Sortir de l’armari (definició de la Wikipedia): Fer públic i reconèixer amb orgull quelcom que es mantenia amagat i que socialment podia ser considerat vergonyant.
Per a tots aquells catalans que he anat coneixent al llarg del temps, la meva condició de basc i catalano parlant sempre ha resultat una curiositat, que molt sovint es tornava en sorpresa quan, parlant de temes polítics, comprovaven la meva distància respecte de les posicions nacionalistes. De fet, la reacció més habitual s’assembla a un “què estrany, no? Un basc que no és nacionalista”. Tampoc és d’estranyar aquesta actitud, més aviat al contrari. La projecció que el nostre país te de cara a l’exterior és la d’una societat majoritàriament nacionalista, que lluita aferrissadament pel reconeixement del seus drets històrics, mobilitzada en la defensa de la seva llengua i la seva cultura, i gens identificada amb l’estat espanyol al qual pertany per obligació. Una imatge gairebé bucòlica, pels amants del romanticisme polític (perillosa combinació, per cert).
Curiosament, algunes dades venen a contradir, de forma reiterada, aquesta visió. A les eleccions al parlament de l’estat espanyol dels anys 2000, 2004 i 2008 va haver-hi un total de 1.200.000 vots, en números aproximats. Si sumem el total de vots obtinguts pel PP i el PSOE, ens dona un total, arrodonint, de 600.00 vots a cadascuna de les eleccions. Encara més, a la darrera fita electoral el partit més votat va ser el Partit Socialista d’Euskadi (PSE) i la distància en vots entre aquest i el PNB era més gran que entre els nacionalistes i el PP (tercer partit més votat). Per si això no fora prou significatiu, de les tres capitals basques (Bilbao, Vitoria i San Sebastian), una es governada pel PSE i una altra pel PP. Sembla doncs que els bascos no nacionalistes, com a mínim, voten. I, fent servir la lògica cartesiana, això deu ser que existeixen.
Sembla, doncs, que hi ha una gran distància entre la realitat de la nostra societat i la imatge que projectem d’ella de portes cap a fora. Com hem arribat a aquesta situació? Primerament, el terror. 40 anys d’assassinats i repressió a mans d’ETA callen moltes boques. Segon, la mala consciència dels immigrants. Com tots els nouvinguts a un altre país, la primera generació s’ha preocupat majoritàriament en treballar, assegurar-se un futur per les seves famílies i no ficar-se en problemes. Tercer, la propagació per part dels nacionalistes de l’agravi que els havien rebut, com si la repressió franquista a Euskadi els tingues a ells com a únic objectiu; fins al punt que tots ens ho vam arrivar a creure una mica. Quart, la producció del mite que enllaça nacionalisme i progressisme. Es a dir, defensar que Euskadi inclou part de França i Navarra i conforma una nació indivisible és d’esquerres; però defensar la unitat d’Espanya (no m’incloc tampoc en aquest grup) és de dretes. Amb les línies grosses que tan estimades són pels amics de les etiquetes, els nacionalistes es van convertir en progres i els que no, en una colla de fatxes.
Afortunadament, les coses estan canviant. La capacitat d’ETA per atemorir a la nostra societat s’ha debilitat força els darrers anys. Molts ciutadans a Euskadi s’estan mobilitzant, exigint a les institucions un model més acord a una societat heterogenea, com és el cas d’un sistema educatiu i lingüístic més plural. I tot això, sense renunciar a les nostres arrels, la nostra cultura i la nostra llengua, que formen un fet diferencial que tots estimem i volem mantenir.
No som, com ho han tingut que patir els homosexuals fins a èpoques massa recents, gent que deu ser amagada o freaks per enssenyar en programes del cor. Simplement, som ciutadans que no veiem en el nacionalisme un projecte polític amb capacitat per tirar endavant la nostra societat i volem un model diferent, que trenqui les barreres de l‘idioma i la procedència, on tots siguem, abans que res, ciutadans; membres d’una societat complexa i hetereogenea, amb els mateixos drets i deures que la resta.
I les properes eleccions autonòmiques del mes de març poden ser el primer pas. Si Obama ha estat capaç d’arribar a la presidència dels EUA tot i el color de la seva pell, si a Catalunya tenen un charnego de president, perquè nosaltres no podem tenir un lehendakari no nacionalista? Més enllà de les opcions concretes a l’hora de votar, cap de les quals m’entusiasma, és el moment per dir ben clar que estem aquí.
En resum, és hora de sortir de l’armari.
Per a tots aquells catalans que he anat coneixent al llarg del temps, la meva condició de basc i catalano parlant sempre ha resultat una curiositat, que molt sovint es tornava en sorpresa quan, parlant de temes polítics, comprovaven la meva distància respecte de les posicions nacionalistes. De fet, la reacció més habitual s’assembla a un “què estrany, no? Un basc que no és nacionalista”. Tampoc és d’estranyar aquesta actitud, més aviat al contrari. La projecció que el nostre país te de cara a l’exterior és la d’una societat majoritàriament nacionalista, que lluita aferrissadament pel reconeixement del seus drets històrics, mobilitzada en la defensa de la seva llengua i la seva cultura, i gens identificada amb l’estat espanyol al qual pertany per obligació. Una imatge gairebé bucòlica, pels amants del romanticisme polític (perillosa combinació, per cert).
Curiosament, algunes dades venen a contradir, de forma reiterada, aquesta visió. A les eleccions al parlament de l’estat espanyol dels anys 2000, 2004 i 2008 va haver-hi un total de 1.200.000 vots, en números aproximats. Si sumem el total de vots obtinguts pel PP i el PSOE, ens dona un total, arrodonint, de 600.00 vots a cadascuna de les eleccions. Encara més, a la darrera fita electoral el partit més votat va ser el Partit Socialista d’Euskadi (PSE) i la distància en vots entre aquest i el PNB era més gran que entre els nacionalistes i el PP (tercer partit més votat). Per si això no fora prou significatiu, de les tres capitals basques (Bilbao, Vitoria i San Sebastian), una es governada pel PSE i una altra pel PP. Sembla doncs que els bascos no nacionalistes, com a mínim, voten. I, fent servir la lògica cartesiana, això deu ser que existeixen.
Sembla, doncs, que hi ha una gran distància entre la realitat de la nostra societat i la imatge que projectem d’ella de portes cap a fora. Com hem arribat a aquesta situació? Primerament, el terror. 40 anys d’assassinats i repressió a mans d’ETA callen moltes boques. Segon, la mala consciència dels immigrants. Com tots els nouvinguts a un altre país, la primera generació s’ha preocupat majoritàriament en treballar, assegurar-se un futur per les seves famílies i no ficar-se en problemes. Tercer, la propagació per part dels nacionalistes de l’agravi que els havien rebut, com si la repressió franquista a Euskadi els tingues a ells com a únic objectiu; fins al punt que tots ens ho vam arrivar a creure una mica. Quart, la producció del mite que enllaça nacionalisme i progressisme. Es a dir, defensar que Euskadi inclou part de França i Navarra i conforma una nació indivisible és d’esquerres; però defensar la unitat d’Espanya (no m’incloc tampoc en aquest grup) és de dretes. Amb les línies grosses que tan estimades són pels amics de les etiquetes, els nacionalistes es van convertir en progres i els que no, en una colla de fatxes.
Afortunadament, les coses estan canviant. La capacitat d’ETA per atemorir a la nostra societat s’ha debilitat força els darrers anys. Molts ciutadans a Euskadi s’estan mobilitzant, exigint a les institucions un model més acord a una societat heterogenea, com és el cas d’un sistema educatiu i lingüístic més plural. I tot això, sense renunciar a les nostres arrels, la nostra cultura i la nostra llengua, que formen un fet diferencial que tots estimem i volem mantenir.
No som, com ho han tingut que patir els homosexuals fins a èpoques massa recents, gent que deu ser amagada o freaks per enssenyar en programes del cor. Simplement, som ciutadans que no veiem en el nacionalisme un projecte polític amb capacitat per tirar endavant la nostra societat i volem un model diferent, que trenqui les barreres de l‘idioma i la procedència, on tots siguem, abans que res, ciutadans; membres d’una societat complexa i hetereogenea, amb els mateixos drets i deures que la resta.
I les properes eleccions autonòmiques del mes de març poden ser el primer pas. Si Obama ha estat capaç d’arribar a la presidència dels EUA tot i el color de la seva pell, si a Catalunya tenen un charnego de president, perquè nosaltres no podem tenir un lehendakari no nacionalista? Més enllà de les opcions concretes a l’hora de votar, cap de les quals m’entusiasma, és el moment per dir ben clar que estem aquí.
En resum, és hora de sortir de l’armari.
Clap, clap, clap... o com demonis s'escrigui l'aplaudiment.
ResponEliminaTrobar un espai d'aire fresc dins de l'huracà nacionalista al que estem acostumats avui en dia reconforta la vista.
Congratulations per aquest post, de cor!
Zenbait elkarrizketa egin dugu (etxe barruan, noski) eta zenbait ordu galdu dugu asunto horrekin... Ni, benetan, potruetaraino nago.
ResponEliminaGure herrian apestatuak bezela. Ixilik, alde batera eta bestera begira.
Nahiko kamaleoi kampotarrak guri esaten zer dan eta zer ez dan euskalduna izatea. Eta bertako jauntxoak, bizkor batua ikasten, guzurrak hobeto zartzeko.
Ardiland, hori da hau.
Eta orain salbatzen datozenak, nahiko sektariok dira. Lapurketa besterik ez dakixe egiten. Danok.
Hau ez da demokrazia bat. Partitokrazia izan leike. Gure baimenaz, noski, arrapatu dute gizaren kontrola.
Nik ez dot gura artzaia aldatzea. Nahi dut artzai gabe bizi.
Besarkada bero bat