Subsidi de l’atur, si o no? Aquest va estar un dels temes “estrella” a la darrera campanya electoral i sembla un dels punts que ara mateix separen PS i CR a l’hora de tancar un acord per obrir la propera legislatura.
A nivell teòric, totes dues postures tenen sòlids arguments. Els contraris al subsidi defensen que pagar a la gent per no treballar no és la millor manera d’incentivar la recerca d’una nova feina. També és cert que el subsidi de l’atur pot donar peu a que alguna gent se n’aprofiti, complementant-lo amb feines en negre, i gaudint d’una situació millor que els treballadors “reals” o convertint-se en una eina de clientelisme electoral. I tampoc cal oblidar que introduir la cobertura de l’atur és una despesa més pels comptes de l’Estat, precisament en un moment on els ingressos s’han reduït de forma considerable,
Però, per una altra banda, una societat que vulgui sentir-se orgullosa dels seus valors no pot renunciar mai al concepte de fraternitat entre els seus membres. Així, no podem tancar els ulls a les dificultats i penalitats que estan passant moltes persones i deixar-les caure, limitant-nos a desitjar que siguin capaços de sortir-se per si mateixos. Al contrari, l’Estat té l’obligació de funcionar com a xarxa de seguretat per als seus ciutadans quan les condicions socials i econòmiques empitjoren.
Si analitzem de forma més específica les propostes dels nostres partits polítics, per una banda es defensa el subsidi de l’atur mitjançant la creació d’una mena d’assegurança. Aquesta opció te, des del meu punt de vista, poca funcionalitat ara mateix. La situació crítica dels aturats requereix una solució a curt termini. Poc podran cotitzar aquells que ja es troben ara sense feina, i precisament són aquests els que més necessiten el subsidi. A més, qui assumirà el cost d’aquesta assegurança? Si ho fa el treballador, encara reduïm més el sou real, quan el que cal ara és augmentar la capacitat de consum de les famílies. Si se’n fa el càrrec l’empresari, estem encarint el cost de la ma d’obra i dificultant la contractació de personal.
Per la banda més lliberal, es parla d’ajuts. En aquest punt considero que confonen els termes. Un ajut es destina a persones que per la seva edat, per incapacitats físiques o mentals, per carregues familiars extraordinàries o per altres motius no poden generar prouta riquesa per assegurar-se un nivell de vida acceptable. I precisament per aquesta incapacitat se’ls ajuda. Un aturat entra en una altre categoria, donat que si és una persona capaç de treballar i generar riquesa, però al qual la conjuntura econòmica no li permet. Per tant, si es tracten de problemes diferents, deuen rebre solucions diferents.
Arribats a aquest punt, proposo una solució intermitja entre tots dos punts. Per ficar-nos en situació, imaginem que un de nosaltres es queda sense feina i un amic o familiar li ajuda amb diners mentres troba una de nova. Li estarem molt agraïts i de seguida que trobem feina i ens puguem recuperar, li tornarem. De fet, a ningú se l’acudiria deixar de fer-ho, oi? Doncs es tractaria de fer el mateix a un nivell més macro, crear un subsidi de l’atur a retornar per l’aturat en el moment en que aquest comenci a treballar.
En el moment de perdre la feina, l’aturat podria sol·licitar rebre una quantitat mensual determinada. Aquest quantitat pot variar segons les carregues familiars i econòmiques de cada persona i vindrà lligada al seguiment per part de l’aturat de les polítiques de reinserció i formació establertes pel Govern. Renunciar a una oferta de feina supondria, òbviament, perdre el subsidi. Tan bon punt l’aturat aconsegueix una feina, deixa de rebre el subsidi i s’estableix un pla per retornar els diners rebuts a l’Estat. Els plaços i la quantitat a pagar periòdicament dependrien del sou del treballador i de les seves càrregues econòmiques, primant sempre l’interès del treballador.
Aquest sistema resoldria l’obligació de l’Estat d’ajudar a les persones aturades que ho necessitin, però al mateix temps constitueix un incentiu per aconseguir una feina el més aviat possible, donat que l’aturat és conscient d’estar contraient un deute amb l’Estat. De la mateixa manera, aquest subsidi no constituiria una despesa a fons perdut, solsament un préstec que l’Estat recuperaria a mig termini i podria destinar-se a altres objectius. En resum, la filosofia darrera d’aquesta proposta és que l’Estat te l’obligació de ajudar-nos, però no de regalar-nos res.
dijous, 7 de maig del 2009
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Tinc la sensació que si es portès a terme la teva idea, al final seria impossible per l'Estat tornar a rebre allò que va prestar a l'aturat, sobretot si parlem dels sectors més desfavorits com ara qui cobren els salaris bàsics (com li fas tornar "x euros" a qui cobra 900, te fills i paga 600 de pis?)
ResponEliminaHi ha una frase molt bona adjudicada a Conrad Adenauer que diu "sigueu socialistes o sigueu liberals, però ni sigueu mentiders", i el problema d'Andorra és que té un sistema tan particular que no li permet -per ara- ni ser socialista (sense impostos no hi ha prestacions) ni ser liberal (no es permet als estrangers montar empreses ni exercir de professionals liberals, creant feina i generant riquesa).
A l'Argentina es diu que "un camello es un caballo hecho por un comité": ja veuràs, amb un PS sense majoria absoluta, com entre els tira i arronsa amb el CR i l'ApC faran una chapuza de subsidi d'atur disfressat d'assegurança que no agradarà ningú ni servirà de molt. Espero equivocar-me.
com es nota noi que has de fer content el teu empresari absolutament contrari a un estat del benestar que no sigui el seu
ResponEliminaHola, anònim
ResponEliminaem sap greu que creguis que els meus escrits responen a la voluntat de contentar a ningú, et puc assegurar no és així de cap de les maneres,
En tot cas, m'agradaria saber si apart d'aquest, veus algun altre motiu que invalidi la viabilitat de la meva proposta
Salutacions