REALITAT I PHOTOSHOP MENTAL

Un fotògraf danès viatja a Haití, fa unes sessions fotogràfiques sobre les condicions de vida de les classes socials més desafavorides d’aquell país, i torna a Dinamarca. En descarregar les fotos al seu ordinador es troba que han quedat una mica apagades i les retoca amb el Photoshop, com és habitual al gremi, i problema resolt. El resultat és força impactant, donat que l’augment del contrast del colors encara reforça més les terribles condicions de vida dels haitians, i decideix presentar-les al concurs nacional de fotoperiodisme. La polèmica neix quan el jurat les desqualifica, en estimar que el retoc efectuat és excessiu, fins al punt que les fotografies presentades han deixat de ser una representació verídica d’una realitat social.

El debat generat va molt més enllà del món purament fotogràfic, perquè descartar una imatge amb l’argument de que s’allunya molt de la realitat vol dir que existeix una realitat real, valgui la redundància, que ens serveix com a patró per a calibrar i valorar a la resta.

Però no fem tots una mica com el fotògraf danès? Quan dos periodistes escriuen una notícia sobre un atemptat i un parla de terroristes mentre l’altre ho fa sobre moviment independentista, estan dibuixant dues realitats completament diferents a la ment del lector. Qui menteix, un, els dos o cap d’ells? Una persona extremadament prima pot ser, segons qui la descriu, una malalta mental o un cànon de bellesa. No existeix una única realitat, sinó que qualsevol esdeveniment genera una multiplicitat d’elles, tantes com a persones que observen. Podem dir que el Photoshop mental existeix, doncs.

.El Photoshop mental funciona igual que el digital. Allà on a l’ordinador tenim eines com a contrast, saturació, brillo, etc.. la nostre versió mental particular disposa de valors, prejudicis, opinions, experiències viscudes o transferides; tot una seguit d’instruments que, en rebre una imatge, un comentari, etc.. la retoquen al nostre gust, fins que s’acomoda dins de la nostra visió del món. Aquest Photoshop mental l’anem creant al llarg de la nostra vida, partint d’uns paràmetres inicials, de sèrie que se’n diu a l’argot, marcats sobre per la nostra infantesa, l’educació rebuda i els valors dels nostres pares. A partir d’aquí, anem afegint noves versions.
I, per increïble que sembli, el Photoshop mental també es pot trobar a la venda. Òbviament no als mateixos canals de distribució, però si ens fa mandra establir per nosaltres mateixos els paràmetres particulars de com és el món, n’hi ha molts que ens volen ajudar. Des de partits polítics fins a sectes i religions, tots ens ofereixen un dibuix de com és la vida, sense necessitat d’instal·lar software i acompanyats de tota mena de merchandising i packaging (uniformes, bíblies i corans, carnets de partit, cerimònies d’iniciació, baptismes), tot customitzat per cada tipus de Photoshop, so cool.

També estan aquells que, com a la via real, passen del que s’ofereix a la botigues per a majories i intenten construir-se el seu Photoshop mental personal, agafant coses d’aquí i d’allà. Fan tot el possible per no haver de pagar llicencies i per això fa relativament poc encara se’ls cremava a les fogueres.

Però la veritat és que, amb llicència o amb versió pirata, tots tenim el nostre Photosop mental, perquè el necessitem per orientar el nostre caminar pel món. Per això precisament, cal desconfiar molt dels que no reconeixen que ho fan servir, perquè això vol dir que amb l’eina d’esborrar se’ls ha anat la mà i només han deixat en la paleta d’opinions una opció, la seva. Aquells que per cada cosa tenen una única i inqüestionable opció, bo i dolent, blanc i negre. S’ha de vigilar amb aquests, que tenen una inevitable tendència a eliminar per decret altres versions de Photoshop mental i deixar-ne com a operativa únicament la seva.

Per evitar aquests perills, resulta saludable de tant en tant canviar els paràmetres del nostre Photoshop mental i intentar veure el mon des del punt de vista d’altres persones. D’aquesta manera, aprendrem a ser més comprensius, a no valorar sense testar, a no jutjar sense viure. I si algú demana per un professor, em sap greu però crec que la vida és l’únic tutorial vàlid desenvolupat fins ara.

UN HOMENATGE A LES PARAULES

Les paraules, sempre les paraules. Tendres, afilades, amoroses, divertides, tantes com a angles te l’esser humà.

Les paraules, des del mateix moment en que naixem, dibuixen el nostre mon. Ja ho deia la Bíblia amb allò de Al principi fou el Verb. Necessitem etiquetar, conceptualitzar, donar-li una forma, cosificar perquè a continuació puguem emplenar de continguts el mon que ens envolta. Com a qualsevol obra humana, la paraula és una aproximació, una reducció de la realitat a les nostres limitades capacitats cognoscitives. La primera paraula que normalment diem, mama, no pot mai representar realment la multiplicitat i intensitat de sentiments que la relació mare-fill representa. Però necessitem un terme per poder comunicar-nos i personalitzar a aquella persona.

I si les paraules dibuixen el mon, qui controli les paraules, serà capaç de dibuixar el mon. Algú pot definir exactament què és un arma de destrucció massiva? Es tractava d’una bomba nuclear o d’armes químiques?. Mai ho sabrem amb certesa. Però el que és segur és que, trasmès a nivell mundial, aquestes quatre paraules van servir per justificar l’invasió ilegal d’un país i la mort de milions de persones. Les paraules són molt més perilloses que les armes, perquè el control que exerceixen sobre la nostra conducta és molt més subtil. Per això les estructures de poder sempre han volgut mantenir un control estricte sobre les seves formes de reproducció, des de l’oposició de l’Esglesia a la impremta de Gutenberg al control de les dictadures actual sobre Internet.

Fins i tot a Andorra veiem exemples de la seva delicada forma de definir el mon. Acord de no retroactivitat o llei de punt final. És curiòs com dos termes poden, aplicats a un mateix assumpte, generar una percepció completament diferent de la realitat. En el cas dels paradisos fiscals, la decisió de no investigar els possibles delictes fiscals comesos en el passat i només establir sistemes de control pel futur pot ser vist de moltes maneres. Uns veuran la necessitat d’arribar a un acord beneficiós entre interessos contraposats, altres una forma de guanyar temps mentres es troben canals per tornar a desviar els diners a tercers països on ara s’obren oficines i uns altres un perdó general a un delicte del qual tothom s’ha beneficiat. Segons el criteri de cadascú, li ficarem una paraula o una altra. El llenguatge mai és neutral.

També en el nostre sistema capitalista, on tot s’orienta al mercat i allà aconsegueix el seu valor d’intercanvi, la paraula ha trobat el seu lloc, convertida en eslògan que genera moltes vegades més vendes que la pròpia qualitat del producte. Just do it, t’agrada conduir, són exemples del poder de les paraules, i tot els professionals de la publicitat sabem de la seva capacitat per modificar conductes en els compradors.

Però no hem de veure a les paraules només com una eina mercantil o de manipulació, perquè també formen part necessària de qualsevol progrès social. Quan estenem l’ús de conceptes com afroamericà, homosexual o ètnia gitana en comptes de negre, maricon o gitano, estem eliminant una part dels prejudicis inconscients que tots tenim i que les paraules que fem servir ajuden a reproduir-se de persona en persona. Les paraules estan sempre en el principi de qualsevol canvi, yes we can,

I, per sobre de tot, les paraules ens permeten expressar el millor de la nostra condició humana, els nostres sentiments d’amor, amistat, humor, fidelitat, compassió, generositat, etc... Expresar-los i transmetre-los, no només a la gent del nostre entorn, sinó, a traves de la paraula escrita, a les generacions properes, augmentant la saviesa de la raça humana.

Perquè les paraules i el llenguatge són una construcció humana, que el pas del temps va fent més i més gran. Evidentment, cap de les aproximadament 15.000 paraules que fins ara he bolcat en aquesta secció d’opinió són indispensables, ni generaran un canvi en cap sentit, però espero que al menys hagin servit com a homenatge a la seva màgia. Sinó, tampoc passa res perquè aquest és un altre avantatge de les paraules, i és que per molt que les fen servir, mai esgoten la seva capacitat de comunicar.

UNA SANA COBERTURA SANITÀRIA

Encara no ha sortit el sol i davant del barracó ja s’arrepleguen desenes de persones, vingudes de tot els poblets de la regió. Tots aquests, i molts més que vindran durant el dia, convocats amb un únic objectiu, poder rebre l’atenció sanitària (dentistes, oftalmòlegs, dermatòlegs, etc..) que de forma gratuïta una ONG posa al seu abast. Com que cap d’elles disposen d’algun tipus de cobertura sanitària i la caravana humanitària només para un dia a la seva regió, la convocatòria ens converteix en un esdeveniment multitudinari.

Al visualitzar aquesta imatge, el nostre etnocentrisme dibuixa inevitablement rostres de color, llatins o asiàtics, de països on la pobresa estén el seu domini. Però aquesta vegada no, perquè l’escena te lloc al mateix centre de l’imperi, a la part més profunda i agrícola dels EUA, on centenars de persones esperen rebre atenció mèdica d’una ONG dissenyada inicialment per ajudar a països del Tercer Món i que ara opera exclusivament al país més poderós del mon, on la cobertura sanitària pública és pràcticament inexistent, i les cobertures privades són inassolibles per una gran part de la població, concretament 86 milions de persones. Quan vaig estar a LA, ja m’ho van dir, ni permís de residència, ni res, el primer que t’has d’aconseguir és un bon segur mèdic, sinó you are fucked up, man.

Serveixi aquest exemple per reafirmar-nos en la creença que el grau de desenvolupament real d’un país no es mesura únicament pel seu PIB, la força del seu exercit, tenir cadira fixa al G8, etc.. Un Estat modern te l’obligació d’oferir a tots els seus ciutadans la seguretat de que en qualsevol circumstància la seva salut estarà garantida, sense tenir en compte la seva situació econòmica. I aquesta garantia no està relacionada sempre amb la riquesa de cada país, sinó més aviat amb la seva visió cultural i política de les temàtiques socials, com és el cas d’Espanya, que disposa de un sistema de cobertura sanitària pública molt més eficaç que Gran Bretanya, tot i ser un país teòricament menys desenvolupat.

Aterrant al nostre petit país, ens trobem amb un sistema de cobertura sanitària que sempre he vist socialment injust. El 25% no cobert per la CASS i que els usuaris han de pagar no suposa la mateixa despesa per tothom o, dit d’una altra manera, no representa el mateix esforç pel que guanya 1.000 o 3.000. De la mateixa manera, contractar una assegurança que garanteixi el reemborsament d’aquest 25% tampoc es basa en un concepte socialment igualitari, donat que el preu d’aquestes cobertures no varia en base als ingressos o les càrregues familiars de les persones.

Aquesta desigualtat del sistema sanitari encara s’agreuja més quan arriba una crisi econòmica i el poder adquisitiu de les famílies es comença a veure afectat. Davant la necessitat de reduir les despeses, són les persones econòmicament mes necessitades les que es poden veure obligades a prescindir d’aquesta xarxa de seguretat. En primer terme, aquesta reducció afecta a aquells serveis mèdics que no semblen tan necessaris (sessions de fisioteràpia, psicòlegs, unes ulleres noves, etc..) però que modifiquen notòriament la qualitat de vida de les persones. En segon terme, davant d’una imprevisible urgència mèdica d’alt cost, les persones sense assegurances mèdiques només poden creuar els dits.

Evidentment, no cal caure en alarmismes, perquè la situació a Andorra està molt lluny del EUA, però si que desenvolupar una cobertura sanitària gratuïta de qualitat per a tothom hauria de ser, al meu entendre, un dels reptes del nou govern entrant. Es parla molt d’incentivar el consum, reactivar l’economia, etc.. i, evidentment, cal ficar solucions per sortir de la crisi l’abans possible; però mentres la recuperació econòmica arriba, cal evitar que la qualitat de vida dels ciutadans es vegi afectada. I la sanitat és, en aquest sentit, un índex molt més rellevant que la renovació del parc automobilístic.

Si queden o no diners a calaix per reformar la sanitat i fer-la gratuïta i universal, això ja és una altra cosa.

LA VERITAT SEMPRE ÉS NOTÍCIA

La càmera s’encén i ens ensenya un home trajat, assentat darrera d’una taula, que ens mira fixament. Amb l’expressió decidida del que no te res a perdre, l’home pronuncia una frase demolidora: “Si vostés estan veient aquest vídeo, jo he estat assassinat. I el responsable de la meva mort és el president de la República”.

Malauradament, no es tracta de l’últim èxit cinematogràfic de Hollywood, sinó d’un cas real, el de Rodrigo Rosenberg, un advocat guatemaltec assassinat fa unes setmanes, que davant les amenaces rebudes contra la seva vida, va decidir gravar de forma casolana un vídeo on denunciava als que serien responsables de la seva futura mort, segons el, el president de Guatemala i el seu cercle més proper. Desprès de la seva execució a mans d’uns sicaris i la difusió per Internet del vídeo, el país centreamericà està convulsionat per un escàndol de proporcions encara difícils de calibrar. Un cas al que la seva combinació de política, sang, efectisme i difusió per Internet hauria d’haver convertit en una bomba informativa i que, tot i així, poc resó ha tingut a qualsevol dels mitjans del nostre entorn. En el meu cas, només la meva relació personal amb gent d’aquell país i les noves tecnologies han fet possible assabentar-me del que havia succeït.

Valgui el cas Rosenberg com a exemple per reflexionar sobre quins són els criteris que fan que un determinat fet es converteixi en titular de portada. Perquè a vegades costa de mesurar el veritable valor d’algunes notícies. Fa pocs dies enrere, la grip porcina havia de convertir-se en la plaga definitiva que acabaria amb la raça humana. Avui, tot sembla controlat. Realment, què hem de pensar? Falsa alarma, deguda a interessos farmacèutics, o és que tenim els dies contats i les autoritats no ens volen amargar el nostre últim passeig? Altres notícies simplement passen de estar el centre del meollo a desaparèixer, sense pasos intermitjos, com el crim de Marta del Castillo, la noia de Sevilla assassinada pel seus companys d’institut. Durant dies, la recerca del seu cos era titular de totes els rotatius. Ara, tot i que el cos de la noia continua sense aparèixer, costa trobar alguna referència al cas. I així fins a l’infinit.

No seré jo el que me les vulgui donar ara d’ingenu idealista. Tots sabem que els interessos polítics i econòmics mouen el mon, i el periodisme no és una excepció; havent jugat moltes vegades el paper de ficar a l’opinió pública del costat dels més poderosos.. Fins i tot algunes campanyes es repeteixen. Les invisibles armes de destrucció massiva del president Bush són hereus directes de les campanyes anti-espanyoles que els diaris de Rudolph Hearst van aixecar als EUA al 1898 per afavorir la guerra de Cuba. Res de nou. Tampoc cal sorprendre’s de la creixent desvergonya amb que aquesta manipulació funciona, sense prendre’s la molèstia de disfressar-se d’informació de veritat. Per citar algun cas flagrant, els darrers informatius esportius de La Sexta s’haguessin pogut redactar al despatx del nou president del Real Madrid, i no s’hagués notat gaire diferència, la veritat.

El que si resulta sorprenent és que aquesta manipulació informativa es mantingui en un moment en que precisament tenim un accés a la informació molt més lliure i a l’abast de sector socials més amplis, com mai abans a la història de la humanitat. Gràcies a les noves tecnologies, la velocitat i el volum d’informació que ens arriba és milers de vegades més gran i, alhora, el podem contrastar amb diferents fonts d’informació, blocs, xarxes socials, etc.. La manipulació continua i a ningú ens sorprèn excessivament, perquè a mida que la informació de que disposem ha anat creixent, ens hem fet més indiferents i més cínics. La saturació provoca, de forma natural, una reacció d’indiferència; tantes imatges de mort, guerres, atemptats, etc.. fa que cadascuna d’elles, individualment, perdin la capacitat de commoure’ns. Aquesta duresa davant de les imatges més commovedores és, fins a cert punt, el preu que hem de pagar per viure en una societat cada vegada més visual.

El que resulta més greu encara és l’acceptació d’aquesta manipulació, d’aquesta degradació com una cosa normal, com a part de la vida. Al tenir més informació, descobrim les cares ocultes de moltes coses, els aspectes desagradables dels mites, ens fem més savis i perdem la nostra innocència. Però l’home que no somnia amb un mon millor, també ha perdut part de la seva condició humana. L’èxit del Barack Obama va demostrar, entre d’altres coses, que la gent, tot i les mostres externes de cinisme, vol creure en un mon millor, en uns ideals, en uns valors.

Per això precisament, mai està de més recordar-nos, de tant en tant, que si hi ha valors absoluts, que no tot és negociable, que si hi ha coses que deuen ser denunciades i d’altres que no poden ser amagades. Hi ha coses per les que val la pena lluitar i que fan moure el mon. De fet, tot ho fa, en un sentit o un altre, i això ens ho podem aplicar tots, no només els periodistes.

A totes aquelles persones i causes que mai tindran un lloc als titulars dels diaris.
A Rodrigo Rosenberg, in memoriam.