Encara no ha sortit el sol i davant del barracó ja s’arrepleguen desenes de persones, vingudes de tot els poblets de la regió. Tots aquests, i molts més que vindran durant el dia, convocats amb un únic objectiu, poder rebre l’atenció sanitària (dentistes, oftalmòlegs, dermatòlegs, etc..) que de forma gratuïta una ONG posa al seu abast. Com que cap d’elles disposen d’algun tipus de cobertura sanitària i la caravana humanitària només para un dia a la seva regió, la convocatòria ens converteix en un esdeveniment multitudinari.
Al visualitzar aquesta imatge, el nostre etnocentrisme dibuixa inevitablement rostres de color, llatins o asiàtics, de països on la pobresa estén el seu domini. Però aquesta vegada no, perquè l’escena te lloc al mateix centre de l’imperi, a la part més profunda i agrícola dels EUA, on centenars de persones esperen rebre atenció mèdica d’una ONG dissenyada inicialment per ajudar a països del Tercer Món i que ara opera exclusivament al país més poderós del mon, on la cobertura sanitària pública és pràcticament inexistent, i les cobertures privades són inassolibles per una gran part de la població, concretament 86 milions de persones. Quan vaig estar a LA, ja m’ho van dir, ni permís de residència, ni res, el primer que t’has d’aconseguir és un bon segur mèdic, sinó you are fucked up, man.
Serveixi aquest exemple per reafirmar-nos en la creença que el grau de desenvolupament real d’un país no es mesura únicament pel seu PIB, la força del seu exercit, tenir cadira fixa al G8, etc.. Un Estat modern te l’obligació d’oferir a tots els seus ciutadans la seguretat de que en qualsevol circumstància la seva salut estarà garantida, sense tenir en compte la seva situació econòmica. I aquesta garantia no està relacionada sempre amb la riquesa de cada país, sinó més aviat amb la seva visió cultural i política de les temàtiques socials, com és el cas d’Espanya, que disposa de un sistema de cobertura sanitària pública molt més eficaç que Gran Bretanya, tot i ser un país teòricament menys desenvolupat.
Aterrant al nostre petit país, ens trobem amb un sistema de cobertura sanitària que sempre he vist socialment injust. El 25% no cobert per la CASS i que els usuaris han de pagar no suposa la mateixa despesa per tothom o, dit d’una altra manera, no representa el mateix esforç pel que guanya 1.000 o 3.000. De la mateixa manera, contractar una assegurança que garanteixi el reemborsament d’aquest 25% tampoc es basa en un concepte socialment igualitari, donat que el preu d’aquestes cobertures no varia en base als ingressos o les càrregues familiars de les persones.
Aquesta desigualtat del sistema sanitari encara s’agreuja més quan arriba una crisi econòmica i el poder adquisitiu de les famílies es comença a veure afectat. Davant la necessitat de reduir les despeses, són les persones econòmicament mes necessitades les que es poden veure obligades a prescindir d’aquesta xarxa de seguretat. En primer terme, aquesta reducció afecta a aquells serveis mèdics que no semblen tan necessaris (sessions de fisioteràpia, psicòlegs, unes ulleres noves, etc..) però que modifiquen notòriament la qualitat de vida de les persones. En segon terme, davant d’una imprevisible urgència mèdica d’alt cost, les persones sense assegurances mèdiques només poden creuar els dits.
Evidentment, no cal caure en alarmismes, perquè la situació a Andorra està molt lluny del EUA, però si que desenvolupar una cobertura sanitària gratuïta de qualitat per a tothom hauria de ser, al meu entendre, un dels reptes del nou govern entrant. Es parla molt d’incentivar el consum, reactivar l’economia, etc.. i, evidentment, cal ficar solucions per sortir de la crisi l’abans possible; però mentres la recuperació econòmica arriba, cal evitar que la qualitat de vida dels ciutadans es vegi afectada. I la sanitat és, en aquest sentit, un índex molt més rellevant que la renovació del parc automobilístic.
Si queden o no diners a calaix per reformar la sanitat i fer-la gratuïta i universal, això ja és una altra cosa.
Al visualitzar aquesta imatge, el nostre etnocentrisme dibuixa inevitablement rostres de color, llatins o asiàtics, de països on la pobresa estén el seu domini. Però aquesta vegada no, perquè l’escena te lloc al mateix centre de l’imperi, a la part més profunda i agrícola dels EUA, on centenars de persones esperen rebre atenció mèdica d’una ONG dissenyada inicialment per ajudar a països del Tercer Món i que ara opera exclusivament al país més poderós del mon, on la cobertura sanitària pública és pràcticament inexistent, i les cobertures privades són inassolibles per una gran part de la població, concretament 86 milions de persones. Quan vaig estar a LA, ja m’ho van dir, ni permís de residència, ni res, el primer que t’has d’aconseguir és un bon segur mèdic, sinó you are fucked up, man.
Serveixi aquest exemple per reafirmar-nos en la creença que el grau de desenvolupament real d’un país no es mesura únicament pel seu PIB, la força del seu exercit, tenir cadira fixa al G8, etc.. Un Estat modern te l’obligació d’oferir a tots els seus ciutadans la seguretat de que en qualsevol circumstància la seva salut estarà garantida, sense tenir en compte la seva situació econòmica. I aquesta garantia no està relacionada sempre amb la riquesa de cada país, sinó més aviat amb la seva visió cultural i política de les temàtiques socials, com és el cas d’Espanya, que disposa de un sistema de cobertura sanitària pública molt més eficaç que Gran Bretanya, tot i ser un país teòricament menys desenvolupat.
Aterrant al nostre petit país, ens trobem amb un sistema de cobertura sanitària que sempre he vist socialment injust. El 25% no cobert per la CASS i que els usuaris han de pagar no suposa la mateixa despesa per tothom o, dit d’una altra manera, no representa el mateix esforç pel que guanya 1.000 o 3.000. De la mateixa manera, contractar una assegurança que garanteixi el reemborsament d’aquest 25% tampoc es basa en un concepte socialment igualitari, donat que el preu d’aquestes cobertures no varia en base als ingressos o les càrregues familiars de les persones.
Aquesta desigualtat del sistema sanitari encara s’agreuja més quan arriba una crisi econòmica i el poder adquisitiu de les famílies es comença a veure afectat. Davant la necessitat de reduir les despeses, són les persones econòmicament mes necessitades les que es poden veure obligades a prescindir d’aquesta xarxa de seguretat. En primer terme, aquesta reducció afecta a aquells serveis mèdics que no semblen tan necessaris (sessions de fisioteràpia, psicòlegs, unes ulleres noves, etc..) però que modifiquen notòriament la qualitat de vida de les persones. En segon terme, davant d’una imprevisible urgència mèdica d’alt cost, les persones sense assegurances mèdiques només poden creuar els dits.
Evidentment, no cal caure en alarmismes, perquè la situació a Andorra està molt lluny del EUA, però si que desenvolupar una cobertura sanitària gratuïta de qualitat per a tothom hauria de ser, al meu entendre, un dels reptes del nou govern entrant. Es parla molt d’incentivar el consum, reactivar l’economia, etc.. i, evidentment, cal ficar solucions per sortir de la crisi l’abans possible; però mentres la recuperació econòmica arriba, cal evitar que la qualitat de vida dels ciutadans es vegi afectada. I la sanitat és, en aquest sentit, un índex molt més rellevant que la renovació del parc automobilístic.
Si queden o no diners a calaix per reformar la sanitat i fer-la gratuïta i universal, això ja és una altra cosa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada