“Un Consell dividit, sense cap majoria clara, pot allargar el procés de negociació i elecció del nou govern, en el pitjor moment per aquest país. Per tant, esperem que al dia següent de les eleccions, guany qui guany, tots fiquin per davant dels interessos del seu partit les necessitats del nostre país.”
Aquest era l’últim paràgraf d’un article que vaig escriure fa ara 3 mesos, sobre les eleccions que s’havien de celebrar el 26 d’abril. Tampoc és que pugui presumir de les meves habilitats de predicció, perquè poca cosa més vaig encertar en aquell article; finalment Albert Pintat i Vicenç Mateu no van presentar-se, Nou Centre i el PLA van crear Coalició Reformista quan ningú ho creia possible, el posicionament de Ventura Espot a Ordino no va ser tant decisiu com m’ho semblava. Vaja, que si hagués fet una quiniela, no n’encerto ni cinc. Però malauradament, de tot allò, només hi ha una cosa que s’ha convertit en realitat: a 6 dies per a l’acte d’investidura, encara no s’ha arribat un pacte que asseguri un govern estable i de consens.
Deia John Fitzgerald Kennedy allò ja tantes vegades repetit de “No demanis que pot fer per tu el teu país, sinó que pots fer tu pel teu país”. En aquest moment, els partits presents al Consell semblen entregats a una partida de poker on tothom amaga les seves cartes, llença farols i calcula fins a on pot treure suc als seus consellers. Parafrasejant a JFK, no és moment per demanar que pots treure dels teus consellers, sinó que pots fer pel teu país amb els teus consellers. I tant si val que en tinguis 13, 11 o 3.
Si escoltes uns i altres, sents de tot. Que si la culpa és de A, que si B no està preparat per governar, que si C només vol agafar cadira, etc.. I saben què, senyors? Què no ens interessa. Vostès sabran si ho fan amb un acord programàtic, amb un govern de concertació, concentració, cooperació, congregació, consolidació o com li vulguin dir. L’únic que volem, millor dit, exigim és que arribin a un acord sòlid, estable i que comencin a prendre mesures per treure a Andorra de la crisi.
Perquè els ciutadans ja han complert amb la seva part, escoltant, valorant, decidint, votant i donant a cada partit la seva quota de poder polític. Ara és el moment en que els polítics han de donar la talla. I no crec que hi hagi en tot Andorra una sola persona, ciutadà o residents, que entengués una falta d’acord que aboqués al país a un any de govern en funcions i unes noves eleccions, perquè la situació econòmica actual requereix precisament tot el contrari, un Govern fort capacitat per pendre actuacions fermes, decidides i ràpides. O sigui que, com deia Fernando Tejero, el conserge de la coneguda sèrie “Aquí no hay quien viva”, un poquito de por favor, que el país ho necessita.
De totes maneres, crec que podem ser optimistes. Pel que conec, penso que la majoria de les persones que han sortit escollides al Consell són gent capacitada per veure més enllà dels interessos partidistes. I el poble andorrà també sabrà valorar la generositat d’aquells que posen al país davant del partit. O sigui que el 26 tindrem Govern, i el 27 tots a treballar per treure el país endavant. I aquesta vegada si que espero encertar la meva predicció.
dijous, 21 de maig del 2009
dijous, 14 de maig del 2009
PUBLICITAT, NI NACIONAL NI ESTRANGERA, SIMPLEMENT LA MILLOR
La setmana passada tancava el meu article sobre l’atur dient que l’Estat te l’obligació d’ajudar-nos en situacions de crisi, però mai de regalar-nos res. Doncs tanmateix es podria aplicar a la polèmica sobre la campanya de l’AAAP (Associació Andorrana d’Agències de Publicitat), que reclama que totes les feines de l’administració pública es destinin sempre a empreses del país. Segons les seves dades, en un moment de crisi com aquest, el 90% de les feines s’atorguen a empreses estrangeres i el nou Govern hauria de modificar aquesta situació per llei.
De tota la seva argumentació, només hi ha un punt amb el qual estic totalment d’acord, el tema de la doble imposició. En l’actualitat, si treballem per un client d’Espanya o França, hem de carregar un sobre cost a les nostres feines del 24 i el 33% respectivament, i això no ens fa gens competitius, sobre tot en un moment on el client ens mira els preus com a primer punt de referència a l’hora de triar proveïdor. L’Estat, doncs, te l’obligació de solucionar aquest tema de forma urgent, més encara quan la crisi ens demana obrir nous mercats i captar nous clients. Però també s’ha de dir que aquesta problemàtica no ens afecta únicament als publicistes; qualsevol professional d’Andorra que vol treballar per clients estrangers la pateix. Més motiu encara perquè el nou Govern, sigui del color que sigui, posi les mans a l’obra de seguida.
A partir d’aquí, em permetran que mostri el meu desacord amb l’AAAP. Estic convençut de que el sector publicitari d’Andorra està tant capacitat professionalment com qualsevol empresa estrangera per donar resposta a la necessitats en comunicació i publicitat del país. De fet, pel que respecta a les institucions públiques, crec que ja s’està fent així. No se quin tipus d’estudi de mercat haurà fet l’AAAP per poder afirmar que el 90% de la feina pública s’encarrega a agències estrangeres. Pel que jo conec, les institucions públiques treballen majoritàriament amb agències andorranes o tenen personal propi per resoldre les seves necessitats de comunicació, cosa igualment lícita. Com a exemples, les noves marques de la Massana, Ordino, Canillo, la campanya de promoció del Centre de Congressos, la recent campanya de conscienciació als propietaris de gossos, el Museu de l’Electricitat de FEDA, tota la comunicació d’Andorra Telecom, la marca Vaca Bruna del Ministeri d’Agricultura, la darrera imatge del Tour, per citar algunes de les més conegudes. Tot això representa només el 10% de la contractació pública en temes de publicitat? Quines campanyes són el 90% restant?
Però, més enllà de les xifres, encara resulta més important afirmar que la competència i el lliure mercat són eines fonamentals per millorar la competitivitat, clau en situacions de crisi. Quantes més empreses, nacionals o estrangeres, ens presentem als concursos, millor. Això farà que haguem de ser més creatius, més exigents amb nosaltres mateixos, amb millors preus, en resum; la competència sempre ens fa millors. I el client, sigui públic o privat, sempre tindrà una millor oferta on poder contractar.
Com a director d’una agència de publicitat, no em fa por la presència d’agències estrangeres, perquè considero que som igual de bons o millors que els. I, a més, tenim molts altres avantatges competitius; el coneixement del mercat i dels canals de comunicació, la proximitat, el servei. Aquests han de ser els motius pels quals les institucions i les empreses han de confiar en nosaltres i donar-nos feina, no pas perquè un decret governamental ho determini. El proteccionisme econòmic no faria més que crear una falsa situació de prosperitat al sector, incrementar els costos i fer-nos menys competitius. A més, quan tot el país està començant el camí d’obrir-se més a Europa, de crear espais econòmics únics i lliures per a tothom, de reduir les diferències amb els mercats del nostre entorn, no veig com els publicistes hauríem d’anar en la direcció contrària.
Per últim, si és cert que històricament les gran empreses i institucions han tingut la tendència a valorar millor tot el que venia de fora, en qualsevol camp, no només la publicitat. En aquest sentit crec que la solució ens la pot donar un mestre del nostre sector. Fa uns anys, vaig tenir l’oportunitat d’escoltar una conferència de Vega Olmos, director creatiu molt prestigiós, guanyador de premis a Cannes, i responsable, entre d’altres, de totes les campanyes d’AXE. Al preguntar-li què era per el la publicitat, va respondre només una paraula, seducció. La seducció genera desig, i aquest provoca la compra. Doncs apliquem-nos aquest criteri a nosaltres mateixos, publicistes, i conclourem que el que cal és seduir al nostre comprador, es a dir, empreses i institucions. Seduir-los amb exposicions de les feines que es fan a Andorra, amb un Festival de Publicitat d’Andorra, formant als nostres professionals perquè estiguin sempre a l’ultima i moltes altres propostes que de ben segur se’ns poder ocórrer.
Per tot això crec que si ens valorem realment en tot el que valem com a publicistes, no necessitarem un decret de Govern. Amb la nostra capacitat professional i una bona dosis de seducció tindrem més que suficient que convèncer als clients perquè treballin amb nosaltres.
De tota la seva argumentació, només hi ha un punt amb el qual estic totalment d’acord, el tema de la doble imposició. En l’actualitat, si treballem per un client d’Espanya o França, hem de carregar un sobre cost a les nostres feines del 24 i el 33% respectivament, i això no ens fa gens competitius, sobre tot en un moment on el client ens mira els preus com a primer punt de referència a l’hora de triar proveïdor. L’Estat, doncs, te l’obligació de solucionar aquest tema de forma urgent, més encara quan la crisi ens demana obrir nous mercats i captar nous clients. Però també s’ha de dir que aquesta problemàtica no ens afecta únicament als publicistes; qualsevol professional d’Andorra que vol treballar per clients estrangers la pateix. Més motiu encara perquè el nou Govern, sigui del color que sigui, posi les mans a l’obra de seguida.
A partir d’aquí, em permetran que mostri el meu desacord amb l’AAAP. Estic convençut de que el sector publicitari d’Andorra està tant capacitat professionalment com qualsevol empresa estrangera per donar resposta a la necessitats en comunicació i publicitat del país. De fet, pel que respecta a les institucions públiques, crec que ja s’està fent així. No se quin tipus d’estudi de mercat haurà fet l’AAAP per poder afirmar que el 90% de la feina pública s’encarrega a agències estrangeres. Pel que jo conec, les institucions públiques treballen majoritàriament amb agències andorranes o tenen personal propi per resoldre les seves necessitats de comunicació, cosa igualment lícita. Com a exemples, les noves marques de la Massana, Ordino, Canillo, la campanya de promoció del Centre de Congressos, la recent campanya de conscienciació als propietaris de gossos, el Museu de l’Electricitat de FEDA, tota la comunicació d’Andorra Telecom, la marca Vaca Bruna del Ministeri d’Agricultura, la darrera imatge del Tour, per citar algunes de les més conegudes. Tot això representa només el 10% de la contractació pública en temes de publicitat? Quines campanyes són el 90% restant?
Però, més enllà de les xifres, encara resulta més important afirmar que la competència i el lliure mercat són eines fonamentals per millorar la competitivitat, clau en situacions de crisi. Quantes més empreses, nacionals o estrangeres, ens presentem als concursos, millor. Això farà que haguem de ser més creatius, més exigents amb nosaltres mateixos, amb millors preus, en resum; la competència sempre ens fa millors. I el client, sigui públic o privat, sempre tindrà una millor oferta on poder contractar.
Com a director d’una agència de publicitat, no em fa por la presència d’agències estrangeres, perquè considero que som igual de bons o millors que els. I, a més, tenim molts altres avantatges competitius; el coneixement del mercat i dels canals de comunicació, la proximitat, el servei. Aquests han de ser els motius pels quals les institucions i les empreses han de confiar en nosaltres i donar-nos feina, no pas perquè un decret governamental ho determini. El proteccionisme econòmic no faria més que crear una falsa situació de prosperitat al sector, incrementar els costos i fer-nos menys competitius. A més, quan tot el país està començant el camí d’obrir-se més a Europa, de crear espais econòmics únics i lliures per a tothom, de reduir les diferències amb els mercats del nostre entorn, no veig com els publicistes hauríem d’anar en la direcció contrària.
Per últim, si és cert que històricament les gran empreses i institucions han tingut la tendència a valorar millor tot el que venia de fora, en qualsevol camp, no només la publicitat. En aquest sentit crec que la solució ens la pot donar un mestre del nostre sector. Fa uns anys, vaig tenir l’oportunitat d’escoltar una conferència de Vega Olmos, director creatiu molt prestigiós, guanyador de premis a Cannes, i responsable, entre d’altres, de totes les campanyes d’AXE. Al preguntar-li què era per el la publicitat, va respondre només una paraula, seducció. La seducció genera desig, i aquest provoca la compra. Doncs apliquem-nos aquest criteri a nosaltres mateixos, publicistes, i conclourem que el que cal és seduir al nostre comprador, es a dir, empreses i institucions. Seduir-los amb exposicions de les feines que es fan a Andorra, amb un Festival de Publicitat d’Andorra, formant als nostres professionals perquè estiguin sempre a l’ultima i moltes altres propostes que de ben segur se’ns poder ocórrer.
Per tot això crec que si ens valorem realment en tot el que valem com a publicistes, no necessitarem un decret de Govern. Amb la nostra capacitat professional i una bona dosis de seducció tindrem més que suficient que convèncer als clients perquè treballin amb nosaltres.
dijous, 7 de maig del 2009
UN SUBSIDI DE L'ATUR A RETORNAR
Subsidi de l’atur, si o no? Aquest va estar un dels temes “estrella” a la darrera campanya electoral i sembla un dels punts que ara mateix separen PS i CR a l’hora de tancar un acord per obrir la propera legislatura.
A nivell teòric, totes dues postures tenen sòlids arguments. Els contraris al subsidi defensen que pagar a la gent per no treballar no és la millor manera d’incentivar la recerca d’una nova feina. També és cert que el subsidi de l’atur pot donar peu a que alguna gent se n’aprofiti, complementant-lo amb feines en negre, i gaudint d’una situació millor que els treballadors “reals” o convertint-se en una eina de clientelisme electoral. I tampoc cal oblidar que introduir la cobertura de l’atur és una despesa més pels comptes de l’Estat, precisament en un moment on els ingressos s’han reduït de forma considerable,
Però, per una altra banda, una societat que vulgui sentir-se orgullosa dels seus valors no pot renunciar mai al concepte de fraternitat entre els seus membres. Així, no podem tancar els ulls a les dificultats i penalitats que estan passant moltes persones i deixar-les caure, limitant-nos a desitjar que siguin capaços de sortir-se per si mateixos. Al contrari, l’Estat té l’obligació de funcionar com a xarxa de seguretat per als seus ciutadans quan les condicions socials i econòmiques empitjoren.
Si analitzem de forma més específica les propostes dels nostres partits polítics, per una banda es defensa el subsidi de l’atur mitjançant la creació d’una mena d’assegurança. Aquesta opció te, des del meu punt de vista, poca funcionalitat ara mateix. La situació crítica dels aturats requereix una solució a curt termini. Poc podran cotitzar aquells que ja es troben ara sense feina, i precisament són aquests els que més necessiten el subsidi. A més, qui assumirà el cost d’aquesta assegurança? Si ho fa el treballador, encara reduïm més el sou real, quan el que cal ara és augmentar la capacitat de consum de les famílies. Si se’n fa el càrrec l’empresari, estem encarint el cost de la ma d’obra i dificultant la contractació de personal.
Per la banda més lliberal, es parla d’ajuts. En aquest punt considero que confonen els termes. Un ajut es destina a persones que per la seva edat, per incapacitats físiques o mentals, per carregues familiars extraordinàries o per altres motius no poden generar prouta riquesa per assegurar-se un nivell de vida acceptable. I precisament per aquesta incapacitat se’ls ajuda. Un aturat entra en una altre categoria, donat que si és una persona capaç de treballar i generar riquesa, però al qual la conjuntura econòmica no li permet. Per tant, si es tracten de problemes diferents, deuen rebre solucions diferents.
Arribats a aquest punt, proposo una solució intermitja entre tots dos punts. Per ficar-nos en situació, imaginem que un de nosaltres es queda sense feina i un amic o familiar li ajuda amb diners mentres troba una de nova. Li estarem molt agraïts i de seguida que trobem feina i ens puguem recuperar, li tornarem. De fet, a ningú se l’acudiria deixar de fer-ho, oi? Doncs es tractaria de fer el mateix a un nivell més macro, crear un subsidi de l’atur a retornar per l’aturat en el moment en que aquest comenci a treballar.
En el moment de perdre la feina, l’aturat podria sol·licitar rebre una quantitat mensual determinada. Aquest quantitat pot variar segons les carregues familiars i econòmiques de cada persona i vindrà lligada al seguiment per part de l’aturat de les polítiques de reinserció i formació establertes pel Govern. Renunciar a una oferta de feina supondria, òbviament, perdre el subsidi. Tan bon punt l’aturat aconsegueix una feina, deixa de rebre el subsidi i s’estableix un pla per retornar els diners rebuts a l’Estat. Els plaços i la quantitat a pagar periòdicament dependrien del sou del treballador i de les seves càrregues econòmiques, primant sempre l’interès del treballador.
Aquest sistema resoldria l’obligació de l’Estat d’ajudar a les persones aturades que ho necessitin, però al mateix temps constitueix un incentiu per aconseguir una feina el més aviat possible, donat que l’aturat és conscient d’estar contraient un deute amb l’Estat. De la mateixa manera, aquest subsidi no constituiria una despesa a fons perdut, solsament un préstec que l’Estat recuperaria a mig termini i podria destinar-se a altres objectius. En resum, la filosofia darrera d’aquesta proposta és que l’Estat te l’obligació de ajudar-nos, però no de regalar-nos res.
A nivell teòric, totes dues postures tenen sòlids arguments. Els contraris al subsidi defensen que pagar a la gent per no treballar no és la millor manera d’incentivar la recerca d’una nova feina. També és cert que el subsidi de l’atur pot donar peu a que alguna gent se n’aprofiti, complementant-lo amb feines en negre, i gaudint d’una situació millor que els treballadors “reals” o convertint-se en una eina de clientelisme electoral. I tampoc cal oblidar que introduir la cobertura de l’atur és una despesa més pels comptes de l’Estat, precisament en un moment on els ingressos s’han reduït de forma considerable,
Però, per una altra banda, una societat que vulgui sentir-se orgullosa dels seus valors no pot renunciar mai al concepte de fraternitat entre els seus membres. Així, no podem tancar els ulls a les dificultats i penalitats que estan passant moltes persones i deixar-les caure, limitant-nos a desitjar que siguin capaços de sortir-se per si mateixos. Al contrari, l’Estat té l’obligació de funcionar com a xarxa de seguretat per als seus ciutadans quan les condicions socials i econòmiques empitjoren.
Si analitzem de forma més específica les propostes dels nostres partits polítics, per una banda es defensa el subsidi de l’atur mitjançant la creació d’una mena d’assegurança. Aquesta opció te, des del meu punt de vista, poca funcionalitat ara mateix. La situació crítica dels aturats requereix una solució a curt termini. Poc podran cotitzar aquells que ja es troben ara sense feina, i precisament són aquests els que més necessiten el subsidi. A més, qui assumirà el cost d’aquesta assegurança? Si ho fa el treballador, encara reduïm més el sou real, quan el que cal ara és augmentar la capacitat de consum de les famílies. Si se’n fa el càrrec l’empresari, estem encarint el cost de la ma d’obra i dificultant la contractació de personal.
Per la banda més lliberal, es parla d’ajuts. En aquest punt considero que confonen els termes. Un ajut es destina a persones que per la seva edat, per incapacitats físiques o mentals, per carregues familiars extraordinàries o per altres motius no poden generar prouta riquesa per assegurar-se un nivell de vida acceptable. I precisament per aquesta incapacitat se’ls ajuda. Un aturat entra en una altre categoria, donat que si és una persona capaç de treballar i generar riquesa, però al qual la conjuntura econòmica no li permet. Per tant, si es tracten de problemes diferents, deuen rebre solucions diferents.
Arribats a aquest punt, proposo una solució intermitja entre tots dos punts. Per ficar-nos en situació, imaginem que un de nosaltres es queda sense feina i un amic o familiar li ajuda amb diners mentres troba una de nova. Li estarem molt agraïts i de seguida que trobem feina i ens puguem recuperar, li tornarem. De fet, a ningú se l’acudiria deixar de fer-ho, oi? Doncs es tractaria de fer el mateix a un nivell més macro, crear un subsidi de l’atur a retornar per l’aturat en el moment en que aquest comenci a treballar.
En el moment de perdre la feina, l’aturat podria sol·licitar rebre una quantitat mensual determinada. Aquest quantitat pot variar segons les carregues familiars i econòmiques de cada persona i vindrà lligada al seguiment per part de l’aturat de les polítiques de reinserció i formació establertes pel Govern. Renunciar a una oferta de feina supondria, òbviament, perdre el subsidi. Tan bon punt l’aturat aconsegueix una feina, deixa de rebre el subsidi i s’estableix un pla per retornar els diners rebuts a l’Estat. Els plaços i la quantitat a pagar periòdicament dependrien del sou del treballador i de les seves càrregues econòmiques, primant sempre l’interès del treballador.
Aquest sistema resoldria l’obligació de l’Estat d’ajudar a les persones aturades que ho necessitin, però al mateix temps constitueix un incentiu per aconseguir una feina el més aviat possible, donat que l’aturat és conscient d’estar contraient un deute amb l’Estat. De la mateixa manera, aquest subsidi no constituiria una despesa a fons perdut, solsament un préstec que l’Estat recuperaria a mig termini i podria destinar-se a altres objectius. En resum, la filosofia darrera d’aquesta proposta és que l’Estat te l’obligació de ajudar-nos, però no de regalar-nos res.
dijous, 26 de març del 2009
DROGUES NO? I PER QUÈ?
“Si en algun moment hi hagut una guerra contra les drogues, els Estats haurien de reconèixer que fa temps l’han perduda”.
Antonio Escohotado
Des de que els EUA van invadir Irak al 2003, el total de soldats americans morts ha estat de 4.259 fins al dia d’avui, en 5 anys. Només a Mèxic, a l’any 2008, 5.300 persones han mort per causes relacionades amb la narco-violència. I, el que és pitjor, cap d’aquestes morts ha servit per evitar que els EUA continuiin sent el primer consumidor mundial de cocaina. Si l’estratègia americana a Irak ha estat un desastre, doncs què hem de dir de la lluita contra el narcotràfic?
Afrontem la realitat, tot i els enormes recursos que els Estats destinen a la lluita contra el tràfic de drogues, no hi ha cap lloc del món on una persona no sigui capaç d’aconseguir drogues si ho desitja. I Andorra, per molt que alguns no ho vulguin veure, no és una excepció. Les polítiques contra les drogues en el sentit represiu del terme han fracasat, perque l’únic impediment real que evita que més gent consumeixi drogues és la seva voluntat de no fer-ho, no pas les actuacions policials.
I aquestes polítiques, a més d’ineficaces, generen tot un seguit de efectes socials tant o més perniciosos que el mateix consum. Les organitzacions delictives que produixen i trafiquen amb aquestes sustàncies s’han fet tremendament poderoses, fins al punt de convertir-se en estats a l’ombra que, en països com Mèxic o Guatemala, posen en perill el funcionament de la societat en el seu conjunt, sense que ningú sigui capaç d’impedir-ho. Aquests mateixos Estats gasten sense resultat enormes recursos que podrien destinar a altres tasques socials. I pel que fa als consumidors, les polítiques represives només serveixen per encarir els costos de compra, impedir qualsevol control sanitari sobre les substàncies consumides, i afegir a les drogues un aura de mite que encara les fa més atractives, sobre tot entre els més joves.
Per acabar amb els accidents de tràfic algú ha pensat en prohibir ens cotxes? Per acabar amb la prostitució i les violacions algú creu que serviria prohibir per decret les relacions sexuals?? Doncs perquè continuem pensant que l’única manera d’eliminar els efectes negatius de les drogues és la seva prohibició i persecució?.
Deixem-nos de moralines i siguem realistes. Les drogues (sigui en la forma que sigui) s’han consumit des de sempre. Els seus efectes desinhibidors de la conducte, i alteradors de les nostres percepcions, han atret sempre a l’home, i ho continuaran fent. I és imposible acabar amb l’oferta d’un producte quan té tanta demanda. Com va dir la Hillary Clinton aquest dimecres en la seva visita a Mèxic com a secretaria d’Estat dels EUA, “la nostra insaciable demanda alimenta el tràfic de drogues”.
Per últim, des d’un de vista ètic, si una persona adulta, sense cap mena de pressió i en perfecte ús de les seves facultats mentals, desitja consumir drogues; quines raons te la societat per prohibir-ho? De la mateixa manera que una persona te dret a decidir quan i com vol morir, encara més dret te a decidir per si mateix com vol viure.
Amb tot això, no estic dient que les drogues s’hagin de vendre als estancs (tot i que si és permès en el cas del tabac), ni que el seu consum s’hagi de promocionar com quelcom positiu (tot i que amb el tabac es faci). I evidentment aquest tema ha de ser analitzat amb molta profunditat de la que dona un petit article com aquest. Però està clar que si continues fent les coses de la mateixa manera, estàs comdenat a obtenir sempre els mateixos resultats. Si de veritat volem canviar alguna cosa en relació a les drogues, cal deixar de repetir les mateixes frases gastades i pensar en solucions diferents.
Antonio Escohotado
Des de que els EUA van invadir Irak al 2003, el total de soldats americans morts ha estat de 4.259 fins al dia d’avui, en 5 anys. Només a Mèxic, a l’any 2008, 5.300 persones han mort per causes relacionades amb la narco-violència. I, el que és pitjor, cap d’aquestes morts ha servit per evitar que els EUA continuiin sent el primer consumidor mundial de cocaina. Si l’estratègia americana a Irak ha estat un desastre, doncs què hem de dir de la lluita contra el narcotràfic?
Afrontem la realitat, tot i els enormes recursos que els Estats destinen a la lluita contra el tràfic de drogues, no hi ha cap lloc del món on una persona no sigui capaç d’aconseguir drogues si ho desitja. I Andorra, per molt que alguns no ho vulguin veure, no és una excepció. Les polítiques contra les drogues en el sentit represiu del terme han fracasat, perque l’únic impediment real que evita que més gent consumeixi drogues és la seva voluntat de no fer-ho, no pas les actuacions policials.
I aquestes polítiques, a més d’ineficaces, generen tot un seguit de efectes socials tant o més perniciosos que el mateix consum. Les organitzacions delictives que produixen i trafiquen amb aquestes sustàncies s’han fet tremendament poderoses, fins al punt de convertir-se en estats a l’ombra que, en països com Mèxic o Guatemala, posen en perill el funcionament de la societat en el seu conjunt, sense que ningú sigui capaç d’impedir-ho. Aquests mateixos Estats gasten sense resultat enormes recursos que podrien destinar a altres tasques socials. I pel que fa als consumidors, les polítiques represives només serveixen per encarir els costos de compra, impedir qualsevol control sanitari sobre les substàncies consumides, i afegir a les drogues un aura de mite que encara les fa més atractives, sobre tot entre els més joves.
Per acabar amb els accidents de tràfic algú ha pensat en prohibir ens cotxes? Per acabar amb la prostitució i les violacions algú creu que serviria prohibir per decret les relacions sexuals?? Doncs perquè continuem pensant que l’única manera d’eliminar els efectes negatius de les drogues és la seva prohibició i persecució?.
Deixem-nos de moralines i siguem realistes. Les drogues (sigui en la forma que sigui) s’han consumit des de sempre. Els seus efectes desinhibidors de la conducte, i alteradors de les nostres percepcions, han atret sempre a l’home, i ho continuaran fent. I és imposible acabar amb l’oferta d’un producte quan té tanta demanda. Com va dir la Hillary Clinton aquest dimecres en la seva visita a Mèxic com a secretaria d’Estat dels EUA, “la nostra insaciable demanda alimenta el tràfic de drogues”.
Per últim, des d’un de vista ètic, si una persona adulta, sense cap mena de pressió i en perfecte ús de les seves facultats mentals, desitja consumir drogues; quines raons te la societat per prohibir-ho? De la mateixa manera que una persona te dret a decidir quan i com vol morir, encara més dret te a decidir per si mateix com vol viure.
Amb tot això, no estic dient que les drogues s’hagin de vendre als estancs (tot i que si és permès en el cas del tabac), ni que el seu consum s’hagi de promocionar com quelcom positiu (tot i que amb el tabac es faci). I evidentment aquest tema ha de ser analitzat amb molta profunditat de la que dona un petit article com aquest. Però està clar que si continues fent les coses de la mateixa manera, estàs comdenat a obtenir sempre els mateixos resultats. Si de veritat volem canviar alguna cosa en relació a les drogues, cal deixar de repetir les mateixes frases gastades i pensar en solucions diferents.
divendres, 13 de març del 2009
Tothom és un serial killer
El circ de la sang aixeca de nou el teló. 16 morts en Alemanya, 10 en Alabama i un a Espanya, tots el mateix dia, tots morts a trets. Tenim assegurada una cobertura mediàtica sufocant durant els propers dies, amb les habituals declaracions de companys i veïns, flors i espelmes, concentracions silencioses i tota la litúrgia habitual. Finalment, una altra notícia acaparà les portades i aquests casos deixaran de ser rellevants, coses del show business. Fins i la propera, perquè ja se sap, hi ha molt pirat suelto.
Aquesta és la frase que, d’una manera o una altra, ens diem tots i ens ajuda a quedar-nos més tranquils. Com la manada que s’allunya del company ferit o malalt, ens donem presa per ficar una etiqueta a tots aquests casos, bogos, malalts, pirats, desequilibritats, etc.. Al calaix de la gent que tenia alguna cosa estropeada a dins i per això fan el que fan, ben lluny de nosaltres. Perquè ningú de nosaltres faria mai una cosa així, oi?
Però quantes vegades hem sentit el que ara diuen del noi que ha assassinat 16 persones a Alemanya? Què era un adolescent normal, sense problemes a l’escola, només una mica arrogant, amb un ambient familiar normal, etc.. Però que vol dir normal? Què entenem quan qualifiquem a algú de normal o anormal ?. Tothom és normal, sembla ser, fins al mateix moment que deixa de ser-ho. Com Michael Douglas en “Un dia de furia”, un home normal que al mig d’un embós de trànsit, perd el cap i comença una carrera de violència. Per un moment, siguem sincers amb nosaltres mateixos. Qui no ha patit a la seva adolescència la sensació de sentir-se rebutjat, qui no ha estat mai a punt de perdre el cap en una discussió, qui no ha fet alguna cosa dolenta?
La maldat i la bondat es troben barrejades dins de tots nosaltres, tot i que en proporcions diferents. Moltes vegades no ho volem acceptar, no volem mirar a dins nostre i veure els pous de foscor, per no sentir l’atracció del buit, però hi són. Sempre hi han estat.
La llegenda de l’àngel caigut, Darth Vader i el poder del Costat Fosc de la Força, Boromir corromput per l’atracció de l’Anell. La nostra cultura està plena de referències a les debilitats de l’ànima humana i a la possibilitat de que qualsevol de nosaltres caigui al costat fosc. També la tentació de tancar els ulls i no voler acceptar la nostra naturalesa és vella com l’home. El dimoni, Hitler, Charles Manson, Osama Bin Laden. Els hem retractat com a representacions del mal absolut, fins al punt de que no semblen essers humans. D’aquesta manera neguem que podem convertir-nos, en un moment i unes circumstàncies determinades, en quelcom semblant.
Doncs, si no poden ser millors del que som, què ens queda per fer? Assumir-lo i fer el possible per reduir els riscos. En un dels casos, el d’Alabama, sembla ser que la pèrdua de la feina va ser el desencadenant. Davant de la crisi econòmica que afecta el món sencer, és probable que el volum de casos com aquest augmentin. Qui no pot entendre la desesperació d’una persona que perd la feina, que no té diners, que es queda sense casa, sense amics, sense família? Cal ser un malat per, trobant-se en aquesta situació, perdre el cap i liar-se a trets? Sinó volem veure més casos com aquests als propers mesos, hem d’augmentar el nombre i la qualitat de les xarxes socials que poden recollir i protegir a una persona quan cau. Parlem de protecció de l’atur, de assessorament psicològic, de seguiment personalitzat als col·lectius més desemparats, etc..
L’altre aspecte és, evidentment, l’accés a les armes. En aquest sentit, el cas de la doctora morta a Espanya pels trets d’un pacient insatisfet és paradigmàtic. L’home, en rebre una atenció que el considerava inadequada, s’ofusca i agredeix a la doctora. Sense una escopeta a la má la resolució del cas hagués estat una altra molt diferent. I si als EUA tenen molt més casos de matances indiscriminades, es degut a la facilitat amb la que qualsevol persona pot tenir una arma a casa, no perquè estiguin més pirats que nosaltres, com ens agrada pensar. Per tant, cal limitar de forma molt estricta la legislació i la venda d’armes.
Molt probablement, poc canviarà i en un període de temps més o menys llarg tornarem a patir successos similars. Però al menys no ens enganyem a nosaltres mateixos, no vulguem veure als responsables d’aquests crims com a malvats propis d’una pel·lícula de sèrie B i reconeixem que tots portem un serial killer en potència a dins. O només em passa a mí?
Aquesta és la frase que, d’una manera o una altra, ens diem tots i ens ajuda a quedar-nos més tranquils. Com la manada que s’allunya del company ferit o malalt, ens donem presa per ficar una etiqueta a tots aquests casos, bogos, malalts, pirats, desequilibritats, etc.. Al calaix de la gent que tenia alguna cosa estropeada a dins i per això fan el que fan, ben lluny de nosaltres. Perquè ningú de nosaltres faria mai una cosa així, oi?
Però quantes vegades hem sentit el que ara diuen del noi que ha assassinat 16 persones a Alemanya? Què era un adolescent normal, sense problemes a l’escola, només una mica arrogant, amb un ambient familiar normal, etc.. Però que vol dir normal? Què entenem quan qualifiquem a algú de normal o anormal ?. Tothom és normal, sembla ser, fins al mateix moment que deixa de ser-ho. Com Michael Douglas en “Un dia de furia”, un home normal que al mig d’un embós de trànsit, perd el cap i comença una carrera de violència. Per un moment, siguem sincers amb nosaltres mateixos. Qui no ha patit a la seva adolescència la sensació de sentir-se rebutjat, qui no ha estat mai a punt de perdre el cap en una discussió, qui no ha fet alguna cosa dolenta?
La maldat i la bondat es troben barrejades dins de tots nosaltres, tot i que en proporcions diferents. Moltes vegades no ho volem acceptar, no volem mirar a dins nostre i veure els pous de foscor, per no sentir l’atracció del buit, però hi són. Sempre hi han estat.
La llegenda de l’àngel caigut, Darth Vader i el poder del Costat Fosc de la Força, Boromir corromput per l’atracció de l’Anell. La nostra cultura està plena de referències a les debilitats de l’ànima humana i a la possibilitat de que qualsevol de nosaltres caigui al costat fosc. També la tentació de tancar els ulls i no voler acceptar la nostra naturalesa és vella com l’home. El dimoni, Hitler, Charles Manson, Osama Bin Laden. Els hem retractat com a representacions del mal absolut, fins al punt de que no semblen essers humans. D’aquesta manera neguem que podem convertir-nos, en un moment i unes circumstàncies determinades, en quelcom semblant.
Doncs, si no poden ser millors del que som, què ens queda per fer? Assumir-lo i fer el possible per reduir els riscos. En un dels casos, el d’Alabama, sembla ser que la pèrdua de la feina va ser el desencadenant. Davant de la crisi econòmica que afecta el món sencer, és probable que el volum de casos com aquest augmentin. Qui no pot entendre la desesperació d’una persona que perd la feina, que no té diners, que es queda sense casa, sense amics, sense família? Cal ser un malat per, trobant-se en aquesta situació, perdre el cap i liar-se a trets? Sinó volem veure més casos com aquests als propers mesos, hem d’augmentar el nombre i la qualitat de les xarxes socials que poden recollir i protegir a una persona quan cau. Parlem de protecció de l’atur, de assessorament psicològic, de seguiment personalitzat als col·lectius més desemparats, etc..
L’altre aspecte és, evidentment, l’accés a les armes. En aquest sentit, el cas de la doctora morta a Espanya pels trets d’un pacient insatisfet és paradigmàtic. L’home, en rebre una atenció que el considerava inadequada, s’ofusca i agredeix a la doctora. Sense una escopeta a la má la resolució del cas hagués estat una altra molt diferent. I si als EUA tenen molt més casos de matances indiscriminades, es degut a la facilitat amb la que qualsevol persona pot tenir una arma a casa, no perquè estiguin més pirats que nosaltres, com ens agrada pensar. Per tant, cal limitar de forma molt estricta la legislació i la venda d’armes.
Molt probablement, poc canviarà i en un període de temps més o menys llarg tornarem a patir successos similars. Però al menys no ens enganyem a nosaltres mateixos, no vulguem veure als responsables d’aquests crims com a malvats propis d’una pel·lícula de sèrie B i reconeixem que tots portem un serial killer en potència a dins. O només em passa a mí?
dijous, 5 de març del 2009
LA FERIDA CONTINUA OBERTA
Acaba el partit, l’Athletic de Bilbao s’ha classificat per la final. Tothom s’abraça, crida, plora; i per un breu moment l’èxit esportiu ens fa creure que som una societat unida. Però només creuar les portes de l’estadi i sortir al carrer, els cartells electorals encara sense despenjar ens recorden les ferides obertes.
Davant dels resultats obtinguts a les eleccions basques del passat diumenge, cada vegada sembla més probable que tindrem un Govern en minoria del PSE, amb l’ajuda del PP i UPD, però sense que aquests entrin a governar. En primer lloc, cal deixar ben clar que el PSE té tot el dret de fer-ho. Es tractaria, de convertir-se en realitat, d’una negociació legítima i totalment democràtica, basada en la representació de cada partit, en base als vots obtinguts. Res a dir. I la reacció del PNB sembla bastant desproporcionada, donat que les regles del joc democràtic li atorguen al PSE la mateixa legitimitat que a ells per governar.
Precisament aquesta reacció del PNB serveix com a exemple per explicar el sentiment de molts d’aquells bascos que reclamen un canvi al Govern. Durant 30 anys, el PNB ha fet i desfet, com si Euskadi i els fossin una mateixa cosa, premiant als nacionalistes i oblidant a la resta. Aquesta actitud ha cremat a molta gent, que durant molt anys s’han sentit (ens hem sentit) discriminats senzillament per pensar de forma diferent. I, per això, la reacció de molts és creure que ara és la nostra, que ha arribat el moment de fer fora al PNB i cobrar-nos tot allò que se’ns deu. Però la política s’ha de fer amb el cap i no amb els sentiments. Si fa unes setmanes demanava en aquesta mateixa tribuna la necessitat de sortir de l’armari políticament, era precisament perquè els bascos no nacionalistes havíem d’aconseguir un reconeixement social i polític. Objectiu aconseguit. Però tot allò s’havia de fer amb la finalitat de construir el que ara no tenim, un model de societat que tothom pugui fer seva, no per caure en els mateixos errors dels nacionalistes.
I un Govern en minoria del PSE no ajudarà gens a aconseguir aquest objectiu. En primer lloc, les comparacions amb Catalunya no serveixen. Al tripartit, dos del partits membres són tant o més nacionalistes que CIU. En canvi, a Euskadi tots els partits nacionalistes quedarien fora del nou govern. Una altra cosa molt diferent seria, per exemple, un govern amb Aralar formant part, però és evident el caràcter anti-nacionalista d’aquest govern que s’està gestant. Com a conseqüència directa, l’exclusió de qualsevol opció nacionalista del Govern basc servirà per alimentar les teories del més extremistes, dels que defensen la visió de “ells o nosaltres”. Dins del mateix PNB, les visions més pactistes representades per Josu Jon Imaz quedaran arraconades. I en quatre anys tindrem una aliança ultra nacionalista que farà fora al PSE i ens farà retrocedir de nou com a societat. Estarem pitjor del que estem ara.
La millor opció seria un Govern de coalició PSE-PNB, on els socialistes agafessin la direcció dels ministeris com Cultura, Educació, Esports, on més necessari és reconduir la deriva nacionalista. Un pacte d’aquest tipus visualitzaria políticament la pluralitat del nostre país i, al mateix temps, la possibilitat de treballar-hi junts. A més, obligaria al PNB a deixar el paper de víctima que ja s’està adjudicant i ficar-se mans a l’obra conjuntament amb els “altres”. Fins i tot, si 4 anys després ens trobéssim davant dels mateixos resultats electorals, la societat estaria més preparada per un govern sense cap nacionalista.
Però el PSE i el PNB s’han apresurat a cremar aquesta possibilitat. Per què? Els interessos dels socialistes a nivell espanyol tenen molt a veure. Davant la pèrdua del govern a Galicia, el PSOE havia d’equilibrar la balança, i tothom sap que la millor manera de guanyar vots en Espanya és fotre canya als nacionalistes. La pèrdua del suport del PNB a Madrid s’arregla amb un pacte amb CIU i llest. Molt propi de la manera curt-terminista de gestionar del president Zapatero, i molt trist pel futur d’Euskadi. També el PNB, amb el discurs de “nosaltres o el caos”, ha posat per davant els interessos partidistes, i sembla que s’estimen més perdre el govern per 4 anys abans que negociar. O pot ser tots dos són conscients de la necessitat de pactar, i només estan valorant la fermesa de l’oponent. Encara més tris, perquè a cap dels dos partits sembla importar el trencament social que la seva actitud comporta.
Passi el que passi, sembla que hem perdut una altra ocasió de tancar les ferides que fan mal a la nostra societat. Més aviat, la forma en que uns i altres estan gestionant aquests resultats no faran sinó agreujar-les. I això no ho arreglarem ni guanyant la final de la Copa al Barça.
Davant dels resultats obtinguts a les eleccions basques del passat diumenge, cada vegada sembla més probable que tindrem un Govern en minoria del PSE, amb l’ajuda del PP i UPD, però sense que aquests entrin a governar. En primer lloc, cal deixar ben clar que el PSE té tot el dret de fer-ho. Es tractaria, de convertir-se en realitat, d’una negociació legítima i totalment democràtica, basada en la representació de cada partit, en base als vots obtinguts. Res a dir. I la reacció del PNB sembla bastant desproporcionada, donat que les regles del joc democràtic li atorguen al PSE la mateixa legitimitat que a ells per governar.
Precisament aquesta reacció del PNB serveix com a exemple per explicar el sentiment de molts d’aquells bascos que reclamen un canvi al Govern. Durant 30 anys, el PNB ha fet i desfet, com si Euskadi i els fossin una mateixa cosa, premiant als nacionalistes i oblidant a la resta. Aquesta actitud ha cremat a molta gent, que durant molt anys s’han sentit (ens hem sentit) discriminats senzillament per pensar de forma diferent. I, per això, la reacció de molts és creure que ara és la nostra, que ha arribat el moment de fer fora al PNB i cobrar-nos tot allò que se’ns deu. Però la política s’ha de fer amb el cap i no amb els sentiments. Si fa unes setmanes demanava en aquesta mateixa tribuna la necessitat de sortir de l’armari políticament, era precisament perquè els bascos no nacionalistes havíem d’aconseguir un reconeixement social i polític. Objectiu aconseguit. Però tot allò s’havia de fer amb la finalitat de construir el que ara no tenim, un model de societat que tothom pugui fer seva, no per caure en els mateixos errors dels nacionalistes.
I un Govern en minoria del PSE no ajudarà gens a aconseguir aquest objectiu. En primer lloc, les comparacions amb Catalunya no serveixen. Al tripartit, dos del partits membres són tant o més nacionalistes que CIU. En canvi, a Euskadi tots els partits nacionalistes quedarien fora del nou govern. Una altra cosa molt diferent seria, per exemple, un govern amb Aralar formant part, però és evident el caràcter anti-nacionalista d’aquest govern que s’està gestant. Com a conseqüència directa, l’exclusió de qualsevol opció nacionalista del Govern basc servirà per alimentar les teories del més extremistes, dels que defensen la visió de “ells o nosaltres”. Dins del mateix PNB, les visions més pactistes representades per Josu Jon Imaz quedaran arraconades. I en quatre anys tindrem una aliança ultra nacionalista que farà fora al PSE i ens farà retrocedir de nou com a societat. Estarem pitjor del que estem ara.
La millor opció seria un Govern de coalició PSE-PNB, on els socialistes agafessin la direcció dels ministeris com Cultura, Educació, Esports, on més necessari és reconduir la deriva nacionalista. Un pacte d’aquest tipus visualitzaria políticament la pluralitat del nostre país i, al mateix temps, la possibilitat de treballar-hi junts. A més, obligaria al PNB a deixar el paper de víctima que ja s’està adjudicant i ficar-se mans a l’obra conjuntament amb els “altres”. Fins i tot, si 4 anys després ens trobéssim davant dels mateixos resultats electorals, la societat estaria més preparada per un govern sense cap nacionalista.
Però el PSE i el PNB s’han apresurat a cremar aquesta possibilitat. Per què? Els interessos dels socialistes a nivell espanyol tenen molt a veure. Davant la pèrdua del govern a Galicia, el PSOE havia d’equilibrar la balança, i tothom sap que la millor manera de guanyar vots en Espanya és fotre canya als nacionalistes. La pèrdua del suport del PNB a Madrid s’arregla amb un pacte amb CIU i llest. Molt propi de la manera curt-terminista de gestionar del president Zapatero, i molt trist pel futur d’Euskadi. També el PNB, amb el discurs de “nosaltres o el caos”, ha posat per davant els interessos partidistes, i sembla que s’estimen més perdre el govern per 4 anys abans que negociar. O pot ser tots dos són conscients de la necessitat de pactar, i només estan valorant la fermesa de l’oponent. Encara més tris, perquè a cap dels dos partits sembla importar el trencament social que la seva actitud comporta.
Passi el que passi, sembla que hem perdut una altra ocasió de tancar les ferides que fan mal a la nostra societat. Més aviat, la forma en que uns i altres estan gestionant aquests resultats no faran sinó agreujar-les. I això no ho arreglarem ni guanyant la final de la Copa al Barça.
divendres, 27 de febrer del 2009
¿Els Coprínceps? Bé, gràcies
Fem una mica de política ficció. Algú s’imagina que el Rei d’Espanya, en la famosa Cimera Iberoamericana del “porque no te callas”, hagués agafat partit per l’Hugo Chavez, en comptes de defensar al cap de Govern espanyol? L’opinió pública del seu país se l’hagués tirat a sobre, en bona lògica, perquè la raó de ser d’un cap d’Estat és precisament servir de representació institucional de tots els seus conciutadans en aquests foros, i defensar els interessos nacionals allà on pugui.
Doncs precisament per això em crida molt l’atenció que ningú hagi trobat com a mínim curiosa l’actitud del Sarkozy en l’actual polèmica de la llista dels paradisos fiscals. Més enllà de la necessitat de sortir-ne, o de si l’actual Govern ha malgastat o no els anys de legislatura per avançar en aquest tema, no cal oblidar que el Sarkozy, a més de president de França, és copríncep d’Andorra, figura que hauria de vetllar una mica pels nostres interessos com a país. Doncs sembla més aviat al contrari. En tot aquest affair, el Sarkozy s’ha posicionat públicament dins del G-20 entre els partidaris d’endurir la postura amb els països com Andorra, ens ha enviat un emissari a llegir-nos la cartilla, i ha acabat desencadenant una crisi institucional. Per ser copríncep d’Andorra, no està pas malament.
L’altre copríncep, tot i que amb un perfil molt més discret, actua també a vegades guiat per interessos poc, diguem-ne, nacionals. Per fer una comparació, recordem les crítiques que va rebre la reina d’Espanya al posicionar-se públicament en contra del matrimoni homosexual. Com a reina de tots, no pot inclinar-se en favor de l’opinió d’un sector de la societat. Així, al nostre país, amb un tema com el de la despenalització de l’avortament, que divideix a gran part de la societat andorrana, el copríncep de la Seu oblida les seves obligacions institucionals i actua com el que és, el bisbe d’una determinada religió, quan el nostre país no és confessional, i deixa de banda les sensibilitats de tots aquells andorrans que poden tenir una altra opinió.
Si els analitzem, aquests comportaments no deixen de tenir la seva lògica. Es tracta, novament, d’un conflicte d’interessos. En un moment determinat, el que Sarkozy vol aconseguir com a president de França i el que podria desitjar com a copríncep d’Andorra xoquen frontalment. I entre tots dos posicionaments, la decisió final ha quedat clara aquests dies. Tampoc, si hem de ser sincers, calia esperar una altra cosa. Desprès de tot, el Sarkozy ha tingut com a objectiu convertir-se en president de la República francesa des del començament de la seva carrera política. El títol de copríncep d’Andorra, en canvi, li va caure de regal amb l’altre.
Probablement en el seu moment històric la figura dels coprínceps va resultar necessària. Quan Andorra era encara un projecte d’Estat, aplastat entre els interessos de dues nacions molt més poderoses i molt influenciat per les cultures francesa i catòlica, el coprincipat es podia veure com una eina institucional d’equilibri. Una manera de cobrir-se les espatlles i evitar les tentacions d’uns i altres de menjar-se el país dels Pirineus.
Però, a dia d’avui, té sentit que l’elecció d’un dels més alts dignataris del nostre país depengui de 50 milions de francesos i no pas del vot dels andorrans? I què en una societat cada vegada més agnòstica l’altre copríncep sigui alhora bisbe d’una determinada religió en concret? Sinó, tant per tant, podíem fer-ho rotatiu, cada 4 anys anar canviant, un de catòlic, un de budista, un de musulmà, etc..
Amb el pas del temps, Andorra s’ha convertit en un Estat plé, tot i ser petit. Tenim Constitució, tenim unes institucions i un sistema democràtic estable, i tenim, el més determinant, uns interessos propis i particulars, que deuen ser defensats de forma inequívoca per totes les nostres institucions en un món cada vegada més globalitzat. A més, la figura del cap d’Estat deu representar, de la forma més global possible, a la societat que encapçala.
No crec que, amb tots els respectes, un francès que viu a Paris o un bisbe catòlic siguin, ara mateix, els millors defensors dels nostres interessos ni el mirall on s’hagin de veure reflectits els andorrans i andorranes del segle XXI.
Doncs precisament per això em crida molt l’atenció que ningú hagi trobat com a mínim curiosa l’actitud del Sarkozy en l’actual polèmica de la llista dels paradisos fiscals. Més enllà de la necessitat de sortir-ne, o de si l’actual Govern ha malgastat o no els anys de legislatura per avançar en aquest tema, no cal oblidar que el Sarkozy, a més de president de França, és copríncep d’Andorra, figura que hauria de vetllar una mica pels nostres interessos com a país. Doncs sembla més aviat al contrari. En tot aquest affair, el Sarkozy s’ha posicionat públicament dins del G-20 entre els partidaris d’endurir la postura amb els països com Andorra, ens ha enviat un emissari a llegir-nos la cartilla, i ha acabat desencadenant una crisi institucional. Per ser copríncep d’Andorra, no està pas malament.
L’altre copríncep, tot i que amb un perfil molt més discret, actua també a vegades guiat per interessos poc, diguem-ne, nacionals. Per fer una comparació, recordem les crítiques que va rebre la reina d’Espanya al posicionar-se públicament en contra del matrimoni homosexual. Com a reina de tots, no pot inclinar-se en favor de l’opinió d’un sector de la societat. Així, al nostre país, amb un tema com el de la despenalització de l’avortament, que divideix a gran part de la societat andorrana, el copríncep de la Seu oblida les seves obligacions institucionals i actua com el que és, el bisbe d’una determinada religió, quan el nostre país no és confessional, i deixa de banda les sensibilitats de tots aquells andorrans que poden tenir una altra opinió.
Si els analitzem, aquests comportaments no deixen de tenir la seva lògica. Es tracta, novament, d’un conflicte d’interessos. En un moment determinat, el que Sarkozy vol aconseguir com a president de França i el que podria desitjar com a copríncep d’Andorra xoquen frontalment. I entre tots dos posicionaments, la decisió final ha quedat clara aquests dies. Tampoc, si hem de ser sincers, calia esperar una altra cosa. Desprès de tot, el Sarkozy ha tingut com a objectiu convertir-se en president de la República francesa des del començament de la seva carrera política. El títol de copríncep d’Andorra, en canvi, li va caure de regal amb l’altre.
Probablement en el seu moment històric la figura dels coprínceps va resultar necessària. Quan Andorra era encara un projecte d’Estat, aplastat entre els interessos de dues nacions molt més poderoses i molt influenciat per les cultures francesa i catòlica, el coprincipat es podia veure com una eina institucional d’equilibri. Una manera de cobrir-se les espatlles i evitar les tentacions d’uns i altres de menjar-se el país dels Pirineus.
Però, a dia d’avui, té sentit que l’elecció d’un dels més alts dignataris del nostre país depengui de 50 milions de francesos i no pas del vot dels andorrans? I què en una societat cada vegada més agnòstica l’altre copríncep sigui alhora bisbe d’una determinada religió en concret? Sinó, tant per tant, podíem fer-ho rotatiu, cada 4 anys anar canviant, un de catòlic, un de budista, un de musulmà, etc..
Amb el pas del temps, Andorra s’ha convertit en un Estat plé, tot i ser petit. Tenim Constitució, tenim unes institucions i un sistema democràtic estable, i tenim, el més determinant, uns interessos propis i particulars, que deuen ser defensats de forma inequívoca per totes les nostres institucions en un món cada vegada més globalitzat. A més, la figura del cap d’Estat deu representar, de la forma més global possible, a la societat que encapçala.
No crec que, amb tots els respectes, un francès que viu a Paris o un bisbe catòlic siguin, ara mateix, els millors defensors dels nostres interessos ni el mirall on s’hagin de veure reflectits els andorrans i andorranes del segle XXI.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)