divendres, 13 de març del 2009

Tothom és un serial killer

El circ de la sang aixeca de nou el teló. 16 morts en Alemanya, 10 en Alabama i un a Espanya, tots el mateix dia, tots morts a trets. Tenim assegurada una cobertura mediàtica sufocant durant els propers dies, amb les habituals declaracions de companys i veïns, flors i espelmes, concentracions silencioses i tota la litúrgia habitual. Finalment, una altra notícia acaparà les portades i aquests casos deixaran de ser rellevants, coses del show business. Fins i la propera, perquè ja se sap, hi ha molt pirat suelto.

Aquesta és la frase que, d’una manera o una altra, ens diem tots i ens ajuda a quedar-nos més tranquils. Com la manada que s’allunya del company ferit o malalt, ens donem presa per ficar una etiqueta a tots aquests casos, bogos, malalts, pirats, desequilibritats, etc.. Al calaix de la gent que tenia alguna cosa estropeada a dins i per això fan el que fan, ben lluny de nosaltres. Perquè ningú de nosaltres faria mai una cosa així, oi?

Però quantes vegades hem sentit el que ara diuen del noi que ha assassinat 16 persones a Alemanya? Què era un adolescent normal, sense problemes a l’escola, només una mica arrogant, amb un ambient familiar normal, etc.. Però que vol dir normal? Què entenem quan qualifiquem a algú de normal o anormal ?. Tothom és normal, sembla ser, fins al mateix moment que deixa de ser-ho. Com Michael Douglas en “Un dia de furia”, un home normal que al mig d’un embós de trànsit, perd el cap i comença una carrera de violència. Per un moment, siguem sincers amb nosaltres mateixos. Qui no ha patit a la seva adolescència la sensació de sentir-se rebutjat, qui no ha estat mai a punt de perdre el cap en una discussió, qui no ha fet alguna cosa dolenta?

La maldat i la bondat es troben barrejades dins de tots nosaltres, tot i que en proporcions diferents. Moltes vegades no ho volem acceptar, no volem mirar a dins nostre i veure els pous de foscor, per no sentir l’atracció del buit, però hi són. Sempre hi han estat.

La llegenda de l’àngel caigut, Darth Vader i el poder del Costat Fosc de la Força, Boromir corromput per l’atracció de l’Anell. La nostra cultura està plena de referències a les debilitats de l’ànima humana i a la possibilitat de que qualsevol de nosaltres caigui al costat fosc. També la tentació de tancar els ulls i no voler acceptar la nostra naturalesa és vella com l’home. El dimoni, Hitler, Charles Manson, Osama Bin Laden. Els hem retractat com a representacions del mal absolut, fins al punt de que no semblen essers humans. D’aquesta manera neguem que podem convertir-nos, en un moment i unes circumstàncies determinades, en quelcom semblant.

Doncs, si no poden ser millors del que som, què ens queda per fer? Assumir-lo i fer el possible per reduir els riscos. En un dels casos, el d’Alabama, sembla ser que la pèrdua de la feina va ser el desencadenant. Davant de la crisi econòmica que afecta el món sencer, és probable que el volum de casos com aquest augmentin. Qui no pot entendre la desesperació d’una persona que perd la feina, que no té diners, que es queda sense casa, sense amics, sense família? Cal ser un malat per, trobant-se en aquesta situació, perdre el cap i liar-se a trets? Sinó volem veure més casos com aquests als propers mesos, hem d’augmentar el nombre i la qualitat de les xarxes socials que poden recollir i protegir a una persona quan cau. Parlem de protecció de l’atur, de assessorament psicològic, de seguiment personalitzat als col·lectius més desemparats, etc..

L’altre aspecte és, evidentment, l’accés a les armes. En aquest sentit, el cas de la doctora morta a Espanya pels trets d’un pacient insatisfet és paradigmàtic. L’home, en rebre una atenció que el considerava inadequada, s’ofusca i agredeix a la doctora. Sense una escopeta a la má la resolució del cas hagués estat una altra molt diferent. I si als EUA tenen molt més casos de matances indiscriminades, es degut a la facilitat amb la que qualsevol persona pot tenir una arma a casa, no perquè estiguin més pirats que nosaltres, com ens agrada pensar. Per tant, cal limitar de forma molt estricta la legislació i la venda d’armes.

Molt probablement, poc canviarà i en un període de temps més o menys llarg tornarem a patir successos similars. Però al menys no ens enganyem a nosaltres mateixos, no vulguem veure als responsables d’aquests crims com a malvats propis d’una pel·lícula de sèrie B i reconeixem que tots portem un serial killer en potència a dins. O només em passa a mí?

3 comentaris:

  1. Disiento en algún punto :
    - En España hay más armas de las que creemos, sobre todo en el medio rural. Aquí es el escopetazo el que predomina.
    - Si revisamos la crónica negra de hace unas décadas, excluyendo guerras declaradas, hay multitud de matanzas, serial killers y progroms sin resolver.

    Creo que la diferencia con lo que hoy vemos es su representación pública, en directo. El asesino no busca el anonimato y escapar de la justicia, sino que sea público y notorio, aún a costa de su muerte. Incluso se viste para la ocasión y se anuncia en internet.
    Puerto Hurraco es un caso como el de Stuttgart, aunque con escopetas de caza.

    La fama espúrea, nuevo ídolo social, redime los complejos personales y las frustaciones colectivas. Si mostrar las propias taras es el motor de cientos de programas TV, no debemos extrañarnos de que los más exhibicionistas se lancen a copar el Top TV.

    En mi opinión, el origen no está tanto en las armas (que tambien) como en las motivaciones. Está más en el software que en el hardware.

    El principe rumano Vlad Tepes (Dracul) empalaba otomanos por millares con simples estacas.

    ResponElimina
  2. Estoy de acuerdo es que se trata principalmente de un problema de "software", pero esa es la parte mas dificil, imposible diria, de cambiar, precisamente por la propia naturaleza humana
    Por eso digo que al menos reduzcamos temas como las armas, que algo ayudaran. Pero se trata de un parche.
    el ser humano se seguira matando, con un hueso o un rayo laser, eso es circunstancial

    ResponElimina
  3. Si aplicamos el simil software-hardware habría que actuar ante los bugs de forma similar.
    Primero, es fundamental un diagnóstico certero del problema. No vale lo de "serán virus" o "es muy viejo" u otras generalizaciones. Tampoco vale "hoy dia está todo degradado".
    Segundo, no introducir cambios sin justificación. Pueden empeorar el problema y dificultar el diagnóstico. Prohibir el alcohol no resolvió el alcoholismo e introdujo la corrupción.
    Tercero, si el problema es complejo y en una sociedad moderna casi todos lo son, descomponerlo en partes para su análisis. Advertir el comportamiento del conjunto al cambiar aspectos de cada parte.

    Podríamos seguir con más, pero básicamente sería aplicar a los problemas sociales la técnicas de ATS (Advanced Troubleshooting System) : Qué, Cuándo, Donde, Cómo,...

    La improvisación y la bombilla sobre la cabeza son malas consejeras. Que se lo digan al ministro Sebastian.

    ResponElimina