No li digueu a ningú, però ara si que han trobat la formula definitiva per superar les discriminacions sexistes. I ves per on, l’han trobat al meu poble, Leioa, al costat de Bilbao. No és per fer propaganda, però és que això s’ha d’explicar. Resulta que el nostre Ajuntament ha decidit instal·lar un nou sistema de semàfors on els ninots de color verd i vermell s’han duplicat i ara en tenim un de masculí (el de tota la vida) i un de femení (simbolitzat amb una faldilleta). Tots dos ninots es van alternant a cada color, de manera que els vianants poden creuar el carrer amb seguretat i, alhora, fomentar la seva consciència ciutadana. No em direu que no es tracta d’un cim en la lluita per la igualtat de sexes, eh? Aquí mateix podeu veure algunes fotos de l’invent, per si algú no s’ho pot creure, com va ser el meu cas en sentir la notícia per primera vegada.

Hi ha tantes coses que fan aquesta iniciativa ridícula que és difícil decidir-se per on començar. Representar la dona amb faldilles és una manera de defensar la igualtat? Jo més aviat ho trobo sexista, perquè ja fa temps que les dones vesteixen altres coses que no siguin necessariament faldilles, per si algú encara no s’ha enterat. Ja ficats, ho haguessin fet més entenedor encara dibuixant pits i penis als ninots. Segon, ves a saber quan ha costat la broma a l’erari públic. Deu ser que a Bilbao no arriba la crisi i tenim diners per regalar, sinó no ho entenc. Tercer, si en la llista de prioritats dels responsables de la defensa dels drets de les dones, l’acció estrella és aquesta, anem arreglats. I així podríem continuar fins demà.

Els queda el consol als veïns de que amb tota tranquil·litat podran presentar els semàfors als premis CHOPAD i guanyar uns diners que puguin ajudar a cobrir el seu cost, donat que les quinieles els donen com a grans favorits. Els CHOPAD, per si algú no els coneix, són els Premis a les Chorrades més grans Pagades mai amb Diners Públics. Per cert, Andorra crec que també presenta cada any tota una sèrie de nominacions.

Si ens fiquem seriosos, la posada en marxa del semàfor no deixa de ser una anècdota, és clar, però que exemplifica molt bé el què ha arribat a convertir-se el feminisme (com d’altres moviments socials) passat per la teoria de lo políticament correcte. Gestos i paraules que quedin bé i ens permetin posar-nos l’enganxina de “preocupats per la igualtat de la dona”, “defensor del Tibet”, etc.., però sense aprofundir ni complicar-se gaire.
Exemples en tenim uns quants, com la costum de l’anterior lehendakari de dir bascs i basques en tot moment i ocasió, o la brillant digressió de la ministra Aido sobre els miembros i miembras, amb sol·licitud d’incloure-ho al Diccionari de la Llengua Espanyola inclosa. I el més preocupant és que aquest corrent d’estultícia va agafant més força cada dia, fins el dia que ens haurem d’acostumar a dir semàfors i semafores per no ofendre a ningú.

Totes aquestes chorrades no deixen de ser una manera de plantar arbres per tapar el bosc. Polítics (i polítiques) sense imaginació ni voluntat real de generar un canvi i pijos (i pijes) que mai han patit una discriminació en la seva vida, ens pretenen convèncer de que tonteries com aquestes són tota una revolució en la lluita per l’igualtat de les dones. Amb l’avantatge de que per molt estúpida que sigui la proposta, no hi ha perill de quedar malament perquè tot allò que porta l’etiqueta de progre és converteix automàticament en tema fora de crítica, sota el risc de veure’t denunciat, d’una tacada, com a carca, retro, masclista, feixista i altres epítets similars.

Però el bosc de la desigualtat, tot i els arbres que alguns (i algunes) planten, continua present, negre i fosc. Perquè durant el que portem d’any, només a l’Estat espanyol, han mort 40 dones. Perquè les morts violentes són només la punta més tràgica d’un panorama molt més ampli de maltractaments que passen quotidianament davant nostre. Perquè la discriminació laboral de la dona continua sent una realitat. Per tot això, precisament, cal denunciar accions com la d’aquests semàfors feministes, que no serveixen de res més que per desprestigiar i fer pueril una causa realment rellevant.

EL MEU AVI VA SER GUDARI

De fet, tots dos ho van estar, de gudaris. Van lluitar a l’exèrcit basc a la Guerra Civil espanyola, contra les tropes franquistes. Quan de petit ho vaig sentir les primeres vegades no podia menys de sentir-me orgullós i me’ls imaginava lluitant, fusil en ma, a les verdes cimss del Gorbea, fent front a les tropes invasores. Em sentia molt orgullós, en part perquè em permetia veure’m a mi mateix com part d’una família especial, sang d’herois corrent per les meves venes.

Al sentir-la, anys més tard, en veu del meu avi, l’experiència va sonar molt diferent. Va ser reclutat com a conductor de camions, donat que al haver treballat com a comercial de calçat, tenia carnet de conduir, cosa no tant comú en aquella època, i coneixia les carreteres de primera ma. En Santoña, on el que quedava de l’exèrcit basc es va rendir als fascistes italians sense disparar un tret, el camió del meu avi va ser reclutar d’urgència per l’altre bàndol, amb conductor inclòs.

Poques hores més tard, el meu avi conduïa el camí cap a Burgos, ple de ferits de l’exèrcit franquista. I en aquest moment en quan més a prop va estar de perdre la vida durant la tota la guerra, perquè sense previ avís les tropes acampades van obrir foc contra el camió en veure’l arribar. Passat el tiroteig, van veure que amb les preses per requisar el camió, havien oblidat retirar les insígnies de l’exèrcit republicà, que encara portaven sobre la cabina del conductor.

Tot plegat, més a prop del “Bienvenido, Mr. Marshall” de Berlanga que de les valeroses cròniques de guerra que jo m’havia creat a la meva imaginació infantil. Fins i tot, probablement la versió real tampoc sigui aquesta, perquè la nostra memòria funciona com un hàbil artesà que recompon amb les peces trencades del record, un troç per aquí i un troç per allà, artesanies que siguin de l’agrat dels nostres valors i creences.

A mida que ens anem fent grans, els herois i les llegendes que formen el nostre bagatge cultural van perdent brillantor. La nostra innocència infantil i juvenil va obrint els ulls als grisos de la vida real; on els herois ho són per casualitat, els enamorats es divorcien, les guerres es fan per diners, els països socialistes són dictadures de la pitjor categoria imaginable i Frank Cappa resulta que truca les seves fotos més famoses.

Això no treu valor als mites, al contrari. Les creences que van més enllà de la pragmàtica realitat, siguin religioses, esportives, folklòriques o romàntiques, ens fan falta. Necessitem sentir emocions per alimentar la nostra anima i moltes vegades són aquestes il·lusions, els somnis d’una vida millor els que ens porten a superar els nostres límits i fer-nos millors persones, en el més ampli sentit del terme.

Però en el moment en que aquests somnis deixen de ser històries que es compten als nens petits, i es converteixen en la base amb la que s’escriuen els llibres d’història, l’equilibri de les coses s’està torçant. Quan una societat basa les seves decisions més rellevants en el seus mites i dona a aquests la categoria de fets reals, estem entrant en un terreny perillós, on els somnis d’uns es poden convertir fàcilment en la pesadilla d’altres.

L'IMPERI DEL NARCOTRAFIC AVANÇA

Diuen els experts en geoestratègia que, als propers anys, 4 seran els grans centres de poder que influiran de forma significativa en el devenir del món; els EUA, l’UE, Rússia i China. D’altres, com Brasil i l’Índia avançant en aquesta direcció i alguns, com Japó, semblen perdre la seva posició preponderant de fa uns anys. Però, caldria afegir-ne un altre a tots aquests centres de poder geoestratègic. Perquè l’imperi del narcotràfic , tot i no disposar de capital, president, bandera, himne o representació a l’ONU , estar fent prou be els deures com per aplicar una sol·licitud i entrar en aquest selecte grup.

El seu avanç a escala mundial és innegable. A dia d’avui, pocs països o organitzacions internacionals poden oferir un grau d’intervenció simultània similar en el panorama internacional. A Mèxic, responen a la detenció d’un capo amb atacs a la policia i l’exèrcit, deixant els cadàvers de 12 policies a l’autopista com a avís. A Guatemala, on l’exèrcit dona per perdudes regions senceres del país i el mateix president Colom és espiat pels narcos. A Brasil, on les faveles formen part d’un estat paral·lel, on les lleis les marquen els narcos. A Colòmbia, on les guerrilles s’han convertit en les forces armades d’aquest nou imperi. A l’Afganistan, on la droga és el fons de finançament dels taliban, ara, i dels muyahadin anti-sovietics, abans.

I tot i que amb una cara molt més amable, l’imperi també està guanyant terreny als països occidentals. Ara ens confirmen, per si algú encara no s’ho imaginava, que el mon del futbol ha esdevingut una gegant rentadora de diners del narcotràfic, segon el darrer informe de la FATK (Finantial Accion Task Force). També el boom immobiliari a Espanya va veure potenciat el seu creixement per la injecció de capitals de la màfia italiana, amb el mateix objectiu que el futbol. I així un cas darrera l’altre.

El narcotrafic condemna les possibilitats de desenvolupament de tot un seguit de països, absorbint recursos que s’haurien de destinar a altres objectius, corrompint tots els aparells de l’Estat i impedint el desenvolupament de mecanismes democràtics. Per tot això, s’ha convertit en una amenaça per a la societat global d’un caràcter tant o més rellevant i perillós que el terrorisme internacional, i amb la mateixa intensitat es deu combatre.


Però en tots dos casos s’ha demostrat que la confrontació militar no és necessariament l’eina més adequada per resoldre’ls. Les invasions d’Irak i Afganistan disten molt d’haver acabat amb el problema del terrorisme, i s’han demostrat ineficaces sinó venen acompanyades d’estratègies polítiques. De forma paral·lela es pot dir que la lluita policial i militar contra el narcotràfic no ha servit de res i fins i tot, si hem de creure el que escoltem de la situació a Mèxic, el panorama està sensiblement pitjor que fa uns anys. No per conegut està de més recordar el cas de la prohibició de l’alcohol als EUA als anys 30, que va a constituir la pedra constituent de la màfia nord-americana i no va resoldre cap del problemes de salut pública que la van motivar.

Per això resulta curiós com tanta gent es manté aferrada a la recepta policial, sense acceptar altres plantejaments. En molts casos, per posicions ideològiques i morals molts respectables. En d’altres, perquè l’actual status quo afavoreix molts interessos. Estats que poden oblidar el respecte als drets humans en ares de la lluita contra el crim, lobbys armamentístics que inflen els seus comptes de resultats, i els més interessats, els mateixos narcos que per res del mon voldria perdre el monopoli del que ara gaudeixen. Com en qualsevol guerra, aquesta representa un immens negoci, i ningú està disposat a renunciar a la seva part.

Només des d’aquests paràmetres es pot entendre que, encara avui, sigui tabú parlar de l’única solució que sembla viable per resoldre aquesta lacra i que encara cap organització o govern vol esmentar, la legalització. Una mesura que, lògicament, deu ser estudiada i aplicada a escala global, però que difícilment podrà portar-nos a un escenari pitjor que l’actual. Perquè si els Estats estan capacitats per vendre armes, alcohol, Prozac i tabac, seria immoral què venguessin drogues?.

Ja fa temps que es fa necessari un cop de timó en aquest tema, perquè mentre els dirigents del mon esquiven el problema amb paraules suaus i bones intencions, molts països i els seus ciutadans estan condemnats a una guerra que mai podran guanyar.

COM MOLA SER RADICAL !

Com mola ser radical, sentir-se la punta de llança d’un moviment nou i transformador, que donarà peu a un mon millor. Com mola que aquest projecte de naturalesa superior justifiqui la violència i la puguem deixar anar sense remordiments. Com mola sentir-se part d’un col·lectiu, no estar mai sol, protegit, caminar pel carrer i veure el respecte i la por que aixequem entre la gent normal, els que no han estat escollits.

Mola ara i ha molat sempre. Perquè sempre hem sentit l’atracció dels visionaris, dels moviments joves i vigorosos, decidits a transformar la societat, i que en el seu afany per canviar el mon van més aviat arrasar el que ens envoltava. Amb el pas del temps només van canviant les disfresses de la bestia, moda obliga. De les camises pardes a les rastes, els piercings i les samarretes del Che no hi ha tanta diferència, perquè l’important es manté; l’uniformitat, la pèrdua del pensament i el criteri individual, l’ús i la justificació de la violència com a forma de transformació social. La roda va girant i les vistes es repeteixen.

Pot ser algú pensarà que estic sent massa extremista en el meu anàlisi. Però, demano jo, hi ha alguna diferència entre pintar esteles grogues a les botigues dels jueus i cremar la pantalla gegant on uns espanyols veien a la seva selecció de futbol?. Perquè això és el que va passar el mes passat a Terrassa. Una televisió espanyola retransmetria un partit de la seva selecció i, donat que jugadors catalans hi participen, van decidir instal·lar a Terrassa una pantalla gegant a la plaça perquè la gent pogués seguir el partit a l’aire lliure. L’acte comptava amb el vist i plau de l’Ajuntament i va arreplegar unes 500 persones. Encara no havia començat el partit quan un grup d’escollits, que ja havien avisat de les seves intencions per Internet, van irrompre en la plaça i van incendiar la pantalla gegant, provocant el pànic i la fugida dels presents. Una altra victòria per a la causa.

En l’essencial, és el mateix. Es tracta de marcar el territori, el nostre espai; que cal defensar contra l’enemic, siguin aquests jueus, immigrants sense papers o espanyols. Es tracta d’expandir la por entre la població, perquè entenguin que no hi ha postures intermitjes, amb nosaltres o contra nosaltres. I, ara com abans, els poders polítics establerts es miren aquests moviments amb una barreja de sentiments (simpatia pels seus ideals, repulsa pel seus mètodes, tot i que útils en certes circumstàncies..) però sense decidir què fer amb els. Fins que, com va passar a l’Alemanya dels anys 30 o a l’Afganistan post comunista, les condicions socials canvien radicalment en un període breu de temps. I la bestia de cop es fa gran, molt gran.

El mateix gos amb un altre collar. El que si resulta curiòs és com, al girar la roda del temps, els símbols i termes que en un moment històric els mateixos verdugos es van atorgar amb orgull, ara són utilitzats pels seus hereus per depreciar a les víctimes; i així els que van tenir que sortir corrent de la plaça de Terrasa són, a més, titllats de feixistes. Però per la resta, res de nou. Tots aquests moviments són molt més perillosos que un grup d’alborotadors, o de joves engrescats, però sense malícia, com diuen molts quan volen rebaixar aquests actes a la categoria d’anècdotes. Tots aquests moviments porten la llavor del totalitarisme al seu adn. Només esperen el seu moment.

I si el perill continua existint, igualment és present l’obligació de denunciar la veritable naturalesa d’aquests moviments, sense establir diferències de colors, èpoques ni banderes. Més enllà de les nostres simpaties ideològiques, culturals, polítiques o nacionals, hi ha valors molt més importants, que deuen ser defensats en qualsevol moment i circumstància. Quan els drets fonamentals dels homes es tornen a posar en dubte en defensa d’una causa suposadament superior, sigui Deu, la pàtria o el poble, no queda un altre camí que senyalar-ho en veu alta. I si al fer-ho algú es molesta, sempre serà millor donar explicacions que callar. Com deia Gabriel Celaya:

Maldigo la poesia concebida como un lujo
cultural por los neutrales
que, lavándose las manos, se desentienden y evaden.
Maldigo la poesia de quien no toma partido hasta mancharse.

REALITAT I PHOTOSHOP MENTAL

Un fotògraf danès viatja a Haití, fa unes sessions fotogràfiques sobre les condicions de vida de les classes socials més desafavorides d’aquell país, i torna a Dinamarca. En descarregar les fotos al seu ordinador es troba que han quedat una mica apagades i les retoca amb el Photoshop, com és habitual al gremi, i problema resolt. El resultat és força impactant, donat que l’augment del contrast del colors encara reforça més les terribles condicions de vida dels haitians, i decideix presentar-les al concurs nacional de fotoperiodisme. La polèmica neix quan el jurat les desqualifica, en estimar que el retoc efectuat és excessiu, fins al punt que les fotografies presentades han deixat de ser una representació verídica d’una realitat social.

El debat generat va molt més enllà del món purament fotogràfic, perquè descartar una imatge amb l’argument de que s’allunya molt de la realitat vol dir que existeix una realitat real, valgui la redundància, que ens serveix com a patró per a calibrar i valorar a la resta.

Però no fem tots una mica com el fotògraf danès? Quan dos periodistes escriuen una notícia sobre un atemptat i un parla de terroristes mentre l’altre ho fa sobre moviment independentista, estan dibuixant dues realitats completament diferents a la ment del lector. Qui menteix, un, els dos o cap d’ells? Una persona extremadament prima pot ser, segons qui la descriu, una malalta mental o un cànon de bellesa. No existeix una única realitat, sinó que qualsevol esdeveniment genera una multiplicitat d’elles, tantes com a persones que observen. Podem dir que el Photoshop mental existeix, doncs.

.El Photoshop mental funciona igual que el digital. Allà on a l’ordinador tenim eines com a contrast, saturació, brillo, etc.. la nostre versió mental particular disposa de valors, prejudicis, opinions, experiències viscudes o transferides; tot una seguit d’instruments que, en rebre una imatge, un comentari, etc.. la retoquen al nostre gust, fins que s’acomoda dins de la nostra visió del món. Aquest Photoshop mental l’anem creant al llarg de la nostra vida, partint d’uns paràmetres inicials, de sèrie que se’n diu a l’argot, marcats sobre per la nostra infantesa, l’educació rebuda i els valors dels nostres pares. A partir d’aquí, anem afegint noves versions.
I, per increïble que sembli, el Photoshop mental també es pot trobar a la venda. Òbviament no als mateixos canals de distribució, però si ens fa mandra establir per nosaltres mateixos els paràmetres particulars de com és el món, n’hi ha molts que ens volen ajudar. Des de partits polítics fins a sectes i religions, tots ens ofereixen un dibuix de com és la vida, sense necessitat d’instal·lar software i acompanyats de tota mena de merchandising i packaging (uniformes, bíblies i corans, carnets de partit, cerimònies d’iniciació, baptismes), tot customitzat per cada tipus de Photoshop, so cool.

També estan aquells que, com a la via real, passen del que s’ofereix a la botigues per a majories i intenten construir-se el seu Photoshop mental personal, agafant coses d’aquí i d’allà. Fan tot el possible per no haver de pagar llicencies i per això fa relativament poc encara se’ls cremava a les fogueres.

Però la veritat és que, amb llicència o amb versió pirata, tots tenim el nostre Photosop mental, perquè el necessitem per orientar el nostre caminar pel món. Per això precisament, cal desconfiar molt dels que no reconeixen que ho fan servir, perquè això vol dir que amb l’eina d’esborrar se’ls ha anat la mà i només han deixat en la paleta d’opinions una opció, la seva. Aquells que per cada cosa tenen una única i inqüestionable opció, bo i dolent, blanc i negre. S’ha de vigilar amb aquests, que tenen una inevitable tendència a eliminar per decret altres versions de Photoshop mental i deixar-ne com a operativa únicament la seva.

Per evitar aquests perills, resulta saludable de tant en tant canviar els paràmetres del nostre Photoshop mental i intentar veure el mon des del punt de vista d’altres persones. D’aquesta manera, aprendrem a ser més comprensius, a no valorar sense testar, a no jutjar sense viure. I si algú demana per un professor, em sap greu però crec que la vida és l’únic tutorial vàlid desenvolupat fins ara.

UN HOMENATGE A LES PARAULES

Les paraules, sempre les paraules. Tendres, afilades, amoroses, divertides, tantes com a angles te l’esser humà.

Les paraules, des del mateix moment en que naixem, dibuixen el nostre mon. Ja ho deia la Bíblia amb allò de Al principi fou el Verb. Necessitem etiquetar, conceptualitzar, donar-li una forma, cosificar perquè a continuació puguem emplenar de continguts el mon que ens envolta. Com a qualsevol obra humana, la paraula és una aproximació, una reducció de la realitat a les nostres limitades capacitats cognoscitives. La primera paraula que normalment diem, mama, no pot mai representar realment la multiplicitat i intensitat de sentiments que la relació mare-fill representa. Però necessitem un terme per poder comunicar-nos i personalitzar a aquella persona.

I si les paraules dibuixen el mon, qui controli les paraules, serà capaç de dibuixar el mon. Algú pot definir exactament què és un arma de destrucció massiva? Es tractava d’una bomba nuclear o d’armes químiques?. Mai ho sabrem amb certesa. Però el que és segur és que, trasmès a nivell mundial, aquestes quatre paraules van servir per justificar l’invasió ilegal d’un país i la mort de milions de persones. Les paraules són molt més perilloses que les armes, perquè el control que exerceixen sobre la nostra conducta és molt més subtil. Per això les estructures de poder sempre han volgut mantenir un control estricte sobre les seves formes de reproducció, des de l’oposició de l’Esglesia a la impremta de Gutenberg al control de les dictadures actual sobre Internet.

Fins i tot a Andorra veiem exemples de la seva delicada forma de definir el mon. Acord de no retroactivitat o llei de punt final. És curiòs com dos termes poden, aplicats a un mateix assumpte, generar una percepció completament diferent de la realitat. En el cas dels paradisos fiscals, la decisió de no investigar els possibles delictes fiscals comesos en el passat i només establir sistemes de control pel futur pot ser vist de moltes maneres. Uns veuran la necessitat d’arribar a un acord beneficiós entre interessos contraposats, altres una forma de guanyar temps mentres es troben canals per tornar a desviar els diners a tercers països on ara s’obren oficines i uns altres un perdó general a un delicte del qual tothom s’ha beneficiat. Segons el criteri de cadascú, li ficarem una paraula o una altra. El llenguatge mai és neutral.

També en el nostre sistema capitalista, on tot s’orienta al mercat i allà aconsegueix el seu valor d’intercanvi, la paraula ha trobat el seu lloc, convertida en eslògan que genera moltes vegades més vendes que la pròpia qualitat del producte. Just do it, t’agrada conduir, són exemples del poder de les paraules, i tot els professionals de la publicitat sabem de la seva capacitat per modificar conductes en els compradors.

Però no hem de veure a les paraules només com una eina mercantil o de manipulació, perquè també formen part necessària de qualsevol progrès social. Quan estenem l’ús de conceptes com afroamericà, homosexual o ètnia gitana en comptes de negre, maricon o gitano, estem eliminant una part dels prejudicis inconscients que tots tenim i que les paraules que fem servir ajuden a reproduir-se de persona en persona. Les paraules estan sempre en el principi de qualsevol canvi, yes we can,

I, per sobre de tot, les paraules ens permeten expressar el millor de la nostra condició humana, els nostres sentiments d’amor, amistat, humor, fidelitat, compassió, generositat, etc... Expresar-los i transmetre-los, no només a la gent del nostre entorn, sinó, a traves de la paraula escrita, a les generacions properes, augmentant la saviesa de la raça humana.

Perquè les paraules i el llenguatge són una construcció humana, que el pas del temps va fent més i més gran. Evidentment, cap de les aproximadament 15.000 paraules que fins ara he bolcat en aquesta secció d’opinió són indispensables, ni generaran un canvi en cap sentit, però espero que al menys hagin servit com a homenatge a la seva màgia. Sinó, tampoc passa res perquè aquest és un altre avantatge de les paraules, i és que per molt que les fen servir, mai esgoten la seva capacitat de comunicar.

UNA SANA COBERTURA SANITÀRIA

Encara no ha sortit el sol i davant del barracó ja s’arrepleguen desenes de persones, vingudes de tot els poblets de la regió. Tots aquests, i molts més que vindran durant el dia, convocats amb un únic objectiu, poder rebre l’atenció sanitària (dentistes, oftalmòlegs, dermatòlegs, etc..) que de forma gratuïta una ONG posa al seu abast. Com que cap d’elles disposen d’algun tipus de cobertura sanitària i la caravana humanitària només para un dia a la seva regió, la convocatòria ens converteix en un esdeveniment multitudinari.

Al visualitzar aquesta imatge, el nostre etnocentrisme dibuixa inevitablement rostres de color, llatins o asiàtics, de països on la pobresa estén el seu domini. Però aquesta vegada no, perquè l’escena te lloc al mateix centre de l’imperi, a la part més profunda i agrícola dels EUA, on centenars de persones esperen rebre atenció mèdica d’una ONG dissenyada inicialment per ajudar a països del Tercer Món i que ara opera exclusivament al país més poderós del mon, on la cobertura sanitària pública és pràcticament inexistent, i les cobertures privades són inassolibles per una gran part de la població, concretament 86 milions de persones. Quan vaig estar a LA, ja m’ho van dir, ni permís de residència, ni res, el primer que t’has d’aconseguir és un bon segur mèdic, sinó you are fucked up, man.

Serveixi aquest exemple per reafirmar-nos en la creença que el grau de desenvolupament real d’un país no es mesura únicament pel seu PIB, la força del seu exercit, tenir cadira fixa al G8, etc.. Un Estat modern te l’obligació d’oferir a tots els seus ciutadans la seguretat de que en qualsevol circumstància la seva salut estarà garantida, sense tenir en compte la seva situació econòmica. I aquesta garantia no està relacionada sempre amb la riquesa de cada país, sinó més aviat amb la seva visió cultural i política de les temàtiques socials, com és el cas d’Espanya, que disposa de un sistema de cobertura sanitària pública molt més eficaç que Gran Bretanya, tot i ser un país teòricament menys desenvolupat.

Aterrant al nostre petit país, ens trobem amb un sistema de cobertura sanitària que sempre he vist socialment injust. El 25% no cobert per la CASS i que els usuaris han de pagar no suposa la mateixa despesa per tothom o, dit d’una altra manera, no representa el mateix esforç pel que guanya 1.000 o 3.000. De la mateixa manera, contractar una assegurança que garanteixi el reemborsament d’aquest 25% tampoc es basa en un concepte socialment igualitari, donat que el preu d’aquestes cobertures no varia en base als ingressos o les càrregues familiars de les persones.

Aquesta desigualtat del sistema sanitari encara s’agreuja més quan arriba una crisi econòmica i el poder adquisitiu de les famílies es comença a veure afectat. Davant la necessitat de reduir les despeses, són les persones econòmicament mes necessitades les que es poden veure obligades a prescindir d’aquesta xarxa de seguretat. En primer terme, aquesta reducció afecta a aquells serveis mèdics que no semblen tan necessaris (sessions de fisioteràpia, psicòlegs, unes ulleres noves, etc..) però que modifiquen notòriament la qualitat de vida de les persones. En segon terme, davant d’una imprevisible urgència mèdica d’alt cost, les persones sense assegurances mèdiques només poden creuar els dits.

Evidentment, no cal caure en alarmismes, perquè la situació a Andorra està molt lluny del EUA, però si que desenvolupar una cobertura sanitària gratuïta de qualitat per a tothom hauria de ser, al meu entendre, un dels reptes del nou govern entrant. Es parla molt d’incentivar el consum, reactivar l’economia, etc.. i, evidentment, cal ficar solucions per sortir de la crisi l’abans possible; però mentres la recuperació econòmica arriba, cal evitar que la qualitat de vida dels ciutadans es vegi afectada. I la sanitat és, en aquest sentit, un índex molt més rellevant que la renovació del parc automobilístic.

Si queden o no diners a calaix per reformar la sanitat i fer-la gratuïta i universal, això ja és una altra cosa.