta que s’estan produint i, el que resulta més sorprenent, amb una gran normalitat, sense que el país sembli estar a punt de precipitar-se en una guerra civil.
Deu ser que Euskadi no és tan nacionalista com alguns ens volen fer creure, o, com deien els dirigents del PNV, allò de que la majoria social i política d’Euskadi és nacionalista. Els resultats electorals ja ho deixaven en dubte, però, vista la poca agitació social, deu ser que aquesta suposada majoria no és tal o, el que encara seria més greu pels seus interessos, si existeix tampoc està gaire preocupada pel fet de tenir un socialista de lehendakari.
Deu ser que molts s’arrimaven al nacionalisme perquè era la força governant i això el permetia repartir feines i prebendes al seu voltant, com fan tots els partits arreu del món. I al canviar el govern, molts han perdut repentinament el interès per sortir al carrer amb una ikurriña a la ma i aviat ho faran amb una rosa a la ma. La costum del clientelisme polític si que sembla resistent al canvi, governi qui governi.
Deu ser que la capacitat de mobilització de l’esquerra abertzale continua baixant, i que ningú que no pertany al seu nucli dur es vol veure involucrat amb les seves reclamacions. La greba general organitzada el 21 de maig passat per “rebre” al nou lehendakari pels sindicats nacionalistes no va ser sinó l’ombra d’aquelles que a mitjans dels 80 paralitzaven Euskadi.
Deu ser que no s’ha confondre la voluntat plural i diversa d’un poble, que evoluciona amb el temps, amb la voluntat de les castes polítiques d’agafar-se al poder, que mai canvia.
Desprès de molts anys, Euskadi ha canviat sense que això signifiqui aparentment un gran canvi, i això representa el canvi més important de tots.
En general, sembla que poca cosa ha canviat a Euskadi des del canvi de govern d’aquest maig passat. Al menys, no hi ha mostres del cataclisme que els nacionalistes anunciaven. Ni barricades ni fractura social; la majoria de la gent continua anant a treballar i a estudiar, preocupada pel terrorisme però sobre tot per la crisis i per com pagar la seva hipoteca, i amb ganes de passar-ho bé a les festes. Es a dir, exactament el mateix que abans del canvi de lehendakari.
Però, al mateix temps, en un nivell més subtil que possiblement passarà desapercebut als turistes, hi ha moltes coses que han canviat. De moment, la majoria dels canvis es refereixen als símbols, però pot ser precisament això els fa encara més significatius. Així, el mapa del temps a la televisió pública s’ha vist reduït als límits del territori autonòmic, els cartells i fotos a favor del terrorisme deixen de ser una part necessària del paisatge, la crema de banderes i contenidors ja no és part acceptada dels programes de festes dels pobles, el model lingüístic i escolar es comença a plantejar d’una manera diferent, etc.. Es pot estar d’acord o no amb aquests canvis, però tothom a Euskadi accepta que s’estan produint i, el que resulta més sorprenent, amb una gran normalitat, sense que el país sembli estar a punt de precipitar-se en una guerra civil.
Deu ser que Euskadi no és tan nacionalista com alguns ens volen fer creure, o, com deien els dirigents del PNV, allò de que la majoria social i política d’Euskadi és nacionalista. Els resultats electorals ja ho deixaven en dubte, però, vista la poca agitació social, deu ser que aquesta suposada majoria no és tal o, el que encara seria més greu pels seus interessos, si existeix tampoc està gaire preocupada pel fet de tenir un socialista de lehendakari.
Deu ser que molts s’arrimaven al nacionalisme perquè era la força governant i això el permetia repartir feines i prebendes al seu voltant, com fan tots els partits arreu del món. I al canviar el govern, molts han perdut repentinament el interès per sortir al carrer amb una ikurriña a la ma i aviat ho faran amb una rosa a la ma. La costum del clientelisme polític si que sembla resistent al canvi, governi qui governi.
Deu ser que la capacitat de mobilització de l’esquerra abertzale continua baixant, i que ningú que no pertany al seu nucli dur es vol veure involucrat amb les seves reclamacions. La greba general organitzada el 21 de maig passat per “rebre” al nou lehendakari pels sindicats nacionalistes no va ser sinó l’ombra d’aquelles que a mitjans dels 80 paralitzaven Euskadi.
Deu ser que no s’ha confondre la voluntat plural i diversa d’un poble, que evoluciona amb el temps, amb la voluntat de les castes polítiques d’agafar-se al poder, que mai canvia.
Desprès de molts anys, Euskadi ha canviat sense que això signifiqui aparentment un gran canvi, i això representa el canvi més important de tots.
Cambios que SI se aprecian :
ResponElimina- La Ertzaintza está en la calle y las carreteras. Yo me he pasado lustros viéndolos sólo tras un accidente a montar numerito.
- Ibarretxe buscando kurro en la UPV, cuando decía textualmente que daría su vida por Euskadi.
- En Mutriku hace 1 mes, aniversario de la fundación del PNV : no habría ni 50 asistentes.
- El batzoki ahora pone paneles con anuncio del menú en las aceras. Antes se llenaba sin más.
Creo que la manada de las sanguijuelas busca otro hospedaje. Si los nuevos trileros son hábiles es posible que haya susto más gordo en las municipales en Bizkaia. No me extrañaría que ANV o sus herederos desplacen al PNV de amplias zonas. Ya lo han hecho en Gipuzkoa.