dissabte, 18 de setembre de 2010

ETA, de clixés i humiliacions


En resposta a l’article del Sr. Oriol Malló. 

Estimat Sr. Malló, Aprofitaré el seu article del diumenge passat per aclarir el que, al meu parer, són una sèrie de clixés sobre ETA i la situació que es viu actualment a Euskadi. Tanca vostè el seu escrit recordant les morts de Meliton Manzanas i Car rero Blanco, que van tenir lloc als anys 1968 i 1973, respectivament. Això em va fer pensar que, des d’aleshores, han passat 40 anys, Déu n’hi do. En aquest temps han tingut lloc molts canvis, a Euskadi, a Espanya i al món; la mort de Franco, la democràcia, el terrorisme d’Estat, la caiguda dels països comunistes, l’11-S, el naixement d’Internet. Tot ha canviat, menys una cosa, ETA i el seu entorn. 
Si vostè llegeix sencer el darrer comunicat de la banda, veurà que continuen analitzant la situació des del mateixos paràmetres de fa 40 anys (país oprimit, Estat repressor, un futur independent i socialista, etc...). Fins i tot la seva escenografia sembla treta d’un documental dels 70. Però la realitat és que l’Euskadi d’avui en dia no té res a veure amb el que era 40 anys enrere. El rebuig a la seva activitat és pràcticament unànime, la seva capacitat operativa és mínima, existeix un partit independentista (Aralar) al nostre Parlament, a les escoles s’ensenya l’èuscar amb tota normalitat, etc... El problema és que, com diuen al comunitat, encara es pensen que són els que marquen el ritme, quan ara mateix són poc més que un dolorós (molt) anacronisme històric. I per això el comunitat ha generat una allau de reaccions que van des de la decepció fins al cabreig, passant pel “més del mateix”. No s’ha de confondre, en tot cas, confirmar la falta de sintonia d’ETA amb la realitat de l’Euskadi actual amb la voluntat d’humiliar ningú.

És clar que hi ha d’haver un diàleg, per donar punt final al conflicte. Però ETA ha de fer veure a la resta d’actors de la nostra societat que ha aterrat a l’Euskadi del 2010, que ha entès els canvis que ha viscut el nostre país i que sap que l’únic que queda per negociar és la tornada dels presos, el lliurament del seu arsenal i la seva dissolució, perquè el seu temps fa molt que ha passat. Evidentment, és un tràngol difícil de digerir. Reconèixer que 50 anys d’activitat no han aportat res més que tres generacions de bascos assassinats (uns) i empresonats (altres), patiment i dolor, es fa molt dur per qualsevol persona o organització. Aquí és on caldria l’aparició d’un personatge dins del mateix món abertzale amb l’autoritat i la visió necessària per escriure l’últim capítol. Però tot indica que aquesta persona, aquesta mena de Gerry Adams euskaldun, per tirar de clixés una altra vegada, no acaba de sortir a primera plana.  

Quan ETA faci aquest exercici, estarem en disposició de parlar-ne i ficar les bases per la pau, una que no sigui una humiliació per a ningú, començant per tots els bascos que han estat assassinats aquests últims 50 anys.

 

Cap comentari:

Publica un comentari