¿Els Coprínceps? Bé, gràcies

Fem una mica de política ficció. Algú s’imagina que el Rei d’Espanya, en la famosa Cimera Iberoamericana del “porque no te callas”, hagués agafat partit per l’Hugo Chavez, en comptes de defensar al cap de Govern espanyol? L’opinió pública del seu país se l’hagués tirat a sobre, en bona lògica, perquè la raó de ser d’un cap d’Estat és precisament servir de representació institucional de tots els seus conciutadans en aquests foros, i defensar els interessos nacionals allà on pugui.

Doncs precisament per això em crida molt l’atenció que ningú hagi trobat com a mínim curiosa l’actitud del Sarkozy en l’actual polèmica de la llista dels paradisos fiscals. Més enllà de la necessitat de sortir-ne, o de si l’actual Govern ha malgastat o no els anys de legislatura per avançar en aquest tema, no cal oblidar que el Sarkozy, a més de president de França, és copríncep d’Andorra, figura que hauria de vetllar una mica pels nostres interessos com a país. Doncs sembla més aviat al contrari. En tot aquest affair, el Sarkozy s’ha posicionat públicament dins del G-20 entre els partidaris d’endurir la postura amb els països com Andorra, ens ha enviat un emissari a llegir-nos la cartilla, i ha acabat desencadenant una crisi institucional. Per ser copríncep d’Andorra, no està pas malament.

L’altre copríncep, tot i que amb un perfil molt més discret, actua també a vegades guiat per interessos poc, diguem-ne, nacionals. Per fer una comparació, recordem les crítiques que va rebre la reina d’Espanya al posicionar-se públicament en contra del matrimoni homosexual. Com a reina de tots, no pot inclinar-se en favor de l’opinió d’un sector de la societat. Així, al nostre país, amb un tema com el de la despenalització de l’avortament, que divideix a gran part de la societat andorrana, el copríncep de la Seu oblida les seves obligacions institucionals i actua com el que és, el bisbe d’una determinada religió, quan el nostre país no és confessional, i deixa de banda les sensibilitats de tots aquells andorrans que poden tenir una altra opinió.

Si els analitzem, aquests comportaments no deixen de tenir la seva lògica. Es tracta, novament, d’un conflicte d’interessos. En un moment determinat, el que Sarkozy vol aconseguir com a president de França i el que podria desitjar com a copríncep d’Andorra xoquen frontalment. I entre tots dos posicionaments, la decisió final ha quedat clara aquests dies. Tampoc, si hem de ser sincers, calia esperar una altra cosa. Desprès de tot, el Sarkozy ha tingut com a objectiu convertir-se en president de la República francesa des del començament de la seva carrera política. El títol de copríncep d’Andorra, en canvi, li va caure de regal amb l’altre.

Probablement en el seu moment històric la figura dels coprínceps va resultar necessària. Quan Andorra era encara un projecte d’Estat, aplastat entre els interessos de dues nacions molt més poderoses i molt influenciat per les cultures francesa i catòlica, el coprincipat es podia veure com una eina institucional d’equilibri. Una manera de cobrir-se les espatlles i evitar les tentacions d’uns i altres de menjar-se el país dels Pirineus.

Però, a dia d’avui, té sentit que l’elecció d’un dels més alts dignataris del nostre país depengui de 50 milions de francesos i no pas del vot dels andorrans? I què en una societat cada vegada més agnòstica l’altre copríncep sigui alhora bisbe d’una determinada religió en concret? Sinó, tant per tant, podíem fer-ho rotatiu, cada 4 anys anar canviant, un de catòlic, un de budista, un de musulmà, etc..

Amb el pas del temps, Andorra s’ha convertit en un Estat plé, tot i ser petit. Tenim Constitució, tenim unes institucions i un sistema democràtic estable, i tenim, el més determinant, uns interessos propis i particulars, que deuen ser defensats de forma inequívoca per totes les nostres institucions en un món cada vegada més globalitzat. A més, la figura del cap d’Estat deu representar, de la forma més global possible, a la societat que encapçala.

No crec que, amb tots els respectes, un francès que viu a Paris o un bisbe catòlic siguin, ara mateix, els millors defensors dels nostres interessos ni el mirall on s’hagin de veure reflectits els andorrans i andorranes del segle XXI.