A la meva època universitària, es va fer famosa la primera llisó que cada any donava el professor de Teoria Política. El primer dia del curs, davant dels seus nous alumnes, començava l’assignatura proposant-nos un joc. Imaginen, deia, que els ofereixo un aprovat general a tots; però si un de vostès m’ho demana, li donaré una matricula, suspenent a la resta. Que s’estimen més, el interès de tota la classe o el seu interès personal? És més, confien prou en el seus companys per arriscar-se? Davant de l’expectació generada, el professor ens confiava la seva particular llisó; si volen estudiar Teoria Política, el primer que han de fer és conèixer la veritable naturalesa de l’esser humà.
Vaig recordar aquesta anècdota dimecres passat, durant les dues hores de cua que vaig fer per baixar des d’Arinsal a la Massana, per arribar a la feina el dia de la gran nevada. El que encara em va saber més greu és que unes hores abans, tornant d’un sopar i amb unes condiciones meteorològiques pitjors i amb més neu a la carretera, vaig pujar a casa meva sense cap mena de problema. L’esmentat dia, com la majoria de la gent que anava a la feina, vaig patir cues kilomètriques per la presència a la carretera de vehicles sense equipaments adequats.
Atrapat al cotxe, mentres escoltava la ràdio i maleïa, vaig recordar les llisons del vell professor. La Teoria Política estudia la millor manera d’organitzar una societat, i com que aquesta es composa d’homes i dones, el primer pas ha d’estar analitzar les motivacions dels seus comportaments. Una de les corrents teòriques, la que ve de Rousseau, veu a l’home com un esser de naturalesa fonamentalment bona, que cau en comportaments dolents degut al desconeixement, la falta d’educació o les circumstàncies socio-ambientals. Si aquestes són positives, l’home obeirà a la seva naturalesa primària i es comportarà amb bondat. Per d’altres, com deia Hobbes, l’home és un llop per a l’home. Una societat no és sinó una amalgama de persones i grups amb interessos divergents i, sovint, oposats. Sense lleis que marquin els límits, els homes cauen inevitablement en el conflicte. Amb la tendresa pròpia de la joventut, la majoria dels que escoltàvem les explicacions d’aquell vell professor ens decantàvem per les teories més optimistes.
Tornant a la cua, atrapat i avorrit d’esperar, la meva ment va començar a divagar. Les persones que surten a la carretera sense equipaments i perjudiquen a tots aquells que, com jo, compleixen la llei, per què ho fan? A l’hora i mitja de fer cua i veient els primers edificis de la Massana, vaig arribar a la conclusió de que es tracta d’un cas d’interessos contraposats. Comprar equipaments adequats té un cost que algunes persones no volen assumir. Si afegim que provocar cues no es castigat de cap de les maneres, la conclusió és evident. Entre el meu interès particular i el del conjunt de la societat, sempre triaré el meu. Com deia el poeta Luis de Gongora, “ande yo caliente y riase la gente”.
Per això, en aquests casos les campanyes informatives i de bon rotllo no serveixen de gaire, i la mostra és que cada any ens trobem parlant dels mateixos problemes els dies després de les nevades. Quan una persona, en defensa del seus interessos personals, provoca un greuge a la resta de la societat on viu, l’única solució és modificar l’equilibri d’interessos, mitjançant les sancions.
Les institucions, creades per defensar els interessos generals, deuen actuar, perquè aquesta és la seva raó d’existir. És més, la veritable responsabilitat no recau en els conductors sense equipaments, que actuen d’acord als seus interessos, sinó en la falta d’actuació de les institucions. Fins i tot, la falta de càstig provoca un efecte pervers, les persones que compleixen les lleis deixen de creure en la seva efectivitat i tornen a guiar-se per seu i únic interès personal.
En el moment en que realment surti car provocar una cua per falta d’equipaments, la gent canviarà de conducta immediatament. Exemples en tenim molts. La implantació del carnet per punts a Espanya n’és un. Només el risc real de perdre el carnet ha aconseguit millorar els comportaments dels conductors i l’acatament de les lleis. Siguem sincers, si poguéssim triar, qui pagaria impostos voluntàriament?
Si ara, 15 anys més tard, pogués tornar a veure a aquell vell professor, li diria que tenia raó. L’home és un llop per a l’home, i a Andorra no porta rodes de contacte.
Vaig recordar aquesta anècdota dimecres passat, durant les dues hores de cua que vaig fer per baixar des d’Arinsal a la Massana, per arribar a la feina el dia de la gran nevada. El que encara em va saber més greu és que unes hores abans, tornant d’un sopar i amb unes condiciones meteorològiques pitjors i amb més neu a la carretera, vaig pujar a casa meva sense cap mena de problema. L’esmentat dia, com la majoria de la gent que anava a la feina, vaig patir cues kilomètriques per la presència a la carretera de vehicles sense equipaments adequats.
Atrapat al cotxe, mentres escoltava la ràdio i maleïa, vaig recordar les llisons del vell professor. La Teoria Política estudia la millor manera d’organitzar una societat, i com que aquesta es composa d’homes i dones, el primer pas ha d’estar analitzar les motivacions dels seus comportaments. Una de les corrents teòriques, la que ve de Rousseau, veu a l’home com un esser de naturalesa fonamentalment bona, que cau en comportaments dolents degut al desconeixement, la falta d’educació o les circumstàncies socio-ambientals. Si aquestes són positives, l’home obeirà a la seva naturalesa primària i es comportarà amb bondat. Per d’altres, com deia Hobbes, l’home és un llop per a l’home. Una societat no és sinó una amalgama de persones i grups amb interessos divergents i, sovint, oposats. Sense lleis que marquin els límits, els homes cauen inevitablement en el conflicte. Amb la tendresa pròpia de la joventut, la majoria dels que escoltàvem les explicacions d’aquell vell professor ens decantàvem per les teories més optimistes.
Tornant a la cua, atrapat i avorrit d’esperar, la meva ment va començar a divagar. Les persones que surten a la carretera sense equipaments i perjudiquen a tots aquells que, com jo, compleixen la llei, per què ho fan? A l’hora i mitja de fer cua i veient els primers edificis de la Massana, vaig arribar a la conclusió de que es tracta d’un cas d’interessos contraposats. Comprar equipaments adequats té un cost que algunes persones no volen assumir. Si afegim que provocar cues no es castigat de cap de les maneres, la conclusió és evident. Entre el meu interès particular i el del conjunt de la societat, sempre triaré el meu. Com deia el poeta Luis de Gongora, “ande yo caliente y riase la gente”.
Per això, en aquests casos les campanyes informatives i de bon rotllo no serveixen de gaire, i la mostra és que cada any ens trobem parlant dels mateixos problemes els dies després de les nevades. Quan una persona, en defensa del seus interessos personals, provoca un greuge a la resta de la societat on viu, l’única solució és modificar l’equilibri d’interessos, mitjançant les sancions.
Les institucions, creades per defensar els interessos generals, deuen actuar, perquè aquesta és la seva raó d’existir. És més, la veritable responsabilitat no recau en els conductors sense equipaments, que actuen d’acord als seus interessos, sinó en la falta d’actuació de les institucions. Fins i tot, la falta de càstig provoca un efecte pervers, les persones que compleixen les lleis deixen de creure en la seva efectivitat i tornen a guiar-se per seu i únic interès personal.
En el moment en que realment surti car provocar una cua per falta d’equipaments, la gent canviarà de conducta immediatament. Exemples en tenim molts. La implantació del carnet per punts a Espanya n’és un. Només el risc real de perdre el carnet ha aconseguit millorar els comportaments dels conductors i l’acatament de les lleis. Siguem sincers, si poguéssim triar, qui pagaria impostos voluntàriament?
Si ara, 15 anys més tard, pogués tornar a veure a aquell vell professor, li diria que tenia raó. L’home és un llop per a l’home, i a Andorra no porta rodes de contacte.
Algunos dirían que tu postura es netamente conservadora, aunque yo la describiría como liberal.
ResponEliminaSí, como actitud de responsabilidad ante la vida. Asumir los riesgos y las consecuencias de las propias decisiones.
Recordarás la diaria sangría de accidentes y muertes en la A8 en Bilbao, hace años. La tasa de siniestralidad cayó en picado a partir de la implantación de la red de radares. ¿Tuvieron efecto los múltiples artículos, campañas de concienciación,..? No. Bueno, quizá en los bolsillos de los predicadores.
Doce aparatitos en los arcenes corrigieron el asunto. Y la decisión política de hacer cumplir las normas : lo más difícil.
Siempre nos han vendido que los ciudadanos europeos son gente responsable, cumplidora de sus obligaciones. Pero les veíamos a algunos en sus vacaciones en España como todo lo contrario : borracheras, gritos y broncas, engaños, o sea como nosotros.
¿Qué cambiaba? El entorno. La consciencia de impunidad e irresponsabilidad. La misma consciencia que tenemos grabada a fuego nosotros desde generaciones y nos hace como somos. El picaro es un modelo. Y la corrupción el rio en que pesca.
Un abrazo