EUSKADI, EL CANVI SENSE CANVIS

Després de molts anys de no assistir-hi, enguany he pogut tornar a l’Aste Nagusia, les festes majors de Bilbao. Amb el preceptiu pañuelo de color blau al coll, durant 3 dies amb les seves nits he passejat pel recinte festiu, San Mames, els concerts, les platges, els bars, en un circuit etílic festiu que no sembla terminar mai durant tota una setmana. I he de dir que, sense voler caure en el tòpic de les campanyes turístiques, les festes no han canviat gaire del que jo recordava; les ganes de la gent de divertir-se fins a la sortida del sol, la simpatia de tothom, la música, lo difícil que és lligar, el bon menjar. Al menys les festes continuen sent el que eren a Euskadi.

En general, sembla que poca cosa ha canviat a Euskadi des del canvi de govern d’aquest maig passat. Al menys, no hi ha mostres del cataclisme que els nacionalistes anunciaven. Ni barricades ni fractura social; la majoria de la gent continua anant a treballar i a estudiar, preocupada pel terrorisme però sobre tot per la crisis i per com pagar la seva hipoteca, i amb ganes de passar-ho bé a les festes. Es a dir, exactament el mateix que abans del canvi de lehendakari.

Però, al mateix temps, en un nivell més subtil que possiblement passarà desapercebut als turistes, hi ha moltes coses que han canviat. De moment, la majoria dels canvis es refereixen als símbols, però pot ser precisament això els fa encara més significatius. Així, el mapa del temps a la televisió pública s’ha vist reduït als límits del territori autonòmic, els cartells i fotos a favor del terrorisme deixen de ser una part necessària del paisatge, la crema de banderes i contenidors ja no és part acceptada dels programes de festes dels pobles, el model lingüístic i escolar es comença a plantejar d’una manera diferent, etc.. Es pot estar d’acord o no amb aquests canvis, però tothom a Euskadi accepta que s’estan produint i, el que resulta més sorprenent, amb una gran normalitat, sense que el país sembli estar a punt de precipitar-se en una guerra civil.

Deu ser que Euskadi no és tan nacionalista com alguns ens volen fer creure, o, com deien els dirigents del PNV, allò de que la majoria social i política d’Euskadi és nacionalista. Els resultats electorals ja ho deixaven en dubte, però, vista la poca agitació social, deu ser que aquesta suposada majoria no és tal o, el que encara seria més greu pels seus interessos, si existeix tampoc està gaire preocupada pel fet de tenir un socialista de lehendakari.
Deu ser que molts s’arrimaven al nacionalisme perquè era la força governant i això el permetia repartir feines i prebendes al seu voltant, com fan tots els partits arreu del món. I al canviar el govern, molts han perdut repentinament el interès per sortir al carrer amb una ikurriña a la ma i aviat ho faran amb una rosa a la ma. La costum del clientelisme polític si que sembla resistent al canvi, governi qui governi.

Deu ser que la capacitat de mobilització de l’esquerra abertzale continua baixant, i que ningú que no pertany al seu nucli dur es vol veure involucrat amb les seves reclamacions. La greba general organitzada el 21 de maig passat per “rebre” al nou lehendakari pels sindicats nacionalistes no va ser sinó l’ombra d’aquelles que a mitjans dels 80 paralitzaven Euskadi.

Deu ser que no s’ha confondre la voluntat plural i diversa d’un poble, que evoluciona amb el temps, amb la voluntat de les castes polítiques d’agafar-se al poder, que mai canvia.

Desprès de molts anys, Euskadi ha canviat sense que això signifiqui aparentment un gran canvi, i això representa el canvi més important de tots.

¿QUI POSA EL CASCAVEL ALS FUNCIONARIS?

A tot aquell que estigui interessat en la situació actual del país i en conèixer una mica per on poden anar els trets en el futur, li recomano vivament llegir l’informe 2008 de l’Observatori de la Sostenibilitat d’Andorra. Un informe senzill però complert, que ens dona una visió global de on estem i cap a on anem, i amb dades reals que permeten validar o refusar les percepcions que cadascú podem tenir des del nostre sempre particular punt de vista.

Dels molts aspectes interessants que l’estudi presenta, un dels més sucosos és la situació dels treballadors de les diferents administracions públiques. Així, l’informe converteix en fets, blanc sobre negre, tres opinions que la gran majoria dels residents en aquest país hem defensat en un moment o un altre; primer, que el volum de treballadors que conformen Govern, Comuns i parapúbliques està sobredimensionat; segon, que aquest creixement del funcionariat s’ha incrementat força els darrers anys; i tercer, que els salaris d’aquest col·lectiu estan, de mitjana, per sobre de la resta dels treballadors. Fins aquí les dades.

Com que no soc polític ni andorrà, i no m’he de preocupar per ser políticament correcte, em puc permetre anar una mica més enllà i dir que per tothom que viu en aquest país és obvi que als darrers anys, emparats per uns ingressos extraordinaris, Govern i Comuns han aplicat uns criteris bastant poc racionals a l’hora de cobrir les seves necessitats de personal. Que el volum que representen les despeses de personal en l’administració pública serien inacceptables en qualsevol empresa privada. I què els funcionaris, per molt que es queixin, gaudeixen d’unes condicions laborals molts millors que la resta de treballadors d’aquest país.

L’estatus de privilegi dels funcionaris respecte als treballadors del sector privat és un fet arreu del món, però a Andorra aquesta situació es veu reforçada per certes peculiaritats del nostre petit país. D’entrada, el col·lectiu dels funcionaris gaudeix majoritàriament del dret a votar, i els treballadors del sector privat no. A més, cal afegir la rotació que caracteritza als treballadors estrangers. I el sindicats, per la procedència majoritària dels seus afiliats, semblen més aviat un gremi professional. Tots aquest elements actuen al mateix temps com a causa i efecte, retro alimentant-se uns dels altres. I com a resultat, l’administració pública ha semblat estar molt més preocupada de satisfer, dins de les seves possibilitats, les reclamacions del treballadors públics que les del sector privat. Les conseqüències, les que reflecteix l’estudi de l’Observatori de la Sostenibilitat.

Ara bé, les circumstàncies ha canviat molt i molt ràpidament per causa de la crisi. La reducció pressupostària general fa inviable mantenir el ritme dels darrers anys en tots els àmbits, i les polítiques de personal no són una excepció. Els que treballem al sector privat ja ho estem patint, ara cal veure que passa al sector públic.

Fins ara, l’actitud fins ara del nou Govern al respecte d’aquesta problemàtica es podria qualificar com a ambivalent. Per una banda, han dit públicament els darrers dies que els últims anys hi hagut incorporacions qüestionables i que alguns departaments estan sobre dimensionats i caldria traslladar gent entre departaments. Però, perquè ningú es molesti, també hem sentit declaracions des de Govern sobre la voluntat de convertir en fixes a molts dels treballadors eventuals amb que compta l’administració actualment. Tot sempre en un to d’allò més suau, no és qüestió d’entrar com un elefant en una caxarreria.

Reduir el sou dels alts càrrecs de l’administració està molt bé, però no deixa de ser un gest cara a la galeria, donat que la veritable diferència la faran els sous de les 4.700 persones que hi treballen. Per això, l’hora de la veritat arribarà en el moment de negociar temes d’alcans com els increments salarials, plans de carrera, promocions, ampliacions de plantilla. Fins ara, els sector més crítics amb l’anterior Govern, com els bombers, han marcat una treva tàctica, a l’espera de l’interlocutor vagi movent fitxes.

Arriba el moment de prendre decisions. Perquè si el Govern cal realment acabar amb l’anomenada Andorra de les dues velocitats, un primer pas seria equiparar les condicions de tots els treballadors d’aquest país, sense fer distincions entre els que voten i els que no.

No li digueu a ningú, però ara si que han trobat la formula definitiva per superar les discriminacions sexistes. I ves per on, l’han trobat al meu poble, Leioa, al costat de Bilbao. No és per fer propaganda, però és que això s’ha d’explicar. Resulta que el nostre Ajuntament ha decidit instal·lar un nou sistema de semàfors on els ninots de color verd i vermell s’han duplicat i ara en tenim un de masculí (el de tota la vida) i un de femení (simbolitzat amb una faldilleta). Tots dos ninots es van alternant a cada color, de manera que els vianants poden creuar el carrer amb seguretat i, alhora, fomentar la seva consciència ciutadana. No em direu que no es tracta d’un cim en la lluita per la igualtat de sexes, eh? Aquí mateix podeu veure algunes fotos de l’invent, per si algú no s’ho pot creure, com va ser el meu cas en sentir la notícia per primera vegada.

Hi ha tantes coses que fan aquesta iniciativa ridícula que és difícil decidir-se per on començar. Representar la dona amb faldilles és una manera de defensar la igualtat? Jo més aviat ho trobo sexista, perquè ja fa temps que les dones vesteixen altres coses que no siguin necessariament faldilles, per si algú encara no s’ha enterat. Ja ficats, ho haguessin fet més entenedor encara dibuixant pits i penis als ninots. Segon, ves a saber quan ha costat la broma a l’erari públic. Deu ser que a Bilbao no arriba la crisi i tenim diners per regalar, sinó no ho entenc. Tercer, si en la llista de prioritats dels responsables de la defensa dels drets de les dones, l’acció estrella és aquesta, anem arreglats. I així podríem continuar fins demà.

Els queda el consol als veïns de que amb tota tranquil·litat podran presentar els semàfors als premis CHOPAD i guanyar uns diners que puguin ajudar a cobrir el seu cost, donat que les quinieles els donen com a grans favorits. Els CHOPAD, per si algú no els coneix, són els Premis a les Chorrades més grans Pagades mai amb Diners Públics. Per cert, Andorra crec que també presenta cada any tota una sèrie de nominacions.

Si ens fiquem seriosos, la posada en marxa del semàfor no deixa de ser una anècdota, és clar, però que exemplifica molt bé el què ha arribat a convertir-se el feminisme (com d’altres moviments socials) passat per la teoria de lo políticament correcte. Gestos i paraules que quedin bé i ens permetin posar-nos l’enganxina de “preocupats per la igualtat de la dona”, “defensor del Tibet”, etc.., però sense aprofundir ni complicar-se gaire.
Exemples en tenim uns quants, com la costum de l’anterior lehendakari de dir bascs i basques en tot moment i ocasió, o la brillant digressió de la ministra Aido sobre els miembros i miembras, amb sol·licitud d’incloure-ho al Diccionari de la Llengua Espanyola inclosa. I el més preocupant és que aquest corrent d’estultícia va agafant més força cada dia, fins el dia que ens haurem d’acostumar a dir semàfors i semafores per no ofendre a ningú.

Totes aquestes chorrades no deixen de ser una manera de plantar arbres per tapar el bosc. Polítics (i polítiques) sense imaginació ni voluntat real de generar un canvi i pijos (i pijes) que mai han patit una discriminació en la seva vida, ens pretenen convèncer de que tonteries com aquestes són tota una revolució en la lluita per l’igualtat de les dones. Amb l’avantatge de que per molt estúpida que sigui la proposta, no hi ha perill de quedar malament perquè tot allò que porta l’etiqueta de progre és converteix automàticament en tema fora de crítica, sota el risc de veure’t denunciat, d’una tacada, com a carca, retro, masclista, feixista i altres epítets similars.

Però el bosc de la desigualtat, tot i els arbres que alguns (i algunes) planten, continua present, negre i fosc. Perquè durant el que portem d’any, només a l’Estat espanyol, han mort 40 dones. Perquè les morts violentes són només la punta més tràgica d’un panorama molt més ampli de maltractaments que passen quotidianament davant nostre. Perquè la discriminació laboral de la dona continua sent una realitat. Per tot això, precisament, cal denunciar accions com la d’aquests semàfors feministes, que no serveixen de res més que per desprestigiar i fer pueril una causa realment rellevant.

EL MEU AVI VA SER GUDARI

De fet, tots dos ho van estar, de gudaris. Van lluitar a l’exèrcit basc a la Guerra Civil espanyola, contra les tropes franquistes. Quan de petit ho vaig sentir les primeres vegades no podia menys de sentir-me orgullós i me’ls imaginava lluitant, fusil en ma, a les verdes cimss del Gorbea, fent front a les tropes invasores. Em sentia molt orgullós, en part perquè em permetia veure’m a mi mateix com part d’una família especial, sang d’herois corrent per les meves venes.

Al sentir-la, anys més tard, en veu del meu avi, l’experiència va sonar molt diferent. Va ser reclutat com a conductor de camions, donat que al haver treballat com a comercial de calçat, tenia carnet de conduir, cosa no tant comú en aquella època, i coneixia les carreteres de primera ma. En Santoña, on el que quedava de l’exèrcit basc es va rendir als fascistes italians sense disparar un tret, el camió del meu avi va ser reclutar d’urgència per l’altre bàndol, amb conductor inclòs.

Poques hores més tard, el meu avi conduïa el camí cap a Burgos, ple de ferits de l’exèrcit franquista. I en aquest moment en quan més a prop va estar de perdre la vida durant la tota la guerra, perquè sense previ avís les tropes acampades van obrir foc contra el camió en veure’l arribar. Passat el tiroteig, van veure que amb les preses per requisar el camió, havien oblidat retirar les insígnies de l’exèrcit republicà, que encara portaven sobre la cabina del conductor.

Tot plegat, més a prop del “Bienvenido, Mr. Marshall” de Berlanga que de les valeroses cròniques de guerra que jo m’havia creat a la meva imaginació infantil. Fins i tot, probablement la versió real tampoc sigui aquesta, perquè la nostra memòria funciona com un hàbil artesà que recompon amb les peces trencades del record, un troç per aquí i un troç per allà, artesanies que siguin de l’agrat dels nostres valors i creences.

A mida que ens anem fent grans, els herois i les llegendes que formen el nostre bagatge cultural van perdent brillantor. La nostra innocència infantil i juvenil va obrint els ulls als grisos de la vida real; on els herois ho són per casualitat, els enamorats es divorcien, les guerres es fan per diners, els països socialistes són dictadures de la pitjor categoria imaginable i Frank Cappa resulta que truca les seves fotos més famoses.

Això no treu valor als mites, al contrari. Les creences que van més enllà de la pragmàtica realitat, siguin religioses, esportives, folklòriques o romàntiques, ens fan falta. Necessitem sentir emocions per alimentar la nostra anima i moltes vegades són aquestes il·lusions, els somnis d’una vida millor els que ens porten a superar els nostres límits i fer-nos millors persones, en el més ampli sentit del terme.

Però en el moment en que aquests somnis deixen de ser històries que es compten als nens petits, i es converteixen en la base amb la que s’escriuen els llibres d’història, l’equilibri de les coses s’està torçant. Quan una societat basa les seves decisions més rellevants en el seus mites i dona a aquests la categoria de fets reals, estem entrant en un terreny perillós, on els somnis d’uns es poden convertir fàcilment en la pesadilla d’altres.

L'IMPERI DEL NARCOTRAFIC AVANÇA

Diuen els experts en geoestratègia que, als propers anys, 4 seran els grans centres de poder que influiran de forma significativa en el devenir del món; els EUA, l’UE, Rússia i China. D’altres, com Brasil i l’Índia avançant en aquesta direcció i alguns, com Japó, semblen perdre la seva posició preponderant de fa uns anys. Però, caldria afegir-ne un altre a tots aquests centres de poder geoestratègic. Perquè l’imperi del narcotràfic , tot i no disposar de capital, president, bandera, himne o representació a l’ONU , estar fent prou be els deures com per aplicar una sol·licitud i entrar en aquest selecte grup.

El seu avanç a escala mundial és innegable. A dia d’avui, pocs països o organitzacions internacionals poden oferir un grau d’intervenció simultània similar en el panorama internacional. A Mèxic, responen a la detenció d’un capo amb atacs a la policia i l’exèrcit, deixant els cadàvers de 12 policies a l’autopista com a avís. A Guatemala, on l’exèrcit dona per perdudes regions senceres del país i el mateix president Colom és espiat pels narcos. A Brasil, on les faveles formen part d’un estat paral·lel, on les lleis les marquen els narcos. A Colòmbia, on les guerrilles s’han convertit en les forces armades d’aquest nou imperi. A l’Afganistan, on la droga és el fons de finançament dels taliban, ara, i dels muyahadin anti-sovietics, abans.

I tot i que amb una cara molt més amable, l’imperi també està guanyant terreny als països occidentals. Ara ens confirmen, per si algú encara no s’ho imaginava, que el mon del futbol ha esdevingut una gegant rentadora de diners del narcotràfic, segon el darrer informe de la FATK (Finantial Accion Task Force). També el boom immobiliari a Espanya va veure potenciat el seu creixement per la injecció de capitals de la màfia italiana, amb el mateix objectiu que el futbol. I així un cas darrera l’altre.

El narcotrafic condemna les possibilitats de desenvolupament de tot un seguit de països, absorbint recursos que s’haurien de destinar a altres objectius, corrompint tots els aparells de l’Estat i impedint el desenvolupament de mecanismes democràtics. Per tot això, s’ha convertit en una amenaça per a la societat global d’un caràcter tant o més rellevant i perillós que el terrorisme internacional, i amb la mateixa intensitat es deu combatre.


Però en tots dos casos s’ha demostrat que la confrontació militar no és necessariament l’eina més adequada per resoldre’ls. Les invasions d’Irak i Afganistan disten molt d’haver acabat amb el problema del terrorisme, i s’han demostrat ineficaces sinó venen acompanyades d’estratègies polítiques. De forma paral·lela es pot dir que la lluita policial i militar contra el narcotràfic no ha servit de res i fins i tot, si hem de creure el que escoltem de la situació a Mèxic, el panorama està sensiblement pitjor que fa uns anys. No per conegut està de més recordar el cas de la prohibició de l’alcohol als EUA als anys 30, que va a constituir la pedra constituent de la màfia nord-americana i no va resoldre cap del problemes de salut pública que la van motivar.

Per això resulta curiós com tanta gent es manté aferrada a la recepta policial, sense acceptar altres plantejaments. En molts casos, per posicions ideològiques i morals molts respectables. En d’altres, perquè l’actual status quo afavoreix molts interessos. Estats que poden oblidar el respecte als drets humans en ares de la lluita contra el crim, lobbys armamentístics que inflen els seus comptes de resultats, i els més interessats, els mateixos narcos que per res del mon voldria perdre el monopoli del que ara gaudeixen. Com en qualsevol guerra, aquesta representa un immens negoci, i ningú està disposat a renunciar a la seva part.

Només des d’aquests paràmetres es pot entendre que, encara avui, sigui tabú parlar de l’única solució que sembla viable per resoldre aquesta lacra i que encara cap organització o govern vol esmentar, la legalització. Una mesura que, lògicament, deu ser estudiada i aplicada a escala global, però que difícilment podrà portar-nos a un escenari pitjor que l’actual. Perquè si els Estats estan capacitats per vendre armes, alcohol, Prozac i tabac, seria immoral què venguessin drogues?.

Ja fa temps que es fa necessari un cop de timó en aquest tema, perquè mentre els dirigents del mon esquiven el problema amb paraules suaus i bones intencions, molts països i els seus ciutadans estan condemnats a una guerra que mai podran guanyar.

COM MOLA SER RADICAL !

Com mola ser radical, sentir-se la punta de llança d’un moviment nou i transformador, que donarà peu a un mon millor. Com mola que aquest projecte de naturalesa superior justifiqui la violència i la puguem deixar anar sense remordiments. Com mola sentir-se part d’un col·lectiu, no estar mai sol, protegit, caminar pel carrer i veure el respecte i la por que aixequem entre la gent normal, els que no han estat escollits.

Mola ara i ha molat sempre. Perquè sempre hem sentit l’atracció dels visionaris, dels moviments joves i vigorosos, decidits a transformar la societat, i que en el seu afany per canviar el mon van més aviat arrasar el que ens envoltava. Amb el pas del temps només van canviant les disfresses de la bestia, moda obliga. De les camises pardes a les rastes, els piercings i les samarretes del Che no hi ha tanta diferència, perquè l’important es manté; l’uniformitat, la pèrdua del pensament i el criteri individual, l’ús i la justificació de la violència com a forma de transformació social. La roda va girant i les vistes es repeteixen.

Pot ser algú pensarà que estic sent massa extremista en el meu anàlisi. Però, demano jo, hi ha alguna diferència entre pintar esteles grogues a les botigues dels jueus i cremar la pantalla gegant on uns espanyols veien a la seva selecció de futbol?. Perquè això és el que va passar el mes passat a Terrassa. Una televisió espanyola retransmetria un partit de la seva selecció i, donat que jugadors catalans hi participen, van decidir instal·lar a Terrassa una pantalla gegant a la plaça perquè la gent pogués seguir el partit a l’aire lliure. L’acte comptava amb el vist i plau de l’Ajuntament i va arreplegar unes 500 persones. Encara no havia començat el partit quan un grup d’escollits, que ja havien avisat de les seves intencions per Internet, van irrompre en la plaça i van incendiar la pantalla gegant, provocant el pànic i la fugida dels presents. Una altra victòria per a la causa.

En l’essencial, és el mateix. Es tracta de marcar el territori, el nostre espai; que cal defensar contra l’enemic, siguin aquests jueus, immigrants sense papers o espanyols. Es tracta d’expandir la por entre la població, perquè entenguin que no hi ha postures intermitjes, amb nosaltres o contra nosaltres. I, ara com abans, els poders polítics establerts es miren aquests moviments amb una barreja de sentiments (simpatia pels seus ideals, repulsa pel seus mètodes, tot i que útils en certes circumstàncies..) però sense decidir què fer amb els. Fins que, com va passar a l’Alemanya dels anys 30 o a l’Afganistan post comunista, les condicions socials canvien radicalment en un període breu de temps. I la bestia de cop es fa gran, molt gran.

El mateix gos amb un altre collar. El que si resulta curiòs és com, al girar la roda del temps, els símbols i termes que en un moment històric els mateixos verdugos es van atorgar amb orgull, ara són utilitzats pels seus hereus per depreciar a les víctimes; i així els que van tenir que sortir corrent de la plaça de Terrasa són, a més, titllats de feixistes. Però per la resta, res de nou. Tots aquests moviments són molt més perillosos que un grup d’alborotadors, o de joves engrescats, però sense malícia, com diuen molts quan volen rebaixar aquests actes a la categoria d’anècdotes. Tots aquests moviments porten la llavor del totalitarisme al seu adn. Només esperen el seu moment.

I si el perill continua existint, igualment és present l’obligació de denunciar la veritable naturalesa d’aquests moviments, sense establir diferències de colors, èpoques ni banderes. Més enllà de les nostres simpaties ideològiques, culturals, polítiques o nacionals, hi ha valors molt més importants, que deuen ser defensats en qualsevol moment i circumstància. Quan els drets fonamentals dels homes es tornen a posar en dubte en defensa d’una causa suposadament superior, sigui Deu, la pàtria o el poble, no queda un altre camí que senyalar-ho en veu alta. I si al fer-ho algú es molesta, sempre serà millor donar explicacions que callar. Com deia Gabriel Celaya:

Maldigo la poesia concebida como un lujo
cultural por los neutrales
que, lavándose las manos, se desentienden y evaden.
Maldigo la poesia de quien no toma partido hasta mancharse.

REALITAT I PHOTOSHOP MENTAL

Un fotògraf danès viatja a Haití, fa unes sessions fotogràfiques sobre les condicions de vida de les classes socials més desafavorides d’aquell país, i torna a Dinamarca. En descarregar les fotos al seu ordinador es troba que han quedat una mica apagades i les retoca amb el Photoshop, com és habitual al gremi, i problema resolt. El resultat és força impactant, donat que l’augment del contrast del colors encara reforça més les terribles condicions de vida dels haitians, i decideix presentar-les al concurs nacional de fotoperiodisme. La polèmica neix quan el jurat les desqualifica, en estimar que el retoc efectuat és excessiu, fins al punt que les fotografies presentades han deixat de ser una representació verídica d’una realitat social.

El debat generat va molt més enllà del món purament fotogràfic, perquè descartar una imatge amb l’argument de que s’allunya molt de la realitat vol dir que existeix una realitat real, valgui la redundància, que ens serveix com a patró per a calibrar i valorar a la resta.

Però no fem tots una mica com el fotògraf danès? Quan dos periodistes escriuen una notícia sobre un atemptat i un parla de terroristes mentre l’altre ho fa sobre moviment independentista, estan dibuixant dues realitats completament diferents a la ment del lector. Qui menteix, un, els dos o cap d’ells? Una persona extremadament prima pot ser, segons qui la descriu, una malalta mental o un cànon de bellesa. No existeix una única realitat, sinó que qualsevol esdeveniment genera una multiplicitat d’elles, tantes com a persones que observen. Podem dir que el Photoshop mental existeix, doncs.

.El Photoshop mental funciona igual que el digital. Allà on a l’ordinador tenim eines com a contrast, saturació, brillo, etc.. la nostre versió mental particular disposa de valors, prejudicis, opinions, experiències viscudes o transferides; tot una seguit d’instruments que, en rebre una imatge, un comentari, etc.. la retoquen al nostre gust, fins que s’acomoda dins de la nostra visió del món. Aquest Photoshop mental l’anem creant al llarg de la nostra vida, partint d’uns paràmetres inicials, de sèrie que se’n diu a l’argot, marcats sobre per la nostra infantesa, l’educació rebuda i els valors dels nostres pares. A partir d’aquí, anem afegint noves versions.
I, per increïble que sembli, el Photoshop mental també es pot trobar a la venda. Òbviament no als mateixos canals de distribució, però si ens fa mandra establir per nosaltres mateixos els paràmetres particulars de com és el món, n’hi ha molts que ens volen ajudar. Des de partits polítics fins a sectes i religions, tots ens ofereixen un dibuix de com és la vida, sense necessitat d’instal·lar software i acompanyats de tota mena de merchandising i packaging (uniformes, bíblies i corans, carnets de partit, cerimònies d’iniciació, baptismes), tot customitzat per cada tipus de Photoshop, so cool.

També estan aquells que, com a la via real, passen del que s’ofereix a la botigues per a majories i intenten construir-se el seu Photoshop mental personal, agafant coses d’aquí i d’allà. Fan tot el possible per no haver de pagar llicencies i per això fa relativament poc encara se’ls cremava a les fogueres.

Però la veritat és que, amb llicència o amb versió pirata, tots tenim el nostre Photosop mental, perquè el necessitem per orientar el nostre caminar pel món. Per això precisament, cal desconfiar molt dels que no reconeixen que ho fan servir, perquè això vol dir que amb l’eina d’esborrar se’ls ha anat la mà i només han deixat en la paleta d’opinions una opció, la seva. Aquells que per cada cosa tenen una única i inqüestionable opció, bo i dolent, blanc i negre. S’ha de vigilar amb aquests, que tenen una inevitable tendència a eliminar per decret altres versions de Photoshop mental i deixar-ne com a operativa únicament la seva.

Per evitar aquests perills, resulta saludable de tant en tant canviar els paràmetres del nostre Photoshop mental i intentar veure el mon des del punt de vista d’altres persones. D’aquesta manera, aprendrem a ser més comprensius, a no valorar sense testar, a no jutjar sense viure. I si algú demana per un professor, em sap greu però crec que la vida és l’únic tutorial vàlid desenvolupat fins ara.