LA FERIDA CONTINUA OBERTA

Acaba el partit, l’Athletic de Bilbao s’ha classificat per la final. Tothom s’abraça, crida, plora; i per un breu moment l’èxit esportiu ens fa creure que som una societat unida. Però només creuar les portes de l’estadi i sortir al carrer, els cartells electorals encara sense despenjar ens recorden les ferides obertes.

Davant dels resultats obtinguts a les eleccions basques del passat diumenge, cada vegada sembla més probable que tindrem un Govern en minoria del PSE, amb l’ajuda del PP i UPD, però sense que aquests entrin a governar. En primer lloc, cal deixar ben clar que el PSE té tot el dret de fer-ho. Es tractaria, de convertir-se en realitat, d’una negociació legítima i totalment democràtica, basada en la representació de cada partit, en base als vots obtinguts. Res a dir. I la reacció del PNB sembla bastant desproporcionada, donat que les regles del joc democràtic li atorguen al PSE la mateixa legitimitat que a ells per governar.

Precisament aquesta reacció del PNB serveix com a exemple per explicar el sentiment de molts d’aquells bascos que reclamen un canvi al Govern. Durant 30 anys, el PNB ha fet i desfet, com si Euskadi i els fossin una mateixa cosa, premiant als nacionalistes i oblidant a la resta. Aquesta actitud ha cremat a molta gent, que durant molt anys s’han sentit (ens hem sentit) discriminats senzillament per pensar de forma diferent. I, per això, la reacció de molts és creure que ara és la nostra, que ha arribat el moment de fer fora al PNB i cobrar-nos tot allò que se’ns deu. Però la política s’ha de fer amb el cap i no amb els sentiments. Si fa unes setmanes demanava en aquesta mateixa tribuna la necessitat de sortir de l’armari políticament, era precisament perquè els bascos no nacionalistes havíem d’aconseguir un reconeixement social i polític. Objectiu aconseguit. Però tot allò s’havia de fer amb la finalitat de construir el que ara no tenim, un model de societat que tothom pugui fer seva, no per caure en els mateixos errors dels nacionalistes.

I un Govern en minoria del PSE no ajudarà gens a aconseguir aquest objectiu. En primer lloc, les comparacions amb Catalunya no serveixen. Al tripartit, dos del partits membres són tant o més nacionalistes que CIU. En canvi, a Euskadi tots els partits nacionalistes quedarien fora del nou govern. Una altra cosa molt diferent seria, per exemple, un govern amb Aralar formant part, però és evident el caràcter anti-nacionalista d’aquest govern que s’està gestant. Com a conseqüència directa, l’exclusió de qualsevol opció nacionalista del Govern basc servirà per alimentar les teories del més extremistes, dels que defensen la visió de “ells o nosaltres”. Dins del mateix PNB, les visions més pactistes representades per Josu Jon Imaz quedaran arraconades. I en quatre anys tindrem una aliança ultra nacionalista que farà fora al PSE i ens farà retrocedir de nou com a societat. Estarem pitjor del que estem ara.

La millor opció seria un Govern de coalició PSE-PNB, on els socialistes agafessin la direcció dels ministeris com Cultura, Educació, Esports, on més necessari és reconduir la deriva nacionalista. Un pacte d’aquest tipus visualitzaria políticament la pluralitat del nostre país i, al mateix temps, la possibilitat de treballar-hi junts. A més, obligaria al PNB a deixar el paper de víctima que ja s’està adjudicant i ficar-se mans a l’obra conjuntament amb els “altres”. Fins i tot, si 4 anys després ens trobéssim davant dels mateixos resultats electorals, la societat estaria més preparada per un govern sense cap nacionalista.

Però el PSE i el PNB s’han apresurat a cremar aquesta possibilitat. Per què? Els interessos dels socialistes a nivell espanyol tenen molt a veure. Davant la pèrdua del govern a Galicia, el PSOE havia d’equilibrar la balança, i tothom sap que la millor manera de guanyar vots en Espanya és fotre canya als nacionalistes. La pèrdua del suport del PNB a Madrid s’arregla amb un pacte amb CIU i llest. Molt propi de la manera curt-terminista de gestionar del president Zapatero, i molt trist pel futur d’Euskadi. També el PNB, amb el discurs de “nosaltres o el caos”, ha posat per davant els interessos partidistes, i sembla que s’estimen més perdre el govern per 4 anys abans que negociar. O pot ser tots dos són conscients de la necessitat de pactar, i només estan valorant la fermesa de l’oponent. Encara més tris, perquè a cap dels dos partits sembla importar el trencament social que la seva actitud comporta.

Passi el que passi, sembla que hem perdut una altra ocasió de tancar les ferides que fan mal a la nostra societat. Més aviat, la forma en que uns i altres estan gestionant aquests resultats no faran sinó agreujar-les. I això no ho arreglarem ni guanyant la final de la Copa al Barça.