Com mola ser radical, sentir-se la punta de llança d’un moviment nou i transformador, que donarà peu a un mon millor. Com mola que aquest projecte de naturalesa superior justifiqui la violència i la puguem deixar anar sense remordiments. Com mola sentir-se part d’un col·lectiu, no estar mai sol, protegit, caminar pel carrer i veure el respecte i la por que aixequem entre la gent normal, els que no han estat escollits.
Mola ara i ha molat sempre. Perquè sempre hem sentit l’atracció dels visionaris, dels moviments joves i vigorosos, decidits a transformar la societat, i que en el seu afany per canviar el mon van més aviat arrasar el que ens envoltava. Amb el pas del temps només van canviant les disfresses de la bestia, moda obliga. De les camises pardes a les rastes, els piercings i les samarretes del Che no hi ha tanta diferència, perquè l’important es manté; l’uniformitat, la pèrdua del pensament i el criteri individual, l’ús i la justificació de la violència com a forma de transformació social. La roda va girant i les vistes es repeteixen.
Pot ser algú pensarà que estic sent massa extremista en el meu anàlisi. Però, demano jo, hi ha alguna diferència entre pintar esteles grogues a les botigues dels jueus i cremar la pantalla gegant on uns espanyols veien a la seva selecció de futbol?. Perquè això és el que va passar el mes passat a Terrassa. Una televisió espanyola retransmetria un partit de la seva selecció i, donat que jugadors catalans hi participen, van decidir instal·lar a Terrassa una pantalla gegant a la plaça perquè la gent pogués seguir el partit a l’aire lliure. L’acte comptava amb el vist i plau de l’Ajuntament i va arreplegar unes 500 persones. Encara no havia començat el partit quan un grup d’escollits, que ja havien avisat de les seves intencions per Internet, van irrompre en la plaça i van incendiar la pantalla gegant, provocant el pànic i la fugida dels presents. Una altra victòria per a la causa.
En l’essencial, és el mateix. Es tracta de marcar el territori, el nostre espai; que cal defensar contra l’enemic, siguin aquests jueus, immigrants sense papers o espanyols. Es tracta d’expandir la por entre la població, perquè entenguin que no hi ha postures intermitjes, amb nosaltres o contra nosaltres. I, ara com abans, els poders polítics establerts es miren aquests moviments amb una barreja de sentiments (simpatia pels seus ideals, repulsa pel seus mètodes, tot i que útils en certes circumstàncies..) però sense decidir què fer amb els. Fins que, com va passar a l’Alemanya dels anys 30 o a l’Afganistan post comunista, les condicions socials canvien radicalment en un període breu de temps. I la bestia de cop es fa gran, molt gran.
El mateix gos amb un altre collar. El que si resulta curiòs és com, al girar la roda del temps, els símbols i termes que en un moment històric els mateixos verdugos es van atorgar amb orgull, ara són utilitzats pels seus hereus per depreciar a les víctimes; i així els que van tenir que sortir corrent de la plaça de Terrasa són, a més, titllats de feixistes. Però per la resta, res de nou. Tots aquests moviments són molt més perillosos que un grup d’alborotadors, o de joves engrescats, però sense malícia, com diuen molts quan volen rebaixar aquests actes a la categoria d’anècdotes. Tots aquests moviments porten la llavor del totalitarisme al seu adn. Només esperen el seu moment.
I si el perill continua existint, igualment és present l’obligació de denunciar la veritable naturalesa d’aquests moviments, sense establir diferències de colors, èpoques ni banderes. Més enllà de les nostres simpaties ideològiques, culturals, polítiques o nacionals, hi ha valors molt més importants, que deuen ser defensats en qualsevol moment i circumstància. Quan els drets fonamentals dels homes es tornen a posar en dubte en defensa d’una causa suposadament superior, sigui Deu, la pàtria o el poble, no queda un altre camí que senyalar-ho en veu alta. I si al fer-ho algú es molesta, sempre serà millor donar explicacions que callar. Com deia Gabriel Celaya:
Maldigo la poesia concebida como un lujo
cultural por los neutrales
que, lavándose las manos, se desentienden y evaden.
Maldigo la poesia de quien no toma partido hasta mancharse.
Mola ara i ha molat sempre. Perquè sempre hem sentit l’atracció dels visionaris, dels moviments joves i vigorosos, decidits a transformar la societat, i que en el seu afany per canviar el mon van més aviat arrasar el que ens envoltava. Amb el pas del temps només van canviant les disfresses de la bestia, moda obliga. De les camises pardes a les rastes, els piercings i les samarretes del Che no hi ha tanta diferència, perquè l’important es manté; l’uniformitat, la pèrdua del pensament i el criteri individual, l’ús i la justificació de la violència com a forma de transformació social. La roda va girant i les vistes es repeteixen.
Pot ser algú pensarà que estic sent massa extremista en el meu anàlisi. Però, demano jo, hi ha alguna diferència entre pintar esteles grogues a les botigues dels jueus i cremar la pantalla gegant on uns espanyols veien a la seva selecció de futbol?. Perquè això és el que va passar el mes passat a Terrassa. Una televisió espanyola retransmetria un partit de la seva selecció i, donat que jugadors catalans hi participen, van decidir instal·lar a Terrassa una pantalla gegant a la plaça perquè la gent pogués seguir el partit a l’aire lliure. L’acte comptava amb el vist i plau de l’Ajuntament i va arreplegar unes 500 persones. Encara no havia començat el partit quan un grup d’escollits, que ja havien avisat de les seves intencions per Internet, van irrompre en la plaça i van incendiar la pantalla gegant, provocant el pànic i la fugida dels presents. Una altra victòria per a la causa.
En l’essencial, és el mateix. Es tracta de marcar el territori, el nostre espai; que cal defensar contra l’enemic, siguin aquests jueus, immigrants sense papers o espanyols. Es tracta d’expandir la por entre la població, perquè entenguin que no hi ha postures intermitjes, amb nosaltres o contra nosaltres. I, ara com abans, els poders polítics establerts es miren aquests moviments amb una barreja de sentiments (simpatia pels seus ideals, repulsa pel seus mètodes, tot i que útils en certes circumstàncies..) però sense decidir què fer amb els. Fins que, com va passar a l’Alemanya dels anys 30 o a l’Afganistan post comunista, les condicions socials canvien radicalment en un període breu de temps. I la bestia de cop es fa gran, molt gran.
El mateix gos amb un altre collar. El que si resulta curiòs és com, al girar la roda del temps, els símbols i termes que en un moment històric els mateixos verdugos es van atorgar amb orgull, ara són utilitzats pels seus hereus per depreciar a les víctimes; i així els que van tenir que sortir corrent de la plaça de Terrasa són, a més, titllats de feixistes. Però per la resta, res de nou. Tots aquests moviments són molt més perillosos que un grup d’alborotadors, o de joves engrescats, però sense malícia, com diuen molts quan volen rebaixar aquests actes a la categoria d’anècdotes. Tots aquests moviments porten la llavor del totalitarisme al seu adn. Només esperen el seu moment.
I si el perill continua existint, igualment és present l’obligació de denunciar la veritable naturalesa d’aquests moviments, sense establir diferències de colors, èpoques ni banderes. Més enllà de les nostres simpaties ideològiques, culturals, polítiques o nacionals, hi ha valors molt més importants, que deuen ser defensats en qualsevol moment i circumstància. Quan els drets fonamentals dels homes es tornen a posar en dubte en defensa d’una causa suposadament superior, sigui Deu, la pàtria o el poble, no queda un altre camí que senyalar-ho en veu alta. I si al fer-ho algú es molesta, sempre serà millor donar explicacions que callar. Com deia Gabriel Celaya:
Maldigo la poesia concebida como un lujo
cultural por los neutrales
que, lavándose las manos, se desentienden y evaden.
Maldigo la poesia de quien no toma partido hasta mancharse.
Nos queda la palabra.
ResponEliminaMuxu bero bat !