Un fotògraf danès viatja a Haití, fa unes sessions fotogràfiques sobre les condicions de vida de les classes socials més desafavorides d’aquell país, i torna a Dinamarca. En descarregar les fotos al seu ordinador es troba que han quedat una mica apagades i les retoca amb el Photoshop, com és habitual al gremi, i problema resolt. El resultat és força impactant, donat que l’augment del contrast del colors encara reforça més les terribles condicions de vida dels haitians, i decideix presentar-les al concurs nacional de fotoperiodisme. La polèmica neix quan el jurat les desqualifica, en estimar que el retoc efectuat és excessiu, fins al punt que les fotografies presentades han deixat de ser una representació verídica d’una realitat social.
El debat generat va molt més enllà del món purament fotogràfic, perquè descartar una imatge amb l’argument de que s’allunya molt de la realitat vol dir que existeix una realitat real, valgui la redundància, que ens serveix com a patró per a calibrar i valorar a la resta.
Però no fem tots una mica com el fotògraf danès? Quan dos periodistes escriuen una notícia sobre un atemptat i un parla de terroristes mentre l’altre ho fa sobre moviment independentista, estan dibuixant dues realitats completament diferents a la ment del lector. Qui menteix, un, els dos o cap d’ells? Una persona extremadament prima pot ser, segons qui la descriu, una malalta mental o un cànon de bellesa. No existeix una única realitat, sinó que qualsevol esdeveniment genera una multiplicitat d’elles, tantes com a persones que observen. Podem dir que el Photoshop mental existeix, doncs.
.El Photoshop mental funciona igual que el digital. Allà on a l’ordinador tenim eines com a contrast, saturació, brillo, etc.. la nostre versió mental particular disposa de valors, prejudicis, opinions, experiències viscudes o transferides; tot una seguit d’instruments que, en rebre una imatge, un comentari, etc.. la retoquen al nostre gust, fins que s’acomoda dins de la nostra visió del món. Aquest Photoshop mental l’anem creant al llarg de la nostra vida, partint d’uns paràmetres inicials, de sèrie que se’n diu a l’argot, marcats sobre per la nostra infantesa, l’educació rebuda i els valors dels nostres pares. A partir d’aquí, anem afegint noves versions.
I, per increïble que sembli, el Photoshop mental també es pot trobar a la venda. Òbviament no als mateixos canals de distribució, però si ens fa mandra establir per nosaltres mateixos els paràmetres particulars de com és el món, n’hi ha molts que ens volen ajudar. Des de partits polítics fins a sectes i religions, tots ens ofereixen un dibuix de com és la vida, sense necessitat d’instal·lar software i acompanyats de tota mena de merchandising i packaging (uniformes, bíblies i corans, carnets de partit, cerimònies d’iniciació, baptismes), tot customitzat per cada tipus de Photoshop, so cool.
També estan aquells que, com a la via real, passen del que s’ofereix a la botigues per a majories i intenten construir-se el seu Photoshop mental personal, agafant coses d’aquí i d’allà. Fan tot el possible per no haver de pagar llicencies i per això fa relativament poc encara se’ls cremava a les fogueres.
Però la veritat és que, amb llicència o amb versió pirata, tots tenim el nostre Photosop mental, perquè el necessitem per orientar el nostre caminar pel món. Per això precisament, cal desconfiar molt dels que no reconeixen que ho fan servir, perquè això vol dir que amb l’eina d’esborrar se’ls ha anat la mà i només han deixat en la paleta d’opinions una opció, la seva. Aquells que per cada cosa tenen una única i inqüestionable opció, bo i dolent, blanc i negre. S’ha de vigilar amb aquests, que tenen una inevitable tendència a eliminar per decret altres versions de Photoshop mental i deixar-ne com a operativa únicament la seva.
Per evitar aquests perills, resulta saludable de tant en tant canviar els paràmetres del nostre Photoshop mental i intentar veure el mon des del punt de vista d’altres persones. D’aquesta manera, aprendrem a ser més comprensius, a no valorar sense testar, a no jutjar sense viure. I si algú demana per un professor, em sap greu però crec que la vida és l’únic tutorial vàlid desenvolupat fins ara.
El debat generat va molt més enllà del món purament fotogràfic, perquè descartar una imatge amb l’argument de que s’allunya molt de la realitat vol dir que existeix una realitat real, valgui la redundància, que ens serveix com a patró per a calibrar i valorar a la resta.
Però no fem tots una mica com el fotògraf danès? Quan dos periodistes escriuen una notícia sobre un atemptat i un parla de terroristes mentre l’altre ho fa sobre moviment independentista, estan dibuixant dues realitats completament diferents a la ment del lector. Qui menteix, un, els dos o cap d’ells? Una persona extremadament prima pot ser, segons qui la descriu, una malalta mental o un cànon de bellesa. No existeix una única realitat, sinó que qualsevol esdeveniment genera una multiplicitat d’elles, tantes com a persones que observen. Podem dir que el Photoshop mental existeix, doncs.
.El Photoshop mental funciona igual que el digital. Allà on a l’ordinador tenim eines com a contrast, saturació, brillo, etc.. la nostre versió mental particular disposa de valors, prejudicis, opinions, experiències viscudes o transferides; tot una seguit d’instruments que, en rebre una imatge, un comentari, etc.. la retoquen al nostre gust, fins que s’acomoda dins de la nostra visió del món. Aquest Photoshop mental l’anem creant al llarg de la nostra vida, partint d’uns paràmetres inicials, de sèrie que se’n diu a l’argot, marcats sobre per la nostra infantesa, l’educació rebuda i els valors dels nostres pares. A partir d’aquí, anem afegint noves versions.
I, per increïble que sembli, el Photoshop mental també es pot trobar a la venda. Òbviament no als mateixos canals de distribució, però si ens fa mandra establir per nosaltres mateixos els paràmetres particulars de com és el món, n’hi ha molts que ens volen ajudar. Des de partits polítics fins a sectes i religions, tots ens ofereixen un dibuix de com és la vida, sense necessitat d’instal·lar software i acompanyats de tota mena de merchandising i packaging (uniformes, bíblies i corans, carnets de partit, cerimònies d’iniciació, baptismes), tot customitzat per cada tipus de Photoshop, so cool.
També estan aquells que, com a la via real, passen del que s’ofereix a la botigues per a majories i intenten construir-se el seu Photoshop mental personal, agafant coses d’aquí i d’allà. Fan tot el possible per no haver de pagar llicencies i per això fa relativament poc encara se’ls cremava a les fogueres.
Però la veritat és que, amb llicència o amb versió pirata, tots tenim el nostre Photosop mental, perquè el necessitem per orientar el nostre caminar pel món. Per això precisament, cal desconfiar molt dels que no reconeixen que ho fan servir, perquè això vol dir que amb l’eina d’esborrar se’ls ha anat la mà i només han deixat en la paleta d’opinions una opció, la seva. Aquells que per cada cosa tenen una única i inqüestionable opció, bo i dolent, blanc i negre. S’ha de vigilar amb aquests, que tenen una inevitable tendència a eliminar per decret altres versions de Photoshop mental i deixar-ne com a operativa únicament la seva.
Per evitar aquests perills, resulta saludable de tant en tant canviar els paràmetres del nostre Photoshop mental i intentar veure el mon des del punt de vista d’altres persones. D’aquesta manera, aprendrem a ser més comprensius, a no valorar sense testar, a no jutjar sense viure. I si algú demana per un professor, em sap greu però crec que la vida és l’únic tutorial vàlid desenvolupat fins ara.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada