DROGUES NO? I PER QUÈ?

“Si en algun moment hi hagut una guerra contra les drogues, els Estats haurien de reconèixer que fa temps l’han perduda”.
Antonio Escohotado

Des de que els EUA van invadir Irak al 2003, el total de soldats americans morts ha estat de 4.259 fins al dia d’avui, en 5 anys. Només a Mèxic, a l’any 2008, 5.300 persones han mort per causes relacionades amb la narco-violència. I, el que és pitjor, cap d’aquestes morts ha servit per evitar que els EUA continuiin sent el primer consumidor mundial de cocaina. Si l’estratègia americana a Irak ha estat un desastre, doncs què hem de dir de la lluita contra el narcotràfic?

Afrontem la realitat, tot i els enormes recursos que els Estats destinen a la lluita contra el tràfic de drogues, no hi ha cap lloc del món on una persona no sigui capaç d’aconseguir drogues si ho desitja. I Andorra, per molt que alguns no ho vulguin veure, no és una excepció. Les polítiques contra les drogues en el sentit represiu del terme han fracasat, perque l’únic impediment real que evita que més gent consumeixi drogues és la seva voluntat de no fer-ho, no pas les actuacions policials.

I aquestes polítiques, a més d’ineficaces, generen tot un seguit de efectes socials tant o més perniciosos que el mateix consum. Les organitzacions delictives que produixen i trafiquen amb aquestes sustàncies s’han fet tremendament poderoses, fins al punt de convertir-se en estats a l’ombra que, en països com Mèxic o Guatemala, posen en perill el funcionament de la societat en el seu conjunt, sense que ningú sigui capaç d’impedir-ho. Aquests mateixos Estats gasten sense resultat enormes recursos que podrien destinar a altres tasques socials. I pel que fa als consumidors, les polítiques represives només serveixen per encarir els costos de compra, impedir qualsevol control sanitari sobre les substàncies consumides, i afegir a les drogues un aura de mite que encara les fa més atractives, sobre tot entre els més joves.

Per acabar amb els accidents de tràfic algú ha pensat en prohibir ens cotxes? Per acabar amb la prostitució i les violacions algú creu que serviria prohibir per decret les relacions sexuals?? Doncs perquè continuem pensant que l’única manera d’eliminar els efectes negatius de les drogues és la seva prohibició i persecució?.

Deixem-nos de moralines i siguem realistes. Les drogues (sigui en la forma que sigui) s’han consumit des de sempre. Els seus efectes desinhibidors de la conducte, i alteradors de les nostres percepcions, han atret sempre a l’home, i ho continuaran fent. I és imposible acabar amb l’oferta d’un producte quan té tanta demanda. Com va dir la Hillary Clinton aquest dimecres en la seva visita a Mèxic com a secretaria d’Estat dels EUA, “la nostra insaciable demanda alimenta el tràfic de drogues”.

Per últim, des d’un de vista ètic, si una persona adulta, sense cap mena de pressió i en perfecte ús de les seves facultats mentals, desitja consumir drogues; quines raons te la societat per prohibir-ho? De la mateixa manera que una persona te dret a decidir quan i com vol morir, encara més dret te a decidir per si mateix com vol viure.

Amb tot això, no estic dient que les drogues s’hagin de vendre als estancs (tot i que si és permès en el cas del tabac), ni que el seu consum s’hagi de promocionar com quelcom positiu (tot i que amb el tabac es faci). I evidentment aquest tema ha de ser analitzat amb molta profunditat de la que dona un petit article com aquest. Però està clar que si continues fent les coses de la mateixa manera, estàs comdenat a obtenir sempre els mateixos resultats. Si de veritat volem canviar alguna cosa en relació a les drogues, cal deixar de repetir les mateixes frases gastades i pensar en solucions diferents.

Tothom és un serial killer

El circ de la sang aixeca de nou el teló. 16 morts en Alemanya, 10 en Alabama i un a Espanya, tots el mateix dia, tots morts a trets. Tenim assegurada una cobertura mediàtica sufocant durant els propers dies, amb les habituals declaracions de companys i veïns, flors i espelmes, concentracions silencioses i tota la litúrgia habitual. Finalment, una altra notícia acaparà les portades i aquests casos deixaran de ser rellevants, coses del show business. Fins i la propera, perquè ja se sap, hi ha molt pirat suelto.

Aquesta és la frase que, d’una manera o una altra, ens diem tots i ens ajuda a quedar-nos més tranquils. Com la manada que s’allunya del company ferit o malalt, ens donem presa per ficar una etiqueta a tots aquests casos, bogos, malalts, pirats, desequilibritats, etc.. Al calaix de la gent que tenia alguna cosa estropeada a dins i per això fan el que fan, ben lluny de nosaltres. Perquè ningú de nosaltres faria mai una cosa així, oi?

Però quantes vegades hem sentit el que ara diuen del noi que ha assassinat 16 persones a Alemanya? Què era un adolescent normal, sense problemes a l’escola, només una mica arrogant, amb un ambient familiar normal, etc.. Però que vol dir normal? Què entenem quan qualifiquem a algú de normal o anormal ?. Tothom és normal, sembla ser, fins al mateix moment que deixa de ser-ho. Com Michael Douglas en “Un dia de furia”, un home normal que al mig d’un embós de trànsit, perd el cap i comença una carrera de violència. Per un moment, siguem sincers amb nosaltres mateixos. Qui no ha patit a la seva adolescència la sensació de sentir-se rebutjat, qui no ha estat mai a punt de perdre el cap en una discussió, qui no ha fet alguna cosa dolenta?

La maldat i la bondat es troben barrejades dins de tots nosaltres, tot i que en proporcions diferents. Moltes vegades no ho volem acceptar, no volem mirar a dins nostre i veure els pous de foscor, per no sentir l’atracció del buit, però hi són. Sempre hi han estat.

La llegenda de l’àngel caigut, Darth Vader i el poder del Costat Fosc de la Força, Boromir corromput per l’atracció de l’Anell. La nostra cultura està plena de referències a les debilitats de l’ànima humana i a la possibilitat de que qualsevol de nosaltres caigui al costat fosc. També la tentació de tancar els ulls i no voler acceptar la nostra naturalesa és vella com l’home. El dimoni, Hitler, Charles Manson, Osama Bin Laden. Els hem retractat com a representacions del mal absolut, fins al punt de que no semblen essers humans. D’aquesta manera neguem que podem convertir-nos, en un moment i unes circumstàncies determinades, en quelcom semblant.

Doncs, si no poden ser millors del que som, què ens queda per fer? Assumir-lo i fer el possible per reduir els riscos. En un dels casos, el d’Alabama, sembla ser que la pèrdua de la feina va ser el desencadenant. Davant de la crisi econòmica que afecta el món sencer, és probable que el volum de casos com aquest augmentin. Qui no pot entendre la desesperació d’una persona que perd la feina, que no té diners, que es queda sense casa, sense amics, sense família? Cal ser un malat per, trobant-se en aquesta situació, perdre el cap i liar-se a trets? Sinó volem veure més casos com aquests als propers mesos, hem d’augmentar el nombre i la qualitat de les xarxes socials que poden recollir i protegir a una persona quan cau. Parlem de protecció de l’atur, de assessorament psicològic, de seguiment personalitzat als col·lectius més desemparats, etc..

L’altre aspecte és, evidentment, l’accés a les armes. En aquest sentit, el cas de la doctora morta a Espanya pels trets d’un pacient insatisfet és paradigmàtic. L’home, en rebre una atenció que el considerava inadequada, s’ofusca i agredeix a la doctora. Sense una escopeta a la má la resolució del cas hagués estat una altra molt diferent. I si als EUA tenen molt més casos de matances indiscriminades, es degut a la facilitat amb la que qualsevol persona pot tenir una arma a casa, no perquè estiguin més pirats que nosaltres, com ens agrada pensar. Per tant, cal limitar de forma molt estricta la legislació i la venda d’armes.

Molt probablement, poc canviarà i en un període de temps més o menys llarg tornarem a patir successos similars. Però al menys no ens enganyem a nosaltres mateixos, no vulguem veure als responsables d’aquests crims com a malvats propis d’una pel·lícula de sèrie B i reconeixem que tots portem un serial killer en potència a dins. O només em passa a mí?

LA FERIDA CONTINUA OBERTA

Acaba el partit, l’Athletic de Bilbao s’ha classificat per la final. Tothom s’abraça, crida, plora; i per un breu moment l’èxit esportiu ens fa creure que som una societat unida. Però només creuar les portes de l’estadi i sortir al carrer, els cartells electorals encara sense despenjar ens recorden les ferides obertes.

Davant dels resultats obtinguts a les eleccions basques del passat diumenge, cada vegada sembla més probable que tindrem un Govern en minoria del PSE, amb l’ajuda del PP i UPD, però sense que aquests entrin a governar. En primer lloc, cal deixar ben clar que el PSE té tot el dret de fer-ho. Es tractaria, de convertir-se en realitat, d’una negociació legítima i totalment democràtica, basada en la representació de cada partit, en base als vots obtinguts. Res a dir. I la reacció del PNB sembla bastant desproporcionada, donat que les regles del joc democràtic li atorguen al PSE la mateixa legitimitat que a ells per governar.

Precisament aquesta reacció del PNB serveix com a exemple per explicar el sentiment de molts d’aquells bascos que reclamen un canvi al Govern. Durant 30 anys, el PNB ha fet i desfet, com si Euskadi i els fossin una mateixa cosa, premiant als nacionalistes i oblidant a la resta. Aquesta actitud ha cremat a molta gent, que durant molt anys s’han sentit (ens hem sentit) discriminats senzillament per pensar de forma diferent. I, per això, la reacció de molts és creure que ara és la nostra, que ha arribat el moment de fer fora al PNB i cobrar-nos tot allò que se’ns deu. Però la política s’ha de fer amb el cap i no amb els sentiments. Si fa unes setmanes demanava en aquesta mateixa tribuna la necessitat de sortir de l’armari políticament, era precisament perquè els bascos no nacionalistes havíem d’aconseguir un reconeixement social i polític. Objectiu aconseguit. Però tot allò s’havia de fer amb la finalitat de construir el que ara no tenim, un model de societat que tothom pugui fer seva, no per caure en els mateixos errors dels nacionalistes.

I un Govern en minoria del PSE no ajudarà gens a aconseguir aquest objectiu. En primer lloc, les comparacions amb Catalunya no serveixen. Al tripartit, dos del partits membres són tant o més nacionalistes que CIU. En canvi, a Euskadi tots els partits nacionalistes quedarien fora del nou govern. Una altra cosa molt diferent seria, per exemple, un govern amb Aralar formant part, però és evident el caràcter anti-nacionalista d’aquest govern que s’està gestant. Com a conseqüència directa, l’exclusió de qualsevol opció nacionalista del Govern basc servirà per alimentar les teories del més extremistes, dels que defensen la visió de “ells o nosaltres”. Dins del mateix PNB, les visions més pactistes representades per Josu Jon Imaz quedaran arraconades. I en quatre anys tindrem una aliança ultra nacionalista que farà fora al PSE i ens farà retrocedir de nou com a societat. Estarem pitjor del que estem ara.

La millor opció seria un Govern de coalició PSE-PNB, on els socialistes agafessin la direcció dels ministeris com Cultura, Educació, Esports, on més necessari és reconduir la deriva nacionalista. Un pacte d’aquest tipus visualitzaria políticament la pluralitat del nostre país i, al mateix temps, la possibilitat de treballar-hi junts. A més, obligaria al PNB a deixar el paper de víctima que ja s’està adjudicant i ficar-se mans a l’obra conjuntament amb els “altres”. Fins i tot, si 4 anys després ens trobéssim davant dels mateixos resultats electorals, la societat estaria més preparada per un govern sense cap nacionalista.

Però el PSE i el PNB s’han apresurat a cremar aquesta possibilitat. Per què? Els interessos dels socialistes a nivell espanyol tenen molt a veure. Davant la pèrdua del govern a Galicia, el PSOE havia d’equilibrar la balança, i tothom sap que la millor manera de guanyar vots en Espanya és fotre canya als nacionalistes. La pèrdua del suport del PNB a Madrid s’arregla amb un pacte amb CIU i llest. Molt propi de la manera curt-terminista de gestionar del president Zapatero, i molt trist pel futur d’Euskadi. També el PNB, amb el discurs de “nosaltres o el caos”, ha posat per davant els interessos partidistes, i sembla que s’estimen més perdre el govern per 4 anys abans que negociar. O pot ser tots dos són conscients de la necessitat de pactar, i només estan valorant la fermesa de l’oponent. Encara més tris, perquè a cap dels dos partits sembla importar el trencament social que la seva actitud comporta.

Passi el que passi, sembla que hem perdut una altra ocasió de tancar les ferides que fan mal a la nostra societat. Més aviat, la forma en que uns i altres estan gestionant aquests resultats no faran sinó agreujar-les. I això no ho arreglarem ni guanyant la final de la Copa al Barça.

¿Els Coprínceps? Bé, gràcies

Fem una mica de política ficció. Algú s’imagina que el Rei d’Espanya, en la famosa Cimera Iberoamericana del “porque no te callas”, hagués agafat partit per l’Hugo Chavez, en comptes de defensar al cap de Govern espanyol? L’opinió pública del seu país se l’hagués tirat a sobre, en bona lògica, perquè la raó de ser d’un cap d’Estat és precisament servir de representació institucional de tots els seus conciutadans en aquests foros, i defensar els interessos nacionals allà on pugui.

Doncs precisament per això em crida molt l’atenció que ningú hagi trobat com a mínim curiosa l’actitud del Sarkozy en l’actual polèmica de la llista dels paradisos fiscals. Més enllà de la necessitat de sortir-ne, o de si l’actual Govern ha malgastat o no els anys de legislatura per avançar en aquest tema, no cal oblidar que el Sarkozy, a més de president de França, és copríncep d’Andorra, figura que hauria de vetllar una mica pels nostres interessos com a país. Doncs sembla més aviat al contrari. En tot aquest affair, el Sarkozy s’ha posicionat públicament dins del G-20 entre els partidaris d’endurir la postura amb els països com Andorra, ens ha enviat un emissari a llegir-nos la cartilla, i ha acabat desencadenant una crisi institucional. Per ser copríncep d’Andorra, no està pas malament.

L’altre copríncep, tot i que amb un perfil molt més discret, actua també a vegades guiat per interessos poc, diguem-ne, nacionals. Per fer una comparació, recordem les crítiques que va rebre la reina d’Espanya al posicionar-se públicament en contra del matrimoni homosexual. Com a reina de tots, no pot inclinar-se en favor de l’opinió d’un sector de la societat. Així, al nostre país, amb un tema com el de la despenalització de l’avortament, que divideix a gran part de la societat andorrana, el copríncep de la Seu oblida les seves obligacions institucionals i actua com el que és, el bisbe d’una determinada religió, quan el nostre país no és confessional, i deixa de banda les sensibilitats de tots aquells andorrans que poden tenir una altra opinió.

Si els analitzem, aquests comportaments no deixen de tenir la seva lògica. Es tracta, novament, d’un conflicte d’interessos. En un moment determinat, el que Sarkozy vol aconseguir com a president de França i el que podria desitjar com a copríncep d’Andorra xoquen frontalment. I entre tots dos posicionaments, la decisió final ha quedat clara aquests dies. Tampoc, si hem de ser sincers, calia esperar una altra cosa. Desprès de tot, el Sarkozy ha tingut com a objectiu convertir-se en president de la República francesa des del començament de la seva carrera política. El títol de copríncep d’Andorra, en canvi, li va caure de regal amb l’altre.

Probablement en el seu moment històric la figura dels coprínceps va resultar necessària. Quan Andorra era encara un projecte d’Estat, aplastat entre els interessos de dues nacions molt més poderoses i molt influenciat per les cultures francesa i catòlica, el coprincipat es podia veure com una eina institucional d’equilibri. Una manera de cobrir-se les espatlles i evitar les tentacions d’uns i altres de menjar-se el país dels Pirineus.

Però, a dia d’avui, té sentit que l’elecció d’un dels més alts dignataris del nostre país depengui de 50 milions de francesos i no pas del vot dels andorrans? I què en una societat cada vegada més agnòstica l’altre copríncep sigui alhora bisbe d’una determinada religió en concret? Sinó, tant per tant, podíem fer-ho rotatiu, cada 4 anys anar canviant, un de catòlic, un de budista, un de musulmà, etc..

Amb el pas del temps, Andorra s’ha convertit en un Estat plé, tot i ser petit. Tenim Constitució, tenim unes institucions i un sistema democràtic estable, i tenim, el més determinant, uns interessos propis i particulars, que deuen ser defensats de forma inequívoca per totes les nostres institucions en un món cada vegada més globalitzat. A més, la figura del cap d’Estat deu representar, de la forma més global possible, a la societat que encapçala.

No crec que, amb tots els respectes, un francès que viu a Paris o un bisbe catòlic siguin, ara mateix, els millors defensors dels nostres interessos ni el mirall on s’hagin de veure reflectits els andorrans i andorranes del segle XXI.

EL LLOP SENSE RODES DE CONTACTE

A la meva època universitària, es va fer famosa la primera llisó que cada any donava el professor de Teoria Política. El primer dia del curs, davant dels seus nous alumnes, començava l’assignatura proposant-nos un joc. Imaginen, deia, que els ofereixo un aprovat general a tots; però si un de vostès m’ho demana, li donaré una matricula, suspenent a la resta. Que s’estimen més, el interès de tota la classe o el seu interès personal? És més, confien prou en el seus companys per arriscar-se? Davant de l’expectació generada, el professor ens confiava la seva particular llisó; si volen estudiar Teoria Política, el primer que han de fer és conèixer la veritable naturalesa de l’esser humà.

Vaig recordar aquesta anècdota dimecres passat, durant les dues hores de cua que vaig fer per baixar des d’Arinsal a la Massana, per arribar a la feina el dia de la gran nevada. El que encara em va saber més greu és que unes hores abans, tornant d’un sopar i amb unes condiciones meteorològiques pitjors i amb més neu a la carretera, vaig pujar a casa meva sense cap mena de problema. L’esmentat dia, com la majoria de la gent que anava a la feina, vaig patir cues kilomètriques per la presència a la carretera de vehicles sense equipaments adequats.

Atrapat al cotxe, mentres escoltava la ràdio i maleïa, vaig recordar les llisons del vell professor. La Teoria Política estudia la millor manera d’organitzar una societat, i com que aquesta es composa d’homes i dones, el primer pas ha d’estar analitzar les motivacions dels seus comportaments. Una de les corrents teòriques, la que ve de Rousseau, veu a l’home com un esser de naturalesa fonamentalment bona, que cau en comportaments dolents degut al desconeixement, la falta d’educació o les circumstàncies socio-ambientals. Si aquestes són positives, l’home obeirà a la seva naturalesa primària i es comportarà amb bondat. Per d’altres, com deia Hobbes, l’home és un llop per a l’home. Una societat no és sinó una amalgama de persones i grups amb interessos divergents i, sovint, oposats. Sense lleis que marquin els límits, els homes cauen inevitablement en el conflicte. Amb la tendresa pròpia de la joventut, la majoria dels que escoltàvem les explicacions d’aquell vell professor ens decantàvem per les teories més optimistes.

Tornant a la cua, atrapat i avorrit d’esperar, la meva ment va començar a divagar. Les persones que surten a la carretera sense equipaments i perjudiquen a tots aquells que, com jo, compleixen la llei, per què ho fan? A l’hora i mitja de fer cua i veient els primers edificis de la Massana, vaig arribar a la conclusió de que es tracta d’un cas d’interessos contraposats. Comprar equipaments adequats té un cost que algunes persones no volen assumir. Si afegim que provocar cues no es castigat de cap de les maneres, la conclusió és evident. Entre el meu interès particular i el del conjunt de la societat, sempre triaré el meu. Com deia el poeta Luis de Gongora, “ande yo caliente y riase la gente”.

Per això, en aquests casos les campanyes informatives i de bon rotllo no serveixen de gaire, i la mostra és que cada any ens trobem parlant dels mateixos problemes els dies després de les nevades. Quan una persona, en defensa del seus interessos personals, provoca un greuge a la resta de la societat on viu, l’única solució és modificar l’equilibri d’interessos, mitjançant les sancions.

Les institucions, creades per defensar els interessos generals, deuen actuar, perquè aquesta és la seva raó d’existir. És més, la veritable responsabilitat no recau en els conductors sense equipaments, que actuen d’acord als seus interessos, sinó en la falta d’actuació de les institucions. Fins i tot, la falta de càstig provoca un efecte pervers, les persones que compleixen les lleis deixen de creure en la seva efectivitat i tornen a guiar-se per seu i únic interès personal.

En el moment en que realment surti car provocar una cua per falta d’equipaments, la gent canviarà de conducta immediatament. Exemples en tenim molts. La implantació del carnet per punts a Espanya n’és un. Només el risc real de perdre el carnet ha aconseguit millorar els comportaments dels conductors i l’acatament de les lleis. Siguem sincers, si poguéssim triar, qui pagaria impostos voluntàriament?

Si ara, 15 anys més tard, pogués tornar a veure a aquell vell professor, li diria que tenia raó. L’home és un llop per a l’home, i a Andorra no porta rodes de contacte.

SI FOS ASSESSOR POLÍTIC...

Fa uns dies, parlant de les properes eleccions generals, un amic em va demanar la meva opinió professional sobre el panorama electoral. A la pregunta de què faria si fos assessor polític d’algun dels partits, li vaig contestar:

Si fos assessor polític del PS, estaria bastant preocupat. Fa uns mesos, l’estrategia estava clara i els socialistes podien dibuixar un panorama bastant il·lusionant de cara a guanyar les eleccions. Un govern lliberal desgastat pel pas dels anys, per la crisi econòmica i pels problemes interns, i un escenari bipartidista on el PS es podia vendre com l’única opció de canvi, la paraula màgica des de que l’Obama s’ha convertit en president del EUA. Però de cop surten dos nous projectes polítics, i tota aquesta estrategia queda en fora de joc. Aquests dos nous partits s’ubiquen al centre i, com no, també s’agafen a la bandera del canvi. Per empitjotar les coses, els candidats d’aquests dos nous projectes són joves i fotogènics, amb una imatge moderna, professional i dinàmica (o aixo diuen), molt més atractiva que la del Sr. Bartomeu. I la imatge, com ha demostrat l’Obama, fa molt.

I, el que resulta encara més preocupant, aquests dos nous partits s’ubiquen en un hipotètic centre ideologic, deixant només la banda esquerra al PS, quant Andorra és un país sociologicament allunyat de l’esquerra més clàssica. Caldria ser un Messi de la política per guanyar unes eleccions jugant tant escorat a l’esquerra.

I si fos assessor polític del PLA? Doncs, per continuar amb el símil futbolístic, per els arriva el moment de jugar a la contra. El canvi està de moda, ja ho hem dit, però sembla ben difícil enganxar aquesta etiqueta a un candidat, l’Albert Pintat, que repetirà com a cap de govern i a un partit que ha estat dirigint el país durant més d’una decada de forma ininterrompuda. Si fos assesor del PLA, tindria clar l’argument amb el qual adreçar-me a l’electorat; davant d’un panorama de crisi, a qui s’estima més tenir al davant del Govern, una persona amb o sense experiència? Perquè tal i com pinten les coses, no es moment per anar fent experiments. I, a més a més, tothom sap que un canvi de govern, i més si comporta un canvi de partit al capdavant, provocaria temporalment una paràlisi en el funcionament institucional. Per tant, votar PLA seria assegurar actuacions per treure el país endavant amb immediatesa. El repte està en vendre aquesta formula d’una forma atractiva a l’electorat, donat que els rivals diran que és aquesta mateixa formula precisament la que ens ha portat on estem.

I si fos assessor dels nous projectes de centre? Doncs la meva principal preocupació seria trobar un element diferenciador, un avantatge competitiu sobre l’altre. Perquè tots dos semblen massa similars, oi? Ideologicament de centre, amb cares noves al capdavant, amb el concepte, una altra vegada, del canvi com a banderin de enganche pels votants; quina diferència hi ha entre votar ApC i Nou Centre? I un producte que no es diferencia és un producte que no crida l’atenció i que, per tant, la gent no compra.

Si fos, més específicament, assessor d’Andorra pel Canvi, començaria a treballar arguments per contrarestar el que probablement serà el retret més gran dels meus adversaris, i és que el Sr. Nomen no és més que un home de palla. Poc canvi, diran els seus adversaris, pot representar un projecte on darrera del candidat tenim les mateixes cares i els mateixos interessos de sempre. A més, serà operatiu el Govern d’un partit amb tants interessos particulars de grups i persones?. Probablemet per aquest motiu hem vist les últimes setmanes al Sr. Nomen tant als mitjans, intentant posicionar-se com a única cara visible, i deixar en un segon o tercer terme a tots els grups d’interessos que té darrera.

Si fos assessor polític dels Verds, tindria que lluitar, més que mai en aquestes eleccions, contra el concepte del vot útil. I pot seria interessant per els recordar a l’electorat que un dels conceptes claus de l’administració Obama ha estat la regeneració verda, potenciar l’enfoc ecològic com a manera de revifar l’economia. Si als EUA ho volen fer, perquè no a Andorra. I un conseller verd seria la millor manera de promoure aquesta nova orientació.

Si fos assessor polític de qualsevol dels partits, calcularia que la clau d’aquestes eleccions està en les parròquies d’Escaldes i Ordino. Amb uns partits i un electorat molt poc ideologitzat, el suport explícit dels Srs. Martí i Espot a una determinada candidatura pot movilitzar un volum de vots més que suficient per guanyar les eleccions.

Com a assessor polític, vaig concloure la resposta al meu amic, em preparo per veure un espectacle professionalment força interesant. Però com a resident, estic molt preocupat pel que passi al dia després de les eleccions. Un Consell dividit, sense cap majoria clara, pot allargar el procés de negociació i elecció del nou govern, en el pitjor moment per aquest país. Per tant, esperem que al dia següent de les eleccions, guany qui guany, tots fiquin per davant dels interessos del seu partit les necessitats del nostre país.

EUSKADI, SURT DE L'ARMARI

Sortir de l’armari (definició de la Wikipedia): Fer públic i reconèixer amb orgull quelcom que es mantenia amagat i que socialment podia ser considerat vergonyant.

Per a tots aquells catalans que he anat coneixent al llarg del temps, la meva condició de basc i catalano parlant sempre ha resultat una curiositat, que molt sovint es tornava en sorpresa quan, parlant de temes polítics, comprovaven la meva distància respecte de les posicions nacionalistes. De fet, la reacció més habitual s’assembla a un “què estrany, no? Un basc que no és nacionalista”. Tampoc és d’estranyar aquesta actitud, més aviat al contrari. La projecció que el nostre país te de cara a l’exterior és la d’una societat majoritàriament nacionalista, que lluita aferrissadament pel reconeixement del seus drets històrics, mobilitzada en la defensa de la seva llengua i la seva cultura, i gens identificada amb l’estat espanyol al qual pertany per obligació. Una imatge gairebé bucòlica, pels amants del romanticisme polític (perillosa combinació, per cert).

Curiosament, algunes dades venen a contradir, de forma reiterada, aquesta visió. A les eleccions al parlament de l’estat espanyol dels anys 2000, 2004 i 2008 va haver-hi un total de 1.200.000 vots, en números aproximats. Si sumem el total de vots obtinguts pel PP i el PSOE, ens dona un total, arrodonint, de 600.00 vots a cadascuna de les eleccions. Encara més, a la darrera fita electoral el partit més votat va ser el Partit Socialista d’Euskadi (PSE) i la distància en vots entre aquest i el PNB era més gran que entre els nacionalistes i el PP (tercer partit més votat). Per si això no fora prou significatiu, de les tres capitals basques (Bilbao, Vitoria i San Sebastian), una es governada pel PSE i una altra pel PP. Sembla doncs que els bascos no nacionalistes, com a mínim, voten. I, fent servir la lògica cartesiana, això deu ser que existeixen.

Sembla, doncs, que hi ha una gran distància entre la realitat de la nostra societat i la imatge que projectem d’ella de portes cap a fora. Com hem arribat a aquesta situació? Primerament, el terror. 40 anys d’assassinats i repressió a mans d’ETA callen moltes boques. Segon, la mala consciència dels immigrants. Com tots els nouvinguts a un altre país, la primera generació s’ha preocupat majoritàriament en treballar, assegurar-se un futur per les seves famílies i no ficar-se en problemes. Tercer, la propagació per part dels nacionalistes de l’agravi que els havien rebut, com si la repressió franquista a Euskadi els tingues a ells com a únic objectiu; fins al punt que tots ens ho vam arrivar a creure una mica. Quart, la producció del mite que enllaça nacionalisme i progressisme. Es a dir, defensar que Euskadi inclou part de França i Navarra i conforma una nació indivisible és d’esquerres; però defensar la unitat d’Espanya (no m’incloc tampoc en aquest grup) és de dretes. Amb les línies grosses que tan estimades són pels amics de les etiquetes, els nacionalistes es van convertir en progres i els que no, en una colla de fatxes.

Afortunadament, les coses estan canviant. La capacitat d’ETA per atemorir a la nostra societat s’ha debilitat força els darrers anys. Molts ciutadans a Euskadi s’estan mobilitzant, exigint a les institucions un model més acord a una societat heterogenea, com és el cas d’un sistema educatiu i lingüístic més plural. I tot això, sense renunciar a les nostres arrels, la nostra cultura i la nostra llengua, que formen un fet diferencial que tots estimem i volem mantenir.

No som, com ho han tingut que patir els homosexuals fins a èpoques massa recents, gent que deu ser amagada o freaks per enssenyar en programes del cor. Simplement, som ciutadans que no veiem en el nacionalisme un projecte polític amb capacitat per tirar endavant la nostra societat i volem un model diferent, que trenqui les barreres de l‘idioma i la procedència, on tots siguem, abans que res, ciutadans; membres d’una societat complexa i hetereogenea, amb els mateixos drets i deures que la resta.

I les properes eleccions autonòmiques del mes de març poden ser el primer pas. Si Obama ha estat capaç d’arribar a la presidència dels EUA tot i el color de la seva pell, si a Catalunya tenen un charnego de president, perquè nosaltres no podem tenir un lehendakari no nacionalista? Més enllà de les opcions concretes a l’hora de votar, cap de les quals m’entusiasma, és el moment per dir ben clar que estem aquí.

En resum, és hora de sortir de l’armari.