“Un Consell dividit, sense cap majoria clara, pot allargar el procés de negociació i elecció del nou govern, en el pitjor moment per aquest país. Per tant, esperem que al dia següent de les eleccions, guany qui guany, tots fiquin per davant dels interessos del seu partit les necessitats del nostre país.”
Aquest era l’últim paràgraf d’un article que vaig escriure fa ara 3 mesos, sobre les eleccions que s’havien de celebrar el 26 d’abril. Tampoc és que pugui presumir de les meves habilitats de predicció, perquè poca cosa més vaig encertar en aquell article; finalment Albert Pintat i Vicenç Mateu no van presentar-se, Nou Centre i el PLA van crear Coalició Reformista quan ningú ho creia possible, el posicionament de Ventura Espot a Ordino no va ser tant decisiu com m’ho semblava. Vaja, que si hagués fet una quiniela, no n’encerto ni cinc. Però malauradament, de tot allò, només hi ha una cosa que s’ha convertit en realitat: a 6 dies per a l’acte d’investidura, encara no s’ha arribat un pacte que asseguri un govern estable i de consens.
Deia John Fitzgerald Kennedy allò ja tantes vegades repetit de “No demanis que pot fer per tu el teu país, sinó que pots fer tu pel teu país”. En aquest moment, els partits presents al Consell semblen entregats a una partida de poker on tothom amaga les seves cartes, llença farols i calcula fins a on pot treure suc als seus consellers. Parafrasejant a JFK, no és moment per demanar que pots treure dels teus consellers, sinó que pots fer pel teu país amb els teus consellers. I tant si val que en tinguis 13, 11 o 3.
Si escoltes uns i altres, sents de tot. Que si la culpa és de A, que si B no està preparat per governar, que si C només vol agafar cadira, etc.. I saben què, senyors? Què no ens interessa. Vostès sabran si ho fan amb un acord programàtic, amb un govern de concertació, concentració, cooperació, congregació, consolidació o com li vulguin dir. L’únic que volem, millor dit, exigim és que arribin a un acord sòlid, estable i que comencin a prendre mesures per treure a Andorra de la crisi.
Perquè els ciutadans ja han complert amb la seva part, escoltant, valorant, decidint, votant i donant a cada partit la seva quota de poder polític. Ara és el moment en que els polítics han de donar la talla. I no crec que hi hagi en tot Andorra una sola persona, ciutadà o residents, que entengués una falta d’acord que aboqués al país a un any de govern en funcions i unes noves eleccions, perquè la situació econòmica actual requereix precisament tot el contrari, un Govern fort capacitat per pendre actuacions fermes, decidides i ràpides. O sigui que, com deia Fernando Tejero, el conserge de la coneguda sèrie “Aquí no hay quien viva”, un poquito de por favor, que el país ho necessita.
De totes maneres, crec que podem ser optimistes. Pel que conec, penso que la majoria de les persones que han sortit escollides al Consell són gent capacitada per veure més enllà dels interessos partidistes. I el poble andorrà també sabrà valorar la generositat d’aquells que posen al país davant del partit. O sigui que el 26 tindrem Govern, i el 27 tots a treballar per treure el país endavant. I aquesta vegada si que espero encertar la meva predicció.
dijous, 21 de maig del 2009
dijous, 14 de maig del 2009
PUBLICITAT, NI NACIONAL NI ESTRANGERA, SIMPLEMENT LA MILLOR
La setmana passada tancava el meu article sobre l’atur dient que l’Estat te l’obligació d’ajudar-nos en situacions de crisi, però mai de regalar-nos res. Doncs tanmateix es podria aplicar a la polèmica sobre la campanya de l’AAAP (Associació Andorrana d’Agències de Publicitat), que reclama que totes les feines de l’administració pública es destinin sempre a empreses del país. Segons les seves dades, en un moment de crisi com aquest, el 90% de les feines s’atorguen a empreses estrangeres i el nou Govern hauria de modificar aquesta situació per llei.
De tota la seva argumentació, només hi ha un punt amb el qual estic totalment d’acord, el tema de la doble imposició. En l’actualitat, si treballem per un client d’Espanya o França, hem de carregar un sobre cost a les nostres feines del 24 i el 33% respectivament, i això no ens fa gens competitius, sobre tot en un moment on el client ens mira els preus com a primer punt de referència a l’hora de triar proveïdor. L’Estat, doncs, te l’obligació de solucionar aquest tema de forma urgent, més encara quan la crisi ens demana obrir nous mercats i captar nous clients. Però també s’ha de dir que aquesta problemàtica no ens afecta únicament als publicistes; qualsevol professional d’Andorra que vol treballar per clients estrangers la pateix. Més motiu encara perquè el nou Govern, sigui del color que sigui, posi les mans a l’obra de seguida.
A partir d’aquí, em permetran que mostri el meu desacord amb l’AAAP. Estic convençut de que el sector publicitari d’Andorra està tant capacitat professionalment com qualsevol empresa estrangera per donar resposta a la necessitats en comunicació i publicitat del país. De fet, pel que respecta a les institucions públiques, crec que ja s’està fent així. No se quin tipus d’estudi de mercat haurà fet l’AAAP per poder afirmar que el 90% de la feina pública s’encarrega a agències estrangeres. Pel que jo conec, les institucions públiques treballen majoritàriament amb agències andorranes o tenen personal propi per resoldre les seves necessitats de comunicació, cosa igualment lícita. Com a exemples, les noves marques de la Massana, Ordino, Canillo, la campanya de promoció del Centre de Congressos, la recent campanya de conscienciació als propietaris de gossos, el Museu de l’Electricitat de FEDA, tota la comunicació d’Andorra Telecom, la marca Vaca Bruna del Ministeri d’Agricultura, la darrera imatge del Tour, per citar algunes de les més conegudes. Tot això representa només el 10% de la contractació pública en temes de publicitat? Quines campanyes són el 90% restant?
Però, més enllà de les xifres, encara resulta més important afirmar que la competència i el lliure mercat són eines fonamentals per millorar la competitivitat, clau en situacions de crisi. Quantes més empreses, nacionals o estrangeres, ens presentem als concursos, millor. Això farà que haguem de ser més creatius, més exigents amb nosaltres mateixos, amb millors preus, en resum; la competència sempre ens fa millors. I el client, sigui públic o privat, sempre tindrà una millor oferta on poder contractar.
Com a director d’una agència de publicitat, no em fa por la presència d’agències estrangeres, perquè considero que som igual de bons o millors que els. I, a més, tenim molts altres avantatges competitius; el coneixement del mercat i dels canals de comunicació, la proximitat, el servei. Aquests han de ser els motius pels quals les institucions i les empreses han de confiar en nosaltres i donar-nos feina, no pas perquè un decret governamental ho determini. El proteccionisme econòmic no faria més que crear una falsa situació de prosperitat al sector, incrementar els costos i fer-nos menys competitius. A més, quan tot el país està començant el camí d’obrir-se més a Europa, de crear espais econòmics únics i lliures per a tothom, de reduir les diferències amb els mercats del nostre entorn, no veig com els publicistes hauríem d’anar en la direcció contrària.
Per últim, si és cert que històricament les gran empreses i institucions han tingut la tendència a valorar millor tot el que venia de fora, en qualsevol camp, no només la publicitat. En aquest sentit crec que la solució ens la pot donar un mestre del nostre sector. Fa uns anys, vaig tenir l’oportunitat d’escoltar una conferència de Vega Olmos, director creatiu molt prestigiós, guanyador de premis a Cannes, i responsable, entre d’altres, de totes les campanyes d’AXE. Al preguntar-li què era per el la publicitat, va respondre només una paraula, seducció. La seducció genera desig, i aquest provoca la compra. Doncs apliquem-nos aquest criteri a nosaltres mateixos, publicistes, i conclourem que el que cal és seduir al nostre comprador, es a dir, empreses i institucions. Seduir-los amb exposicions de les feines que es fan a Andorra, amb un Festival de Publicitat d’Andorra, formant als nostres professionals perquè estiguin sempre a l’ultima i moltes altres propostes que de ben segur se’ns poder ocórrer.
Per tot això crec que si ens valorem realment en tot el que valem com a publicistes, no necessitarem un decret de Govern. Amb la nostra capacitat professional i una bona dosis de seducció tindrem més que suficient que convèncer als clients perquè treballin amb nosaltres.
De tota la seva argumentació, només hi ha un punt amb el qual estic totalment d’acord, el tema de la doble imposició. En l’actualitat, si treballem per un client d’Espanya o França, hem de carregar un sobre cost a les nostres feines del 24 i el 33% respectivament, i això no ens fa gens competitius, sobre tot en un moment on el client ens mira els preus com a primer punt de referència a l’hora de triar proveïdor. L’Estat, doncs, te l’obligació de solucionar aquest tema de forma urgent, més encara quan la crisi ens demana obrir nous mercats i captar nous clients. Però també s’ha de dir que aquesta problemàtica no ens afecta únicament als publicistes; qualsevol professional d’Andorra que vol treballar per clients estrangers la pateix. Més motiu encara perquè el nou Govern, sigui del color que sigui, posi les mans a l’obra de seguida.
A partir d’aquí, em permetran que mostri el meu desacord amb l’AAAP. Estic convençut de que el sector publicitari d’Andorra està tant capacitat professionalment com qualsevol empresa estrangera per donar resposta a la necessitats en comunicació i publicitat del país. De fet, pel que respecta a les institucions públiques, crec que ja s’està fent així. No se quin tipus d’estudi de mercat haurà fet l’AAAP per poder afirmar que el 90% de la feina pública s’encarrega a agències estrangeres. Pel que jo conec, les institucions públiques treballen majoritàriament amb agències andorranes o tenen personal propi per resoldre les seves necessitats de comunicació, cosa igualment lícita. Com a exemples, les noves marques de la Massana, Ordino, Canillo, la campanya de promoció del Centre de Congressos, la recent campanya de conscienciació als propietaris de gossos, el Museu de l’Electricitat de FEDA, tota la comunicació d’Andorra Telecom, la marca Vaca Bruna del Ministeri d’Agricultura, la darrera imatge del Tour, per citar algunes de les més conegudes. Tot això representa només el 10% de la contractació pública en temes de publicitat? Quines campanyes són el 90% restant?
Però, més enllà de les xifres, encara resulta més important afirmar que la competència i el lliure mercat són eines fonamentals per millorar la competitivitat, clau en situacions de crisi. Quantes més empreses, nacionals o estrangeres, ens presentem als concursos, millor. Això farà que haguem de ser més creatius, més exigents amb nosaltres mateixos, amb millors preus, en resum; la competència sempre ens fa millors. I el client, sigui públic o privat, sempre tindrà una millor oferta on poder contractar.
Com a director d’una agència de publicitat, no em fa por la presència d’agències estrangeres, perquè considero que som igual de bons o millors que els. I, a més, tenim molts altres avantatges competitius; el coneixement del mercat i dels canals de comunicació, la proximitat, el servei. Aquests han de ser els motius pels quals les institucions i les empreses han de confiar en nosaltres i donar-nos feina, no pas perquè un decret governamental ho determini. El proteccionisme econòmic no faria més que crear una falsa situació de prosperitat al sector, incrementar els costos i fer-nos menys competitius. A més, quan tot el país està començant el camí d’obrir-se més a Europa, de crear espais econòmics únics i lliures per a tothom, de reduir les diferències amb els mercats del nostre entorn, no veig com els publicistes hauríem d’anar en la direcció contrària.
Per últim, si és cert que històricament les gran empreses i institucions han tingut la tendència a valorar millor tot el que venia de fora, en qualsevol camp, no només la publicitat. En aquest sentit crec que la solució ens la pot donar un mestre del nostre sector. Fa uns anys, vaig tenir l’oportunitat d’escoltar una conferència de Vega Olmos, director creatiu molt prestigiós, guanyador de premis a Cannes, i responsable, entre d’altres, de totes les campanyes d’AXE. Al preguntar-li què era per el la publicitat, va respondre només una paraula, seducció. La seducció genera desig, i aquest provoca la compra. Doncs apliquem-nos aquest criteri a nosaltres mateixos, publicistes, i conclourem que el que cal és seduir al nostre comprador, es a dir, empreses i institucions. Seduir-los amb exposicions de les feines que es fan a Andorra, amb un Festival de Publicitat d’Andorra, formant als nostres professionals perquè estiguin sempre a l’ultima i moltes altres propostes que de ben segur se’ns poder ocórrer.
Per tot això crec que si ens valorem realment en tot el que valem com a publicistes, no necessitarem un decret de Govern. Amb la nostra capacitat professional i una bona dosis de seducció tindrem més que suficient que convèncer als clients perquè treballin amb nosaltres.
dijous, 7 de maig del 2009
UN SUBSIDI DE L'ATUR A RETORNAR
Subsidi de l’atur, si o no? Aquest va estar un dels temes “estrella” a la darrera campanya electoral i sembla un dels punts que ara mateix separen PS i CR a l’hora de tancar un acord per obrir la propera legislatura.
A nivell teòric, totes dues postures tenen sòlids arguments. Els contraris al subsidi defensen que pagar a la gent per no treballar no és la millor manera d’incentivar la recerca d’una nova feina. També és cert que el subsidi de l’atur pot donar peu a que alguna gent se n’aprofiti, complementant-lo amb feines en negre, i gaudint d’una situació millor que els treballadors “reals” o convertint-se en una eina de clientelisme electoral. I tampoc cal oblidar que introduir la cobertura de l’atur és una despesa més pels comptes de l’Estat, precisament en un moment on els ingressos s’han reduït de forma considerable,
Però, per una altra banda, una societat que vulgui sentir-se orgullosa dels seus valors no pot renunciar mai al concepte de fraternitat entre els seus membres. Així, no podem tancar els ulls a les dificultats i penalitats que estan passant moltes persones i deixar-les caure, limitant-nos a desitjar que siguin capaços de sortir-se per si mateixos. Al contrari, l’Estat té l’obligació de funcionar com a xarxa de seguretat per als seus ciutadans quan les condicions socials i econòmiques empitjoren.
Si analitzem de forma més específica les propostes dels nostres partits polítics, per una banda es defensa el subsidi de l’atur mitjançant la creació d’una mena d’assegurança. Aquesta opció te, des del meu punt de vista, poca funcionalitat ara mateix. La situació crítica dels aturats requereix una solució a curt termini. Poc podran cotitzar aquells que ja es troben ara sense feina, i precisament són aquests els que més necessiten el subsidi. A més, qui assumirà el cost d’aquesta assegurança? Si ho fa el treballador, encara reduïm més el sou real, quan el que cal ara és augmentar la capacitat de consum de les famílies. Si se’n fa el càrrec l’empresari, estem encarint el cost de la ma d’obra i dificultant la contractació de personal.
Per la banda més lliberal, es parla d’ajuts. En aquest punt considero que confonen els termes. Un ajut es destina a persones que per la seva edat, per incapacitats físiques o mentals, per carregues familiars extraordinàries o per altres motius no poden generar prouta riquesa per assegurar-se un nivell de vida acceptable. I precisament per aquesta incapacitat se’ls ajuda. Un aturat entra en una altre categoria, donat que si és una persona capaç de treballar i generar riquesa, però al qual la conjuntura econòmica no li permet. Per tant, si es tracten de problemes diferents, deuen rebre solucions diferents.
Arribats a aquest punt, proposo una solució intermitja entre tots dos punts. Per ficar-nos en situació, imaginem que un de nosaltres es queda sense feina i un amic o familiar li ajuda amb diners mentres troba una de nova. Li estarem molt agraïts i de seguida que trobem feina i ens puguem recuperar, li tornarem. De fet, a ningú se l’acudiria deixar de fer-ho, oi? Doncs es tractaria de fer el mateix a un nivell més macro, crear un subsidi de l’atur a retornar per l’aturat en el moment en que aquest comenci a treballar.
En el moment de perdre la feina, l’aturat podria sol·licitar rebre una quantitat mensual determinada. Aquest quantitat pot variar segons les carregues familiars i econòmiques de cada persona i vindrà lligada al seguiment per part de l’aturat de les polítiques de reinserció i formació establertes pel Govern. Renunciar a una oferta de feina supondria, òbviament, perdre el subsidi. Tan bon punt l’aturat aconsegueix una feina, deixa de rebre el subsidi i s’estableix un pla per retornar els diners rebuts a l’Estat. Els plaços i la quantitat a pagar periòdicament dependrien del sou del treballador i de les seves càrregues econòmiques, primant sempre l’interès del treballador.
Aquest sistema resoldria l’obligació de l’Estat d’ajudar a les persones aturades que ho necessitin, però al mateix temps constitueix un incentiu per aconseguir una feina el més aviat possible, donat que l’aturat és conscient d’estar contraient un deute amb l’Estat. De la mateixa manera, aquest subsidi no constituiria una despesa a fons perdut, solsament un préstec que l’Estat recuperaria a mig termini i podria destinar-se a altres objectius. En resum, la filosofia darrera d’aquesta proposta és que l’Estat te l’obligació de ajudar-nos, però no de regalar-nos res.
A nivell teòric, totes dues postures tenen sòlids arguments. Els contraris al subsidi defensen que pagar a la gent per no treballar no és la millor manera d’incentivar la recerca d’una nova feina. També és cert que el subsidi de l’atur pot donar peu a que alguna gent se n’aprofiti, complementant-lo amb feines en negre, i gaudint d’una situació millor que els treballadors “reals” o convertint-se en una eina de clientelisme electoral. I tampoc cal oblidar que introduir la cobertura de l’atur és una despesa més pels comptes de l’Estat, precisament en un moment on els ingressos s’han reduït de forma considerable,
Però, per una altra banda, una societat que vulgui sentir-se orgullosa dels seus valors no pot renunciar mai al concepte de fraternitat entre els seus membres. Així, no podem tancar els ulls a les dificultats i penalitats que estan passant moltes persones i deixar-les caure, limitant-nos a desitjar que siguin capaços de sortir-se per si mateixos. Al contrari, l’Estat té l’obligació de funcionar com a xarxa de seguretat per als seus ciutadans quan les condicions socials i econòmiques empitjoren.
Si analitzem de forma més específica les propostes dels nostres partits polítics, per una banda es defensa el subsidi de l’atur mitjançant la creació d’una mena d’assegurança. Aquesta opció te, des del meu punt de vista, poca funcionalitat ara mateix. La situació crítica dels aturats requereix una solució a curt termini. Poc podran cotitzar aquells que ja es troben ara sense feina, i precisament són aquests els que més necessiten el subsidi. A més, qui assumirà el cost d’aquesta assegurança? Si ho fa el treballador, encara reduïm més el sou real, quan el que cal ara és augmentar la capacitat de consum de les famílies. Si se’n fa el càrrec l’empresari, estem encarint el cost de la ma d’obra i dificultant la contractació de personal.
Per la banda més lliberal, es parla d’ajuts. En aquest punt considero que confonen els termes. Un ajut es destina a persones que per la seva edat, per incapacitats físiques o mentals, per carregues familiars extraordinàries o per altres motius no poden generar prouta riquesa per assegurar-se un nivell de vida acceptable. I precisament per aquesta incapacitat se’ls ajuda. Un aturat entra en una altre categoria, donat que si és una persona capaç de treballar i generar riquesa, però al qual la conjuntura econòmica no li permet. Per tant, si es tracten de problemes diferents, deuen rebre solucions diferents.
Arribats a aquest punt, proposo una solució intermitja entre tots dos punts. Per ficar-nos en situació, imaginem que un de nosaltres es queda sense feina i un amic o familiar li ajuda amb diners mentres troba una de nova. Li estarem molt agraïts i de seguida que trobem feina i ens puguem recuperar, li tornarem. De fet, a ningú se l’acudiria deixar de fer-ho, oi? Doncs es tractaria de fer el mateix a un nivell més macro, crear un subsidi de l’atur a retornar per l’aturat en el moment en que aquest comenci a treballar.
En el moment de perdre la feina, l’aturat podria sol·licitar rebre una quantitat mensual determinada. Aquest quantitat pot variar segons les carregues familiars i econòmiques de cada persona i vindrà lligada al seguiment per part de l’aturat de les polítiques de reinserció i formació establertes pel Govern. Renunciar a una oferta de feina supondria, òbviament, perdre el subsidi. Tan bon punt l’aturat aconsegueix una feina, deixa de rebre el subsidi i s’estableix un pla per retornar els diners rebuts a l’Estat. Els plaços i la quantitat a pagar periòdicament dependrien del sou del treballador i de les seves càrregues econòmiques, primant sempre l’interès del treballador.
Aquest sistema resoldria l’obligació de l’Estat d’ajudar a les persones aturades que ho necessitin, però al mateix temps constitueix un incentiu per aconseguir una feina el més aviat possible, donat que l’aturat és conscient d’estar contraient un deute amb l’Estat. De la mateixa manera, aquest subsidi no constituiria una despesa a fons perdut, solsament un préstec que l’Estat recuperaria a mig termini i podria destinar-se a altres objectius. En resum, la filosofia darrera d’aquesta proposta és que l’Estat te l’obligació de ajudar-nos, però no de regalar-nos res.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)