L'IMPERI DEL NARCOTRAFIC AVANÇA

Diuen els experts en geoestratègia que, als propers anys, 4 seran els grans centres de poder que influiran de forma significativa en el devenir del món; els EUA, l’UE, Rússia i China. D’altres, com Brasil i l’Índia avançant en aquesta direcció i alguns, com Japó, semblen perdre la seva posició preponderant de fa uns anys. Però, caldria afegir-ne un altre a tots aquests centres de poder geoestratègic. Perquè l’imperi del narcotràfic , tot i no disposar de capital, president, bandera, himne o representació a l’ONU , estar fent prou be els deures com per aplicar una sol·licitud i entrar en aquest selecte grup.

El seu avanç a escala mundial és innegable. A dia d’avui, pocs països o organitzacions internacionals poden oferir un grau d’intervenció simultània similar en el panorama internacional. A Mèxic, responen a la detenció d’un capo amb atacs a la policia i l’exèrcit, deixant els cadàvers de 12 policies a l’autopista com a avís. A Guatemala, on l’exèrcit dona per perdudes regions senceres del país i el mateix president Colom és espiat pels narcos. A Brasil, on les faveles formen part d’un estat paral·lel, on les lleis les marquen els narcos. A Colòmbia, on les guerrilles s’han convertit en les forces armades d’aquest nou imperi. A l’Afganistan, on la droga és el fons de finançament dels taliban, ara, i dels muyahadin anti-sovietics, abans.

I tot i que amb una cara molt més amable, l’imperi també està guanyant terreny als països occidentals. Ara ens confirmen, per si algú encara no s’ho imaginava, que el mon del futbol ha esdevingut una gegant rentadora de diners del narcotràfic, segon el darrer informe de la FATK (Finantial Accion Task Force). També el boom immobiliari a Espanya va veure potenciat el seu creixement per la injecció de capitals de la màfia italiana, amb el mateix objectiu que el futbol. I així un cas darrera l’altre.

El narcotrafic condemna les possibilitats de desenvolupament de tot un seguit de països, absorbint recursos que s’haurien de destinar a altres objectius, corrompint tots els aparells de l’Estat i impedint el desenvolupament de mecanismes democràtics. Per tot això, s’ha convertit en una amenaça per a la societat global d’un caràcter tant o més rellevant i perillós que el terrorisme internacional, i amb la mateixa intensitat es deu combatre.


Però en tots dos casos s’ha demostrat que la confrontació militar no és necessariament l’eina més adequada per resoldre’ls. Les invasions d’Irak i Afganistan disten molt d’haver acabat amb el problema del terrorisme, i s’han demostrat ineficaces sinó venen acompanyades d’estratègies polítiques. De forma paral·lela es pot dir que la lluita policial i militar contra el narcotràfic no ha servit de res i fins i tot, si hem de creure el que escoltem de la situació a Mèxic, el panorama està sensiblement pitjor que fa uns anys. No per conegut està de més recordar el cas de la prohibició de l’alcohol als EUA als anys 30, que va a constituir la pedra constituent de la màfia nord-americana i no va resoldre cap del problemes de salut pública que la van motivar.

Per això resulta curiós com tanta gent es manté aferrada a la recepta policial, sense acceptar altres plantejaments. En molts casos, per posicions ideològiques i morals molts respectables. En d’altres, perquè l’actual status quo afavoreix molts interessos. Estats que poden oblidar el respecte als drets humans en ares de la lluita contra el crim, lobbys armamentístics que inflen els seus comptes de resultats, i els més interessats, els mateixos narcos que per res del mon voldria perdre el monopoli del que ara gaudeixen. Com en qualsevol guerra, aquesta representa un immens negoci, i ningú està disposat a renunciar a la seva part.

Només des d’aquests paràmetres es pot entendre que, encara avui, sigui tabú parlar de l’única solució que sembla viable per resoldre aquesta lacra i que encara cap organització o govern vol esmentar, la legalització. Una mesura que, lògicament, deu ser estudiada i aplicada a escala global, però que difícilment podrà portar-nos a un escenari pitjor que l’actual. Perquè si els Estats estan capacitats per vendre armes, alcohol, Prozac i tabac, seria immoral què venguessin drogues?.

Ja fa temps que es fa necessari un cop de timó en aquest tema, perquè mentre els dirigents del mon esquiven el problema amb paraules suaus i bones intencions, molts països i els seus ciutadans estan condemnats a una guerra que mai podran guanyar.