DROGUES NO? I PER QUÈ?

“Si en algun moment hi hagut una guerra contra les drogues, els Estats haurien de reconèixer que fa temps l’han perduda”.
Antonio Escohotado

Des de que els EUA van invadir Irak al 2003, el total de soldats americans morts ha estat de 4.259 fins al dia d’avui, en 5 anys. Només a Mèxic, a l’any 2008, 5.300 persones han mort per causes relacionades amb la narco-violència. I, el que és pitjor, cap d’aquestes morts ha servit per evitar que els EUA continuiin sent el primer consumidor mundial de cocaina. Si l’estratègia americana a Irak ha estat un desastre, doncs què hem de dir de la lluita contra el narcotràfic?

Afrontem la realitat, tot i els enormes recursos que els Estats destinen a la lluita contra el tràfic de drogues, no hi ha cap lloc del món on una persona no sigui capaç d’aconseguir drogues si ho desitja. I Andorra, per molt que alguns no ho vulguin veure, no és una excepció. Les polítiques contra les drogues en el sentit represiu del terme han fracasat, perque l’únic impediment real que evita que més gent consumeixi drogues és la seva voluntat de no fer-ho, no pas les actuacions policials.

I aquestes polítiques, a més d’ineficaces, generen tot un seguit de efectes socials tant o més perniciosos que el mateix consum. Les organitzacions delictives que produixen i trafiquen amb aquestes sustàncies s’han fet tremendament poderoses, fins al punt de convertir-se en estats a l’ombra que, en països com Mèxic o Guatemala, posen en perill el funcionament de la societat en el seu conjunt, sense que ningú sigui capaç d’impedir-ho. Aquests mateixos Estats gasten sense resultat enormes recursos que podrien destinar a altres tasques socials. I pel que fa als consumidors, les polítiques represives només serveixen per encarir els costos de compra, impedir qualsevol control sanitari sobre les substàncies consumides, i afegir a les drogues un aura de mite que encara les fa més atractives, sobre tot entre els més joves.

Per acabar amb els accidents de tràfic algú ha pensat en prohibir ens cotxes? Per acabar amb la prostitució i les violacions algú creu que serviria prohibir per decret les relacions sexuals?? Doncs perquè continuem pensant que l’única manera d’eliminar els efectes negatius de les drogues és la seva prohibició i persecució?.

Deixem-nos de moralines i siguem realistes. Les drogues (sigui en la forma que sigui) s’han consumit des de sempre. Els seus efectes desinhibidors de la conducte, i alteradors de les nostres percepcions, han atret sempre a l’home, i ho continuaran fent. I és imposible acabar amb l’oferta d’un producte quan té tanta demanda. Com va dir la Hillary Clinton aquest dimecres en la seva visita a Mèxic com a secretaria d’Estat dels EUA, “la nostra insaciable demanda alimenta el tràfic de drogues”.

Per últim, des d’un de vista ètic, si una persona adulta, sense cap mena de pressió i en perfecte ús de les seves facultats mentals, desitja consumir drogues; quines raons te la societat per prohibir-ho? De la mateixa manera que una persona te dret a decidir quan i com vol morir, encara més dret te a decidir per si mateix com vol viure.

Amb tot això, no estic dient que les drogues s’hagin de vendre als estancs (tot i que si és permès en el cas del tabac), ni que el seu consum s’hagi de promocionar com quelcom positiu (tot i que amb el tabac es faci). I evidentment aquest tema ha de ser analitzat amb molta profunditat de la que dona un petit article com aquest. Però està clar que si continues fent les coses de la mateixa manera, estàs comdenat a obtenir sempre els mateixos resultats. Si de veritat volem canviar alguna cosa en relació a les drogues, cal deixar de repetir les mateixes frases gastades i pensar en solucions diferents.

Tothom és un serial killer

El circ de la sang aixeca de nou el teló. 16 morts en Alemanya, 10 en Alabama i un a Espanya, tots el mateix dia, tots morts a trets. Tenim assegurada una cobertura mediàtica sufocant durant els propers dies, amb les habituals declaracions de companys i veïns, flors i espelmes, concentracions silencioses i tota la litúrgia habitual. Finalment, una altra notícia acaparà les portades i aquests casos deixaran de ser rellevants, coses del show business. Fins i la propera, perquè ja se sap, hi ha molt pirat suelto.

Aquesta és la frase que, d’una manera o una altra, ens diem tots i ens ajuda a quedar-nos més tranquils. Com la manada que s’allunya del company ferit o malalt, ens donem presa per ficar una etiqueta a tots aquests casos, bogos, malalts, pirats, desequilibritats, etc.. Al calaix de la gent que tenia alguna cosa estropeada a dins i per això fan el que fan, ben lluny de nosaltres. Perquè ningú de nosaltres faria mai una cosa així, oi?

Però quantes vegades hem sentit el que ara diuen del noi que ha assassinat 16 persones a Alemanya? Què era un adolescent normal, sense problemes a l’escola, només una mica arrogant, amb un ambient familiar normal, etc.. Però que vol dir normal? Què entenem quan qualifiquem a algú de normal o anormal ?. Tothom és normal, sembla ser, fins al mateix moment que deixa de ser-ho. Com Michael Douglas en “Un dia de furia”, un home normal que al mig d’un embós de trànsit, perd el cap i comença una carrera de violència. Per un moment, siguem sincers amb nosaltres mateixos. Qui no ha patit a la seva adolescència la sensació de sentir-se rebutjat, qui no ha estat mai a punt de perdre el cap en una discussió, qui no ha fet alguna cosa dolenta?

La maldat i la bondat es troben barrejades dins de tots nosaltres, tot i que en proporcions diferents. Moltes vegades no ho volem acceptar, no volem mirar a dins nostre i veure els pous de foscor, per no sentir l’atracció del buit, però hi són. Sempre hi han estat.

La llegenda de l’àngel caigut, Darth Vader i el poder del Costat Fosc de la Força, Boromir corromput per l’atracció de l’Anell. La nostra cultura està plena de referències a les debilitats de l’ànima humana i a la possibilitat de que qualsevol de nosaltres caigui al costat fosc. També la tentació de tancar els ulls i no voler acceptar la nostra naturalesa és vella com l’home. El dimoni, Hitler, Charles Manson, Osama Bin Laden. Els hem retractat com a representacions del mal absolut, fins al punt de que no semblen essers humans. D’aquesta manera neguem que podem convertir-nos, en un moment i unes circumstàncies determinades, en quelcom semblant.

Doncs, si no poden ser millors del que som, què ens queda per fer? Assumir-lo i fer el possible per reduir els riscos. En un dels casos, el d’Alabama, sembla ser que la pèrdua de la feina va ser el desencadenant. Davant de la crisi econòmica que afecta el món sencer, és probable que el volum de casos com aquest augmentin. Qui no pot entendre la desesperació d’una persona que perd la feina, que no té diners, que es queda sense casa, sense amics, sense família? Cal ser un malat per, trobant-se en aquesta situació, perdre el cap i liar-se a trets? Sinó volem veure més casos com aquests als propers mesos, hem d’augmentar el nombre i la qualitat de les xarxes socials que poden recollir i protegir a una persona quan cau. Parlem de protecció de l’atur, de assessorament psicològic, de seguiment personalitzat als col·lectius més desemparats, etc..

L’altre aspecte és, evidentment, l’accés a les armes. En aquest sentit, el cas de la doctora morta a Espanya pels trets d’un pacient insatisfet és paradigmàtic. L’home, en rebre una atenció que el considerava inadequada, s’ofusca i agredeix a la doctora. Sense una escopeta a la má la resolució del cas hagués estat una altra molt diferent. I si als EUA tenen molt més casos de matances indiscriminades, es degut a la facilitat amb la que qualsevol persona pot tenir una arma a casa, no perquè estiguin més pirats que nosaltres, com ens agrada pensar. Per tant, cal limitar de forma molt estricta la legislació i la venda d’armes.

Molt probablement, poc canviarà i en un període de temps més o menys llarg tornarem a patir successos similars. Però al menys no ens enganyem a nosaltres mateixos, no vulguem veure als responsables d’aquests crims com a malvats propis d’una pel·lícula de sèrie B i reconeixem que tots portem un serial killer en potència a dins. O només em passa a mí?

LA FERIDA CONTINUA OBERTA

Acaba el partit, l’Athletic de Bilbao s’ha classificat per la final. Tothom s’abraça, crida, plora; i per un breu moment l’èxit esportiu ens fa creure que som una societat unida. Però només creuar les portes de l’estadi i sortir al carrer, els cartells electorals encara sense despenjar ens recorden les ferides obertes.

Davant dels resultats obtinguts a les eleccions basques del passat diumenge, cada vegada sembla més probable que tindrem un Govern en minoria del PSE, amb l’ajuda del PP i UPD, però sense que aquests entrin a governar. En primer lloc, cal deixar ben clar que el PSE té tot el dret de fer-ho. Es tractaria, de convertir-se en realitat, d’una negociació legítima i totalment democràtica, basada en la representació de cada partit, en base als vots obtinguts. Res a dir. I la reacció del PNB sembla bastant desproporcionada, donat que les regles del joc democràtic li atorguen al PSE la mateixa legitimitat que a ells per governar.

Precisament aquesta reacció del PNB serveix com a exemple per explicar el sentiment de molts d’aquells bascos que reclamen un canvi al Govern. Durant 30 anys, el PNB ha fet i desfet, com si Euskadi i els fossin una mateixa cosa, premiant als nacionalistes i oblidant a la resta. Aquesta actitud ha cremat a molta gent, que durant molt anys s’han sentit (ens hem sentit) discriminats senzillament per pensar de forma diferent. I, per això, la reacció de molts és creure que ara és la nostra, que ha arribat el moment de fer fora al PNB i cobrar-nos tot allò que se’ns deu. Però la política s’ha de fer amb el cap i no amb els sentiments. Si fa unes setmanes demanava en aquesta mateixa tribuna la necessitat de sortir de l’armari políticament, era precisament perquè els bascos no nacionalistes havíem d’aconseguir un reconeixement social i polític. Objectiu aconseguit. Però tot allò s’havia de fer amb la finalitat de construir el que ara no tenim, un model de societat que tothom pugui fer seva, no per caure en els mateixos errors dels nacionalistes.

I un Govern en minoria del PSE no ajudarà gens a aconseguir aquest objectiu. En primer lloc, les comparacions amb Catalunya no serveixen. Al tripartit, dos del partits membres són tant o més nacionalistes que CIU. En canvi, a Euskadi tots els partits nacionalistes quedarien fora del nou govern. Una altra cosa molt diferent seria, per exemple, un govern amb Aralar formant part, però és evident el caràcter anti-nacionalista d’aquest govern que s’està gestant. Com a conseqüència directa, l’exclusió de qualsevol opció nacionalista del Govern basc servirà per alimentar les teories del més extremistes, dels que defensen la visió de “ells o nosaltres”. Dins del mateix PNB, les visions més pactistes representades per Josu Jon Imaz quedaran arraconades. I en quatre anys tindrem una aliança ultra nacionalista que farà fora al PSE i ens farà retrocedir de nou com a societat. Estarem pitjor del que estem ara.

La millor opció seria un Govern de coalició PSE-PNB, on els socialistes agafessin la direcció dels ministeris com Cultura, Educació, Esports, on més necessari és reconduir la deriva nacionalista. Un pacte d’aquest tipus visualitzaria políticament la pluralitat del nostre país i, al mateix temps, la possibilitat de treballar-hi junts. A més, obligaria al PNB a deixar el paper de víctima que ja s’està adjudicant i ficar-se mans a l’obra conjuntament amb els “altres”. Fins i tot, si 4 anys després ens trobéssim davant dels mateixos resultats electorals, la societat estaria més preparada per un govern sense cap nacionalista.

Però el PSE i el PNB s’han apresurat a cremar aquesta possibilitat. Per què? Els interessos dels socialistes a nivell espanyol tenen molt a veure. Davant la pèrdua del govern a Galicia, el PSOE havia d’equilibrar la balança, i tothom sap que la millor manera de guanyar vots en Espanya és fotre canya als nacionalistes. La pèrdua del suport del PNB a Madrid s’arregla amb un pacte amb CIU i llest. Molt propi de la manera curt-terminista de gestionar del president Zapatero, i molt trist pel futur d’Euskadi. També el PNB, amb el discurs de “nosaltres o el caos”, ha posat per davant els interessos partidistes, i sembla que s’estimen més perdre el govern per 4 anys abans que negociar. O pot ser tots dos són conscients de la necessitat de pactar, i només estan valorant la fermesa de l’oponent. Encara més tris, perquè a cap dels dos partits sembla importar el trencament social que la seva actitud comporta.

Passi el que passi, sembla que hem perdut una altra ocasió de tancar les ferides que fan mal a la nostra societat. Més aviat, la forma en que uns i altres estan gestionant aquests resultats no faran sinó agreujar-les. I això no ho arreglarem ni guanyant la final de la Copa al Barça.