La càmera s’encén i ens ensenya un home trajat, assentat darrera d’una taula, que ens mira fixament. Amb l’expressió decidida del que no te res a perdre, l’home pronuncia una frase demolidora: “Si vostés estan veient aquest vídeo, jo he estat assassinat. I el responsable de la meva mort és el president de la República”.
Malauradament, no es tracta de l’últim èxit cinematogràfic de Hollywood, sinó d’un cas real, el de Rodrigo Rosenberg, un advocat guatemaltec assassinat fa unes setmanes, que davant les amenaces rebudes contra la seva vida, va decidir gravar de forma casolana un vídeo on denunciava als que serien responsables de la seva futura mort, segons el, el president de Guatemala i el seu cercle més proper. Desprès de la seva execució a mans d’uns sicaris i la difusió per Internet del vídeo, el país centreamericà està convulsionat per un escàndol de proporcions encara difícils de calibrar. Un cas al que la seva combinació de política, sang, efectisme i difusió per Internet hauria d’haver convertit en una bomba informativa i que, tot i així, poc resó ha tingut a qualsevol dels mitjans del nostre entorn. En el meu cas, només la meva relació personal amb gent d’aquell país i les noves tecnologies han fet possible assabentar-me del que havia succeït.
Valgui el cas Rosenberg com a exemple per reflexionar sobre quins són els criteris que fan que un determinat fet es converteixi en titular de portada. Perquè a vegades costa de mesurar el veritable valor d’algunes notícies. Fa pocs dies enrere, la grip porcina havia de convertir-se en la plaga definitiva que acabaria amb la raça humana. Avui, tot sembla controlat. Realment, què hem de pensar? Falsa alarma, deguda a interessos farmacèutics, o és que tenim els dies contats i les autoritats no ens volen amargar el nostre últim passeig? Altres notícies simplement passen de estar el centre del meollo a desaparèixer, sense pasos intermitjos, com el crim de Marta del Castillo, la noia de Sevilla assassinada pel seus companys d’institut. Durant dies, la recerca del seu cos era titular de totes els rotatius. Ara, tot i que el cos de la noia continua sense aparèixer, costa trobar alguna referència al cas. I així fins a l’infinit.
No seré jo el que me les vulgui donar ara d’ingenu idealista. Tots sabem que els interessos polítics i econòmics mouen el mon, i el periodisme no és una excepció; havent jugat moltes vegades el paper de ficar a l’opinió pública del costat dels més poderosos.. Fins i tot algunes campanyes es repeteixen. Les invisibles armes de destrucció massiva del president Bush són hereus directes de les campanyes anti-espanyoles que els diaris de Rudolph Hearst van aixecar als EUA al 1898 per afavorir la guerra de Cuba. Res de nou. Tampoc cal sorprendre’s de la creixent desvergonya amb que aquesta manipulació funciona, sense prendre’s la molèstia de disfressar-se d’informació de veritat. Per citar algun cas flagrant, els darrers informatius esportius de La Sexta s’haguessin pogut redactar al despatx del nou president del Real Madrid, i no s’hagués notat gaire diferència, la veritat.
El que si resulta sorprenent és que aquesta manipulació informativa es mantingui en un moment en que precisament tenim un accés a la informació molt més lliure i a l’abast de sector socials més amplis, com mai abans a la història de la humanitat. Gràcies a les noves tecnologies, la velocitat i el volum d’informació que ens arriba és milers de vegades més gran i, alhora, el podem contrastar amb diferents fonts d’informació, blocs, xarxes socials, etc.. La manipulació continua i a ningú ens sorprèn excessivament, perquè a mida que la informació de que disposem ha anat creixent, ens hem fet més indiferents i més cínics. La saturació provoca, de forma natural, una reacció d’indiferència; tantes imatges de mort, guerres, atemptats, etc.. fa que cadascuna d’elles, individualment, perdin la capacitat de commoure’ns. Aquesta duresa davant de les imatges més commovedores és, fins a cert punt, el preu que hem de pagar per viure en una societat cada vegada més visual.
El que resulta més greu encara és l’acceptació d’aquesta manipulació, d’aquesta degradació com una cosa normal, com a part de la vida. Al tenir més informació, descobrim les cares ocultes de moltes coses, els aspectes desagradables dels mites, ens fem més savis i perdem la nostra innocència. Però l’home que no somnia amb un mon millor, també ha perdut part de la seva condició humana. L’èxit del Barack Obama va demostrar, entre d’altres coses, que la gent, tot i les mostres externes de cinisme, vol creure en un mon millor, en uns ideals, en uns valors.
Per això precisament, mai està de més recordar-nos, de tant en tant, que si hi ha valors absoluts, que no tot és negociable, que si hi ha coses que deuen ser denunciades i d’altres que no poden ser amagades. Hi ha coses per les que val la pena lluitar i que fan moure el mon. De fet, tot ho fa, en un sentit o un altre, i això ens ho podem aplicar tots, no només els periodistes.
A totes aquelles persones i causes que mai tindran un lloc als titulars dels diaris.
A Rodrigo Rosenberg, in memoriam.
Malauradament, no es tracta de l’últim èxit cinematogràfic de Hollywood, sinó d’un cas real, el de Rodrigo Rosenberg, un advocat guatemaltec assassinat fa unes setmanes, que davant les amenaces rebudes contra la seva vida, va decidir gravar de forma casolana un vídeo on denunciava als que serien responsables de la seva futura mort, segons el, el president de Guatemala i el seu cercle més proper. Desprès de la seva execució a mans d’uns sicaris i la difusió per Internet del vídeo, el país centreamericà està convulsionat per un escàndol de proporcions encara difícils de calibrar. Un cas al que la seva combinació de política, sang, efectisme i difusió per Internet hauria d’haver convertit en una bomba informativa i que, tot i així, poc resó ha tingut a qualsevol dels mitjans del nostre entorn. En el meu cas, només la meva relació personal amb gent d’aquell país i les noves tecnologies han fet possible assabentar-me del que havia succeït.
Valgui el cas Rosenberg com a exemple per reflexionar sobre quins són els criteris que fan que un determinat fet es converteixi en titular de portada. Perquè a vegades costa de mesurar el veritable valor d’algunes notícies. Fa pocs dies enrere, la grip porcina havia de convertir-se en la plaga definitiva que acabaria amb la raça humana. Avui, tot sembla controlat. Realment, què hem de pensar? Falsa alarma, deguda a interessos farmacèutics, o és que tenim els dies contats i les autoritats no ens volen amargar el nostre últim passeig? Altres notícies simplement passen de estar el centre del meollo a desaparèixer, sense pasos intermitjos, com el crim de Marta del Castillo, la noia de Sevilla assassinada pel seus companys d’institut. Durant dies, la recerca del seu cos era titular de totes els rotatius. Ara, tot i que el cos de la noia continua sense aparèixer, costa trobar alguna referència al cas. I així fins a l’infinit.
No seré jo el que me les vulgui donar ara d’ingenu idealista. Tots sabem que els interessos polítics i econòmics mouen el mon, i el periodisme no és una excepció; havent jugat moltes vegades el paper de ficar a l’opinió pública del costat dels més poderosos.. Fins i tot algunes campanyes es repeteixen. Les invisibles armes de destrucció massiva del president Bush són hereus directes de les campanyes anti-espanyoles que els diaris de Rudolph Hearst van aixecar als EUA al 1898 per afavorir la guerra de Cuba. Res de nou. Tampoc cal sorprendre’s de la creixent desvergonya amb que aquesta manipulació funciona, sense prendre’s la molèstia de disfressar-se d’informació de veritat. Per citar algun cas flagrant, els darrers informatius esportius de La Sexta s’haguessin pogut redactar al despatx del nou president del Real Madrid, i no s’hagués notat gaire diferència, la veritat.
El que si resulta sorprenent és que aquesta manipulació informativa es mantingui en un moment en que precisament tenim un accés a la informació molt més lliure i a l’abast de sector socials més amplis, com mai abans a la història de la humanitat. Gràcies a les noves tecnologies, la velocitat i el volum d’informació que ens arriba és milers de vegades més gran i, alhora, el podem contrastar amb diferents fonts d’informació, blocs, xarxes socials, etc.. La manipulació continua i a ningú ens sorprèn excessivament, perquè a mida que la informació de que disposem ha anat creixent, ens hem fet més indiferents i més cínics. La saturació provoca, de forma natural, una reacció d’indiferència; tantes imatges de mort, guerres, atemptats, etc.. fa que cadascuna d’elles, individualment, perdin la capacitat de commoure’ns. Aquesta duresa davant de les imatges més commovedores és, fins a cert punt, el preu que hem de pagar per viure en una societat cada vegada més visual.
El que resulta més greu encara és l’acceptació d’aquesta manipulació, d’aquesta degradació com una cosa normal, com a part de la vida. Al tenir més informació, descobrim les cares ocultes de moltes coses, els aspectes desagradables dels mites, ens fem més savis i perdem la nostra innocència. Però l’home que no somnia amb un mon millor, també ha perdut part de la seva condició humana. L’èxit del Barack Obama va demostrar, entre d’altres coses, que la gent, tot i les mostres externes de cinisme, vol creure en un mon millor, en uns ideals, en uns valors.
Per això precisament, mai està de més recordar-nos, de tant en tant, que si hi ha valors absoluts, que no tot és negociable, que si hi ha coses que deuen ser denunciades i d’altres que no poden ser amagades. Hi ha coses per les que val la pena lluitar i que fan moure el mon. De fet, tot ho fa, en un sentit o un altre, i això ens ho podem aplicar tots, no només els periodistes.
A totes aquelles persones i causes que mai tindran un lloc als titulars dels diaris.
A Rodrigo Rosenberg, in memoriam.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada