Fem una mica de política ficció. Algú s’imagina que el Rei d’Espanya, en la famosa Cimera Iberoamericana del “porque no te callas”, hagués agafat partit per l’Hugo Chavez, en comptes de defensar al cap de Govern espanyol? L’opinió pública del seu país se l’hagués tirat a sobre, en bona lògica, perquè la raó de ser d’un cap d’Estat és precisament servir de representació institucional de tots els seus conciutadans en aquests foros, i defensar els interessos nacionals allà on pugui.
Doncs precisament per això em crida molt l’atenció que ningú hagi trobat com a mínim curiosa l’actitud del Sarkozy en l’actual polèmica de la llista dels paradisos fiscals. Més enllà de la necessitat de sortir-ne, o de si l’actual Govern ha malgastat o no els anys de legislatura per avançar en aquest tema, no cal oblidar que el Sarkozy, a més de president de França, és copríncep d’Andorra, figura que hauria de vetllar una mica pels nostres interessos com a país. Doncs sembla més aviat al contrari. En tot aquest affair, el Sarkozy s’ha posicionat públicament dins del G-20 entre els partidaris d’endurir la postura amb els països com Andorra, ens ha enviat un emissari a llegir-nos la cartilla, i ha acabat desencadenant una crisi institucional. Per ser copríncep d’Andorra, no està pas malament.
L’altre copríncep, tot i que amb un perfil molt més discret, actua també a vegades guiat per interessos poc, diguem-ne, nacionals. Per fer una comparació, recordem les crítiques que va rebre la reina d’Espanya al posicionar-se públicament en contra del matrimoni homosexual. Com a reina de tots, no pot inclinar-se en favor de l’opinió d’un sector de la societat. Així, al nostre país, amb un tema com el de la despenalització de l’avortament, que divideix a gran part de la societat andorrana, el copríncep de la Seu oblida les seves obligacions institucionals i actua com el que és, el bisbe d’una determinada religió, quan el nostre país no és confessional, i deixa de banda les sensibilitats de tots aquells andorrans que poden tenir una altra opinió.
Si els analitzem, aquests comportaments no deixen de tenir la seva lògica. Es tracta, novament, d’un conflicte d’interessos. En un moment determinat, el que Sarkozy vol aconseguir com a president de França i el que podria desitjar com a copríncep d’Andorra xoquen frontalment. I entre tots dos posicionaments, la decisió final ha quedat clara aquests dies. Tampoc, si hem de ser sincers, calia esperar una altra cosa. Desprès de tot, el Sarkozy ha tingut com a objectiu convertir-se en president de la República francesa des del començament de la seva carrera política. El títol de copríncep d’Andorra, en canvi, li va caure de regal amb l’altre.
Probablement en el seu moment històric la figura dels coprínceps va resultar necessària. Quan Andorra era encara un projecte d’Estat, aplastat entre els interessos de dues nacions molt més poderoses i molt influenciat per les cultures francesa i catòlica, el coprincipat es podia veure com una eina institucional d’equilibri. Una manera de cobrir-se les espatlles i evitar les tentacions d’uns i altres de menjar-se el país dels Pirineus.
Però, a dia d’avui, té sentit que l’elecció d’un dels més alts dignataris del nostre país depengui de 50 milions de francesos i no pas del vot dels andorrans? I què en una societat cada vegada més agnòstica l’altre copríncep sigui alhora bisbe d’una determinada religió en concret? Sinó, tant per tant, podíem fer-ho rotatiu, cada 4 anys anar canviant, un de catòlic, un de budista, un de musulmà, etc..
Amb el pas del temps, Andorra s’ha convertit en un Estat plé, tot i ser petit. Tenim Constitució, tenim unes institucions i un sistema democràtic estable, i tenim, el més determinant, uns interessos propis i particulars, que deuen ser defensats de forma inequívoca per totes les nostres institucions en un món cada vegada més globalitzat. A més, la figura del cap d’Estat deu representar, de la forma més global possible, a la societat que encapçala.
No crec que, amb tots els respectes, un francès que viu a Paris o un bisbe catòlic siguin, ara mateix, els millors defensors dels nostres interessos ni el mirall on s’hagin de veure reflectits els andorrans i andorranes del segle XXI.
divendres, 27 de febrer del 2009
dijous, 19 de febrer del 2009
EL LLOP SENSE RODES DE CONTACTE
A la meva època universitària, es va fer famosa la primera llisó que cada any donava el professor de Teoria Política. El primer dia del curs, davant dels seus nous alumnes, començava l’assignatura proposant-nos un joc. Imaginen, deia, que els ofereixo un aprovat general a tots; però si un de vostès m’ho demana, li donaré una matricula, suspenent a la resta. Que s’estimen més, el interès de tota la classe o el seu interès personal? És més, confien prou en el seus companys per arriscar-se? Davant de l’expectació generada, el professor ens confiava la seva particular llisó; si volen estudiar Teoria Política, el primer que han de fer és conèixer la veritable naturalesa de l’esser humà.
Vaig recordar aquesta anècdota dimecres passat, durant les dues hores de cua que vaig fer per baixar des d’Arinsal a la Massana, per arribar a la feina el dia de la gran nevada. El que encara em va saber més greu és que unes hores abans, tornant d’un sopar i amb unes condiciones meteorològiques pitjors i amb més neu a la carretera, vaig pujar a casa meva sense cap mena de problema. L’esmentat dia, com la majoria de la gent que anava a la feina, vaig patir cues kilomètriques per la presència a la carretera de vehicles sense equipaments adequats.
Atrapat al cotxe, mentres escoltava la ràdio i maleïa, vaig recordar les llisons del vell professor. La Teoria Política estudia la millor manera d’organitzar una societat, i com que aquesta es composa d’homes i dones, el primer pas ha d’estar analitzar les motivacions dels seus comportaments. Una de les corrents teòriques, la que ve de Rousseau, veu a l’home com un esser de naturalesa fonamentalment bona, que cau en comportaments dolents degut al desconeixement, la falta d’educació o les circumstàncies socio-ambientals. Si aquestes són positives, l’home obeirà a la seva naturalesa primària i es comportarà amb bondat. Per d’altres, com deia Hobbes, l’home és un llop per a l’home. Una societat no és sinó una amalgama de persones i grups amb interessos divergents i, sovint, oposats. Sense lleis que marquin els límits, els homes cauen inevitablement en el conflicte. Amb la tendresa pròpia de la joventut, la majoria dels que escoltàvem les explicacions d’aquell vell professor ens decantàvem per les teories més optimistes.
Tornant a la cua, atrapat i avorrit d’esperar, la meva ment va començar a divagar. Les persones que surten a la carretera sense equipaments i perjudiquen a tots aquells que, com jo, compleixen la llei, per què ho fan? A l’hora i mitja de fer cua i veient els primers edificis de la Massana, vaig arribar a la conclusió de que es tracta d’un cas d’interessos contraposats. Comprar equipaments adequats té un cost que algunes persones no volen assumir. Si afegim que provocar cues no es castigat de cap de les maneres, la conclusió és evident. Entre el meu interès particular i el del conjunt de la societat, sempre triaré el meu. Com deia el poeta Luis de Gongora, “ande yo caliente y riase la gente”.
Per això, en aquests casos les campanyes informatives i de bon rotllo no serveixen de gaire, i la mostra és que cada any ens trobem parlant dels mateixos problemes els dies després de les nevades. Quan una persona, en defensa del seus interessos personals, provoca un greuge a la resta de la societat on viu, l’única solució és modificar l’equilibri d’interessos, mitjançant les sancions.
Les institucions, creades per defensar els interessos generals, deuen actuar, perquè aquesta és la seva raó d’existir. És més, la veritable responsabilitat no recau en els conductors sense equipaments, que actuen d’acord als seus interessos, sinó en la falta d’actuació de les institucions. Fins i tot, la falta de càstig provoca un efecte pervers, les persones que compleixen les lleis deixen de creure en la seva efectivitat i tornen a guiar-se per seu i únic interès personal.
En el moment en que realment surti car provocar una cua per falta d’equipaments, la gent canviarà de conducta immediatament. Exemples en tenim molts. La implantació del carnet per punts a Espanya n’és un. Només el risc real de perdre el carnet ha aconseguit millorar els comportaments dels conductors i l’acatament de les lleis. Siguem sincers, si poguéssim triar, qui pagaria impostos voluntàriament?
Si ara, 15 anys més tard, pogués tornar a veure a aquell vell professor, li diria que tenia raó. L’home és un llop per a l’home, i a Andorra no porta rodes de contacte.
Vaig recordar aquesta anècdota dimecres passat, durant les dues hores de cua que vaig fer per baixar des d’Arinsal a la Massana, per arribar a la feina el dia de la gran nevada. El que encara em va saber més greu és que unes hores abans, tornant d’un sopar i amb unes condiciones meteorològiques pitjors i amb més neu a la carretera, vaig pujar a casa meva sense cap mena de problema. L’esmentat dia, com la majoria de la gent que anava a la feina, vaig patir cues kilomètriques per la presència a la carretera de vehicles sense equipaments adequats.
Atrapat al cotxe, mentres escoltava la ràdio i maleïa, vaig recordar les llisons del vell professor. La Teoria Política estudia la millor manera d’organitzar una societat, i com que aquesta es composa d’homes i dones, el primer pas ha d’estar analitzar les motivacions dels seus comportaments. Una de les corrents teòriques, la que ve de Rousseau, veu a l’home com un esser de naturalesa fonamentalment bona, que cau en comportaments dolents degut al desconeixement, la falta d’educació o les circumstàncies socio-ambientals. Si aquestes són positives, l’home obeirà a la seva naturalesa primària i es comportarà amb bondat. Per d’altres, com deia Hobbes, l’home és un llop per a l’home. Una societat no és sinó una amalgama de persones i grups amb interessos divergents i, sovint, oposats. Sense lleis que marquin els límits, els homes cauen inevitablement en el conflicte. Amb la tendresa pròpia de la joventut, la majoria dels que escoltàvem les explicacions d’aquell vell professor ens decantàvem per les teories més optimistes.
Tornant a la cua, atrapat i avorrit d’esperar, la meva ment va començar a divagar. Les persones que surten a la carretera sense equipaments i perjudiquen a tots aquells que, com jo, compleixen la llei, per què ho fan? A l’hora i mitja de fer cua i veient els primers edificis de la Massana, vaig arribar a la conclusió de que es tracta d’un cas d’interessos contraposats. Comprar equipaments adequats té un cost que algunes persones no volen assumir. Si afegim que provocar cues no es castigat de cap de les maneres, la conclusió és evident. Entre el meu interès particular i el del conjunt de la societat, sempre triaré el meu. Com deia el poeta Luis de Gongora, “ande yo caliente y riase la gente”.
Per això, en aquests casos les campanyes informatives i de bon rotllo no serveixen de gaire, i la mostra és que cada any ens trobem parlant dels mateixos problemes els dies després de les nevades. Quan una persona, en defensa del seus interessos personals, provoca un greuge a la resta de la societat on viu, l’única solució és modificar l’equilibri d’interessos, mitjançant les sancions.
Les institucions, creades per defensar els interessos generals, deuen actuar, perquè aquesta és la seva raó d’existir. És més, la veritable responsabilitat no recau en els conductors sense equipaments, que actuen d’acord als seus interessos, sinó en la falta d’actuació de les institucions. Fins i tot, la falta de càstig provoca un efecte pervers, les persones que compleixen les lleis deixen de creure en la seva efectivitat i tornen a guiar-se per seu i únic interès personal.
En el moment en que realment surti car provocar una cua per falta d’equipaments, la gent canviarà de conducta immediatament. Exemples en tenim molts. La implantació del carnet per punts a Espanya n’és un. Només el risc real de perdre el carnet ha aconseguit millorar els comportaments dels conductors i l’acatament de les lleis. Siguem sincers, si poguéssim triar, qui pagaria impostos voluntàriament?
Si ara, 15 anys més tard, pogués tornar a veure a aquell vell professor, li diria que tenia raó. L’home és un llop per a l’home, i a Andorra no porta rodes de contacte.
dijous, 12 de febrer del 2009
SI FOS ASSESSOR POLÍTIC...
Fa uns dies, parlant de les properes eleccions generals, un amic em va demanar la meva opinió professional sobre el panorama electoral. A la pregunta de què faria si fos assessor polític d’algun dels partits, li vaig contestar:
Si fos assessor polític del PS, estaria bastant preocupat. Fa uns mesos, l’estrategia estava clara i els socialistes podien dibuixar un panorama bastant il·lusionant de cara a guanyar les eleccions. Un govern lliberal desgastat pel pas dels anys, per la crisi econòmica i pels problemes interns, i un escenari bipartidista on el PS es podia vendre com l’única opció de canvi, la paraula màgica des de que l’Obama s’ha convertit en president del EUA. Però de cop surten dos nous projectes polítics, i tota aquesta estrategia queda en fora de joc. Aquests dos nous partits s’ubiquen al centre i, com no, també s’agafen a la bandera del canvi. Per empitjotar les coses, els candidats d’aquests dos nous projectes són joves i fotogènics, amb una imatge moderna, professional i dinàmica (o aixo diuen), molt més atractiva que la del Sr. Bartomeu. I la imatge, com ha demostrat l’Obama, fa molt.
I, el que resulta encara més preocupant, aquests dos nous partits s’ubiquen en un hipotètic centre ideologic, deixant només la banda esquerra al PS, quant Andorra és un país sociologicament allunyat de l’esquerra més clàssica. Caldria ser un Messi de la política per guanyar unes eleccions jugant tant escorat a l’esquerra.
I si fos assessor polític del PLA? Doncs, per continuar amb el símil futbolístic, per els arriva el moment de jugar a la contra. El canvi està de moda, ja ho hem dit, però sembla ben difícil enganxar aquesta etiqueta a un candidat, l’Albert Pintat, que repetirà com a cap de govern i a un partit que ha estat dirigint el país durant més d’una decada de forma ininterrompuda. Si fos assesor del PLA, tindria clar l’argument amb el qual adreçar-me a l’electorat; davant d’un panorama de crisi, a qui s’estima més tenir al davant del Govern, una persona amb o sense experiència? Perquè tal i com pinten les coses, no es moment per anar fent experiments. I, a més a més, tothom sap que un canvi de govern, i més si comporta un canvi de partit al capdavant, provocaria temporalment una paràlisi en el funcionament institucional. Per tant, votar PLA seria assegurar actuacions per treure el país endavant amb immediatesa. El repte està en vendre aquesta formula d’una forma atractiva a l’electorat, donat que els rivals diran que és aquesta mateixa formula precisament la que ens ha portat on estem.
I si fos assessor dels nous projectes de centre? Doncs la meva principal preocupació seria trobar un element diferenciador, un avantatge competitiu sobre l’altre. Perquè tots dos semblen massa similars, oi? Ideologicament de centre, amb cares noves al capdavant, amb el concepte, una altra vegada, del canvi com a banderin de enganche pels votants; quina diferència hi ha entre votar ApC i Nou Centre? I un producte que no es diferencia és un producte que no crida l’atenció i que, per tant, la gent no compra.
Si fos, més específicament, assessor d’Andorra pel Canvi, començaria a treballar arguments per contrarestar el que probablement serà el retret més gran dels meus adversaris, i és que el Sr. Nomen no és més que un home de palla. Poc canvi, diran els seus adversaris, pot representar un projecte on darrera del candidat tenim les mateixes cares i els mateixos interessos de sempre. A més, serà operatiu el Govern d’un partit amb tants interessos particulars de grups i persones?. Probablemet per aquest motiu hem vist les últimes setmanes al Sr. Nomen tant als mitjans, intentant posicionar-se com a única cara visible, i deixar en un segon o tercer terme a tots els grups d’interessos que té darrera.
Si fos assessor polític dels Verds, tindria que lluitar, més que mai en aquestes eleccions, contra el concepte del vot útil. I pot seria interessant per els recordar a l’electorat que un dels conceptes claus de l’administració Obama ha estat la regeneració verda, potenciar l’enfoc ecològic com a manera de revifar l’economia. Si als EUA ho volen fer, perquè no a Andorra. I un conseller verd seria la millor manera de promoure aquesta nova orientació.
Si fos assessor polític de qualsevol dels partits, calcularia que la clau d’aquestes eleccions està en les parròquies d’Escaldes i Ordino. Amb uns partits i un electorat molt poc ideologitzat, el suport explícit dels Srs. Martí i Espot a una determinada candidatura pot movilitzar un volum de vots més que suficient per guanyar les eleccions.
Com a assessor polític, vaig concloure la resposta al meu amic, em preparo per veure un espectacle professionalment força interesant. Però com a resident, estic molt preocupat pel que passi al dia després de les eleccions. Un Consell dividit, sense cap majoria clara, pot allargar el procés de negociació i elecció del nou govern, en el pitjor moment per aquest país. Per tant, esperem que al dia següent de les eleccions, guany qui guany, tots fiquin per davant dels interessos del seu partit les necessitats del nostre país.
Si fos assessor polític del PS, estaria bastant preocupat. Fa uns mesos, l’estrategia estava clara i els socialistes podien dibuixar un panorama bastant il·lusionant de cara a guanyar les eleccions. Un govern lliberal desgastat pel pas dels anys, per la crisi econòmica i pels problemes interns, i un escenari bipartidista on el PS es podia vendre com l’única opció de canvi, la paraula màgica des de que l’Obama s’ha convertit en president del EUA. Però de cop surten dos nous projectes polítics, i tota aquesta estrategia queda en fora de joc. Aquests dos nous partits s’ubiquen al centre i, com no, també s’agafen a la bandera del canvi. Per empitjotar les coses, els candidats d’aquests dos nous projectes són joves i fotogènics, amb una imatge moderna, professional i dinàmica (o aixo diuen), molt més atractiva que la del Sr. Bartomeu. I la imatge, com ha demostrat l’Obama, fa molt.
I, el que resulta encara més preocupant, aquests dos nous partits s’ubiquen en un hipotètic centre ideologic, deixant només la banda esquerra al PS, quant Andorra és un país sociologicament allunyat de l’esquerra més clàssica. Caldria ser un Messi de la política per guanyar unes eleccions jugant tant escorat a l’esquerra.
I si fos assessor polític del PLA? Doncs, per continuar amb el símil futbolístic, per els arriva el moment de jugar a la contra. El canvi està de moda, ja ho hem dit, però sembla ben difícil enganxar aquesta etiqueta a un candidat, l’Albert Pintat, que repetirà com a cap de govern i a un partit que ha estat dirigint el país durant més d’una decada de forma ininterrompuda. Si fos assesor del PLA, tindria clar l’argument amb el qual adreçar-me a l’electorat; davant d’un panorama de crisi, a qui s’estima més tenir al davant del Govern, una persona amb o sense experiència? Perquè tal i com pinten les coses, no es moment per anar fent experiments. I, a més a més, tothom sap que un canvi de govern, i més si comporta un canvi de partit al capdavant, provocaria temporalment una paràlisi en el funcionament institucional. Per tant, votar PLA seria assegurar actuacions per treure el país endavant amb immediatesa. El repte està en vendre aquesta formula d’una forma atractiva a l’electorat, donat que els rivals diran que és aquesta mateixa formula precisament la que ens ha portat on estem.
I si fos assessor dels nous projectes de centre? Doncs la meva principal preocupació seria trobar un element diferenciador, un avantatge competitiu sobre l’altre. Perquè tots dos semblen massa similars, oi? Ideologicament de centre, amb cares noves al capdavant, amb el concepte, una altra vegada, del canvi com a banderin de enganche pels votants; quina diferència hi ha entre votar ApC i Nou Centre? I un producte que no es diferencia és un producte que no crida l’atenció i que, per tant, la gent no compra.
Si fos, més específicament, assessor d’Andorra pel Canvi, començaria a treballar arguments per contrarestar el que probablement serà el retret més gran dels meus adversaris, i és que el Sr. Nomen no és més que un home de palla. Poc canvi, diran els seus adversaris, pot representar un projecte on darrera del candidat tenim les mateixes cares i els mateixos interessos de sempre. A més, serà operatiu el Govern d’un partit amb tants interessos particulars de grups i persones?. Probablemet per aquest motiu hem vist les últimes setmanes al Sr. Nomen tant als mitjans, intentant posicionar-se com a única cara visible, i deixar en un segon o tercer terme a tots els grups d’interessos que té darrera.
Si fos assessor polític dels Verds, tindria que lluitar, més que mai en aquestes eleccions, contra el concepte del vot útil. I pot seria interessant per els recordar a l’electorat que un dels conceptes claus de l’administració Obama ha estat la regeneració verda, potenciar l’enfoc ecològic com a manera de revifar l’economia. Si als EUA ho volen fer, perquè no a Andorra. I un conseller verd seria la millor manera de promoure aquesta nova orientació.
Si fos assessor polític de qualsevol dels partits, calcularia que la clau d’aquestes eleccions està en les parròquies d’Escaldes i Ordino. Amb uns partits i un electorat molt poc ideologitzat, el suport explícit dels Srs. Martí i Espot a una determinada candidatura pot movilitzar un volum de vots més que suficient per guanyar les eleccions.
Com a assessor polític, vaig concloure la resposta al meu amic, em preparo per veure un espectacle professionalment força interesant. Però com a resident, estic molt preocupat pel que passi al dia després de les eleccions. Un Consell dividit, sense cap majoria clara, pot allargar el procés de negociació i elecció del nou govern, en el pitjor moment per aquest país. Per tant, esperem que al dia següent de les eleccions, guany qui guany, tots fiquin per davant dels interessos del seu partit les necessitats del nostre país.
dijous, 5 de febrer del 2009
EUSKADI, SURT DE L'ARMARI
Sortir de l’armari (definició de la Wikipedia): Fer públic i reconèixer amb orgull quelcom que es mantenia amagat i que socialment podia ser considerat vergonyant.
Per a tots aquells catalans que he anat coneixent al llarg del temps, la meva condició de basc i catalano parlant sempre ha resultat una curiositat, que molt sovint es tornava en sorpresa quan, parlant de temes polítics, comprovaven la meva distància respecte de les posicions nacionalistes. De fet, la reacció més habitual s’assembla a un “què estrany, no? Un basc que no és nacionalista”. Tampoc és d’estranyar aquesta actitud, més aviat al contrari. La projecció que el nostre país te de cara a l’exterior és la d’una societat majoritàriament nacionalista, que lluita aferrissadament pel reconeixement del seus drets històrics, mobilitzada en la defensa de la seva llengua i la seva cultura, i gens identificada amb l’estat espanyol al qual pertany per obligació. Una imatge gairebé bucòlica, pels amants del romanticisme polític (perillosa combinació, per cert).
Curiosament, algunes dades venen a contradir, de forma reiterada, aquesta visió. A les eleccions al parlament de l’estat espanyol dels anys 2000, 2004 i 2008 va haver-hi un total de 1.200.000 vots, en números aproximats. Si sumem el total de vots obtinguts pel PP i el PSOE, ens dona un total, arrodonint, de 600.00 vots a cadascuna de les eleccions. Encara més, a la darrera fita electoral el partit més votat va ser el Partit Socialista d’Euskadi (PSE) i la distància en vots entre aquest i el PNB era més gran que entre els nacionalistes i el PP (tercer partit més votat). Per si això no fora prou significatiu, de les tres capitals basques (Bilbao, Vitoria i San Sebastian), una es governada pel PSE i una altra pel PP. Sembla doncs que els bascos no nacionalistes, com a mínim, voten. I, fent servir la lògica cartesiana, això deu ser que existeixen.
Sembla, doncs, que hi ha una gran distància entre la realitat de la nostra societat i la imatge que projectem d’ella de portes cap a fora. Com hem arribat a aquesta situació? Primerament, el terror. 40 anys d’assassinats i repressió a mans d’ETA callen moltes boques. Segon, la mala consciència dels immigrants. Com tots els nouvinguts a un altre país, la primera generació s’ha preocupat majoritàriament en treballar, assegurar-se un futur per les seves famílies i no ficar-se en problemes. Tercer, la propagació per part dels nacionalistes de l’agravi que els havien rebut, com si la repressió franquista a Euskadi els tingues a ells com a únic objectiu; fins al punt que tots ens ho vam arrivar a creure una mica. Quart, la producció del mite que enllaça nacionalisme i progressisme. Es a dir, defensar que Euskadi inclou part de França i Navarra i conforma una nació indivisible és d’esquerres; però defensar la unitat d’Espanya (no m’incloc tampoc en aquest grup) és de dretes. Amb les línies grosses que tan estimades són pels amics de les etiquetes, els nacionalistes es van convertir en progres i els que no, en una colla de fatxes.
Afortunadament, les coses estan canviant. La capacitat d’ETA per atemorir a la nostra societat s’ha debilitat força els darrers anys. Molts ciutadans a Euskadi s’estan mobilitzant, exigint a les institucions un model més acord a una societat heterogenea, com és el cas d’un sistema educatiu i lingüístic més plural. I tot això, sense renunciar a les nostres arrels, la nostra cultura i la nostra llengua, que formen un fet diferencial que tots estimem i volem mantenir.
No som, com ho han tingut que patir els homosexuals fins a èpoques massa recents, gent que deu ser amagada o freaks per enssenyar en programes del cor. Simplement, som ciutadans que no veiem en el nacionalisme un projecte polític amb capacitat per tirar endavant la nostra societat i volem un model diferent, que trenqui les barreres de l‘idioma i la procedència, on tots siguem, abans que res, ciutadans; membres d’una societat complexa i hetereogenea, amb els mateixos drets i deures que la resta.
I les properes eleccions autonòmiques del mes de març poden ser el primer pas. Si Obama ha estat capaç d’arribar a la presidència dels EUA tot i el color de la seva pell, si a Catalunya tenen un charnego de president, perquè nosaltres no podem tenir un lehendakari no nacionalista? Més enllà de les opcions concretes a l’hora de votar, cap de les quals m’entusiasma, és el moment per dir ben clar que estem aquí.
En resum, és hora de sortir de l’armari.
Per a tots aquells catalans que he anat coneixent al llarg del temps, la meva condició de basc i catalano parlant sempre ha resultat una curiositat, que molt sovint es tornava en sorpresa quan, parlant de temes polítics, comprovaven la meva distància respecte de les posicions nacionalistes. De fet, la reacció més habitual s’assembla a un “què estrany, no? Un basc que no és nacionalista”. Tampoc és d’estranyar aquesta actitud, més aviat al contrari. La projecció que el nostre país te de cara a l’exterior és la d’una societat majoritàriament nacionalista, que lluita aferrissadament pel reconeixement del seus drets històrics, mobilitzada en la defensa de la seva llengua i la seva cultura, i gens identificada amb l’estat espanyol al qual pertany per obligació. Una imatge gairebé bucòlica, pels amants del romanticisme polític (perillosa combinació, per cert).
Curiosament, algunes dades venen a contradir, de forma reiterada, aquesta visió. A les eleccions al parlament de l’estat espanyol dels anys 2000, 2004 i 2008 va haver-hi un total de 1.200.000 vots, en números aproximats. Si sumem el total de vots obtinguts pel PP i el PSOE, ens dona un total, arrodonint, de 600.00 vots a cadascuna de les eleccions. Encara més, a la darrera fita electoral el partit més votat va ser el Partit Socialista d’Euskadi (PSE) i la distància en vots entre aquest i el PNB era més gran que entre els nacionalistes i el PP (tercer partit més votat). Per si això no fora prou significatiu, de les tres capitals basques (Bilbao, Vitoria i San Sebastian), una es governada pel PSE i una altra pel PP. Sembla doncs que els bascos no nacionalistes, com a mínim, voten. I, fent servir la lògica cartesiana, això deu ser que existeixen.
Sembla, doncs, que hi ha una gran distància entre la realitat de la nostra societat i la imatge que projectem d’ella de portes cap a fora. Com hem arribat a aquesta situació? Primerament, el terror. 40 anys d’assassinats i repressió a mans d’ETA callen moltes boques. Segon, la mala consciència dels immigrants. Com tots els nouvinguts a un altre país, la primera generació s’ha preocupat majoritàriament en treballar, assegurar-se un futur per les seves famílies i no ficar-se en problemes. Tercer, la propagació per part dels nacionalistes de l’agravi que els havien rebut, com si la repressió franquista a Euskadi els tingues a ells com a únic objectiu; fins al punt que tots ens ho vam arrivar a creure una mica. Quart, la producció del mite que enllaça nacionalisme i progressisme. Es a dir, defensar que Euskadi inclou part de França i Navarra i conforma una nació indivisible és d’esquerres; però defensar la unitat d’Espanya (no m’incloc tampoc en aquest grup) és de dretes. Amb les línies grosses que tan estimades són pels amics de les etiquetes, els nacionalistes es van convertir en progres i els que no, en una colla de fatxes.
Afortunadament, les coses estan canviant. La capacitat d’ETA per atemorir a la nostra societat s’ha debilitat força els darrers anys. Molts ciutadans a Euskadi s’estan mobilitzant, exigint a les institucions un model més acord a una societat heterogenea, com és el cas d’un sistema educatiu i lingüístic més plural. I tot això, sense renunciar a les nostres arrels, la nostra cultura i la nostra llengua, que formen un fet diferencial que tots estimem i volem mantenir.
No som, com ho han tingut que patir els homosexuals fins a èpoques massa recents, gent que deu ser amagada o freaks per enssenyar en programes del cor. Simplement, som ciutadans que no veiem en el nacionalisme un projecte polític amb capacitat per tirar endavant la nostra societat i volem un model diferent, que trenqui les barreres de l‘idioma i la procedència, on tots siguem, abans que res, ciutadans; membres d’una societat complexa i hetereogenea, amb els mateixos drets i deures que la resta.
I les properes eleccions autonòmiques del mes de març poden ser el primer pas. Si Obama ha estat capaç d’arribar a la presidència dels EUA tot i el color de la seva pell, si a Catalunya tenen un charnego de president, perquè nosaltres no podem tenir un lehendakari no nacionalista? Més enllà de les opcions concretes a l’hora de votar, cap de les quals m’entusiasma, és el moment per dir ben clar que estem aquí.
En resum, és hora de sortir de l’armari.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)