ETA, de clixés i humiliacions

En resposta a l’article del Sr. Oriol Malló. 

Estimat Sr. Malló, Aprofitaré el seu article del diumenge passat per aclarir el que, al meu parer, són una sèrie de clixés sobre ETA i la situació que es viu actualment a Euskadi. Tanca vostè el seu escrit recordant les morts de Meliton Manzanas i Car rero Blanco, que van tenir lloc als anys 1968 i 1973, respectivament. Això em va fer pensar que, des d’aleshores, han passat 40 anys, Déu n’hi do. En aquest temps han tingut lloc molts canvis, a Euskadi, a Espanya i al món; la mort de Franco, la democràcia, el terrorisme d’Estat, la caiguda dels països comunistes, l’11-S, el naixement d’Internet. Tot ha canviat, menys una cosa, ETA i el seu entorn. 

Si vostè llegeix sencer el darrer comunicat de la banda, veurà que continuen analitzant la situació des del mateixos paràmetres de fa 40 anys (país oprimit, Estat repressor, un futur independent i socialista, etc...). Fins i tot la seva escenografia sembla treta d’un documental dels 70. Però la realitat és que l’Euskadi d’avui en dia no té res a veure amb el que era 40 anys enrere. El rebuig a la seva activitat és pràcticament unànime, la seva capacitat operativa és mínima, existeix un partit independentista (Aralar) al nostre Parlament, a les escoles s’ensenya l’èuscar amb tota normalitat, etc... El problema és que, com diuen al comunitat, encara es pensen que són els que marquen el ritme, quan ara mateix són poc més que un dolorós (molt) anacronisme històric. I per això el comunitat ha generat una allau de reaccions que van des de la decepció fins al cabreig, passant pel “més del mateix”. No s’ha de confondre, en tot cas, confirmar la falta de sintonia d’ETA amb la realitat de l’Euskadi actual amb la voluntat d’humiliar ningú.

És clar que hi ha d’haver un diàleg, per donar punt final al conflicte. Però ETA ha de fer veure a la resta d’actors de la nostra societat que ha aterrat a l’Euskadi del 2010, que ha entès els canvis que ha viscut el nostre país i que sap que l’únic que queda per negociar és la tornada dels presos, el lliurament del seu arsenal i la seva dissolució, perquè el seu temps fa molt que ha passat. Evidentment, és un tràngol difícil de digerir. Reconèixer que 50 anys d’activitat no han aportat res més que tres generacions de bascos assassinats (uns) i empresonats (altres), patiment i dolor, es fa molt dur per qualsevol persona o organització. Aquí és on caldria l’aparició d’un personatge dins del mateix món abertzale amb l’autoritat i la visió necessària per escriure l’últim capítol. Però tot indica que aquesta persona, aquesta mena de Gerry Adams euskaldun, per tirar de clixés una altra vegada, no acaba de sortir a primera plana.  

Quan ETA faci aquest exercici, estarem en disposició de parlar-ne i ficar les bases per la pau, una que no sigui una humiliació per a ningú, començant per tots els bascos que han estat assassinats aquests últims 50 anys.

 

DE MERITXELLS LAIQUES I RELIGIOSES

Estimat Mossèn Ramon de Canillo,

En primer lloc, agrair-le que hagi respòs al meu article, perquè és la confrontació de punts de vista diferents la que ens permet ampliar els nostres coneixements. Li he de reconèixer que el seu escrit em va emocionar, perquè les seves paraules transmeten una profunda estima per la Diada de Meritxell i tot allò que representa. I aquest sentiment, més enllà de que un el pugui compartir o no, val molt i més encara en el temps que corren, on tot lo material sembla prevaldre per sobre dels valors.

Espero que del meu article no hagi deduït que volia fer de menys la Diada de Meritxell. Ningú pot negar que molta gent es movilitza en aquest dia, i molta més es sent vinculada tot i no poder participar-hi. Si li vaig fer pensar el contrari, nomes puc dir que la meva vehemència és un caracter de joventut que els anys no m’han pogut canviar.

Dit tot això, intentaré aclarir el meu punt de vista. Considero que la Diada de Merixell, tot i ser un acte que mou molt gent, no representa la totalitat del que avui és Andorra. Segurament, fa anys, quan Andorra era un país i una societat amb un caràcter fortament religiós, tothom podia sentir com a seva la Diada de Meritxell. Però aquest temps ha passat.

Feia vostè servir l’exemple del matrimoni, on dues persones es converteixen en una, sense deixar de ser dos. Al meu parer, Andorra ha viscut un procés similar, però en la direcció contrària. Fa anys, la societat civil i la religiosa eren a Andorra, com a pràcticament tot el món, una unitat indivisible. I així es veia traduït als rituals més representatius de la vida individual i social, com el naixement, el matrimoni, la mort, que eren inseparables d’una concepció religiosa del món.

Però, a dia d’avui, crec que la realitat social d’aquest país ha canviat i l’evolució dels mateixos rituals ens serveixen com a mostra. El nombre de batejos, comunions, matrimonis i enterraments de caràcter catòlic baixa dia rere dia, i paral·lelament augmenta el nombre dels matrimonis civils, parelles de fet, divorcis, nens no batejats, etc.. El catolicisme ha deixat de ser la guia en la vida de molta gent i, tot i que es pot valorar positiva o negativament aquest canvi, és un procés que cada dia va a més. Això considero que és una realitat innegable.

Per tant, si la societat ha canviat, també ho han de fer els símbols que li serveixen com a representació. Molts del que vivim en aquest país tenim creences diferents i això ens fa molt difícil sentir-nos representats en una celebració com la Diada de Meritxell, que te un caràcter fortament religiós.

I és aquí on venia a dir al meu anterior article que faria falta una mena de Diada de Meritxell laica, sense cap tipus de component religiosa, de manera que tots els que vivim i ens estimem Andorra poguéssim participar junts, sense diferències, celebrant i reforçant els valors que ens uneixen. Això no vol dir que calgui canviar la forma en que es celebra actualment la Diada de Meritxell, que, per tradició i pel que representa per molts, ha de respectar-se. Una solució podria passar per donar un caràcter més ciutadà, més participatiu i més festiu a la celebració de la Constitució, que ara sembla més aviat quelcom reservat als polítics. Perquè la Constitució, a diferència dels llibres religiosos, si és un conjunt de normes fetes i aprovades per tots a partir del mutu acord i que a tots ens vinculen i ens donen drets per igual. La societat moderna es construeix al voltant d’una constitució i no d’un llibre religiós, sigui aquest el que sigui, i així s’hauria de celebrar.

Espero al menys haver-me expressat d’una forma més entenedora aquesta vegada, ja que estic segur de no haver-li convençut. Per terminar, li agraeixo molt la invitació per participar a l’acte de l’Orfeó de la Gent Gran d’Andorra la Vella, però malauradament no hi seré a Andorra en aquelles dates. En tot cas, espero tenir més endavant l’oportunitat de conèixe’ns i parlar sobre aquest i altres temes, que de ben segur resultarà molt enriquidor.

Cordialment,

PER UNA MERITXELL LAICA, POPULAR I CIUTADANA

Aquest passat dimarts vaig sentir-me una mica com Will Smith a “Soy leyenda”. En baixar al carrer, vaig trobar-ho tot tancat i més banderes penjades a les faroles que persones passejant. Havia explotat la pandèmia de la grip A i jo sense enterar-me? No, vaig caure, és Meritxell.

Durant tots els anys que porto a Andorra, sempre m’ha causat sorpresa la poca relevància que, al carrer, provoca el Dia de Meritxell, si ho comparem amb esdeveniments com la Diada a Catalunya, el Aberri Eguna, a Euskadi o el Dia de la Hispanidad a Espanya. Em podeu rebatre, amb tota la raó, que la festa nacional es celebra el Dia de la Constitució. Però és que, si som sincers, aquest esdeveniment encara mou menys gent. I no es pot negar que, per història i tradició, te, o hauria de tenir, molt més pes el Dia de Meritxell. De fet, el problema és que cap dels dos dies tenen un gran impacte social com a esdeveniments revindicatius de l’andorranitat.
Pel que respecte al dia de Meritxell, crec que les institucions s’han quedat estancades i no han evolucionat al ritme d’aquest país. Perquè, a dia d’avui, una celebració religiosa catòlica, amb liturgia inclosa, no representa a la majoria sociològica de l’Andorra actual. I dificilment ens podem vincular o participar a allò que no ens representa; menys encara quan tradicionalment el bisbe aprofita aquest dia per donar el seu particular punt de vista sobre el que necessita el país. Com deia aquell, per anar a misa, m’en vaig a la platja.

I el Dia de la Constitució es viu com un acte principalment polític, on només aquells que participen activament en aquest àmbit tenen quelcom a celebrar. Tampoc ajuda molt a revindicar la seva importància i fer participar a la ciutadania que no es consideri aquesta festivitat d’obligament compliment.

Però un país necessita una celebració on pugui recordar i premiar els seus valors, on es reforcin els llaços que uneixen als seus ciutadans. Els ritos enforteixen els nostres hàbits, i les festes són la manera més lúdica i divertida de fer-ho. Ara bé, perquè una festa sigui un èxit, la música ha d’anar al gust de tots, o al menys de la major part dels assistents. I no crec que una liturgia religiosa particular o un conclave de polítics sigui, ara mateix, una melodia que faci ballar a la majoria dels andorrans.

Donem un altre aire al Dia de Meritxell, sense eliminar res però afegint coses que puguin sumar més participants. Convertint-la en una celebració laica i pels ciutadans, s’asemblarà molt més al que ara és Andorra, i segurament molta més gent vindrà a la festa, que d’això es tracta finalment, o no?.

VOTA, VOTA, IDIOTA

Això cantaven allà pels 80 un dels grups de punk més destacats de la meva generació, volguent deixar clar que votis o no poques coses han de canviar realment al sistema establert pels poders fàctics. Tot i que el missatge nihilista del punk te part de raó i la democràcia dista molt de ser una eina perfecta, és de llarg el millor sistema descobert fins ara, i, com al cas d’Obama als EUA, una eina per visualitzar la voluntat de canvi d’una societat.

Mentres tant, a les nostres muntanyes, una vegada més, torna a les portades dels diaris la possibilitat de permetre el vot als residents a Andorra, ara mitjançant un conveni amb l’Estat espanyol equiparant el vot dels andorrans a les municipals de l’Estat veí amb el dels residents a les comunals. Un dels temes recurrents d’aquest país, com l’aeroport, el metre aeri o el tamarro.

La resposta del cos polític andorrà, no ens hem d’enganyar, no ha estat en aquesta ocasió molt diferent de les anteriors. En primer lloc, estan aquells que parlen d’excessiva influència en els comicis com a motiu per no donar el dret de vot als residents a les comunals. Anem a veure si ho he entès be. Si som pocs i per tant no podem modificar de cap manera l’status quo, aquí si podríem votar. Però en el moment en que som molts i el nostre vot representaria alguna cosa, doncs millor que no votem. O sigui, si és per decorar, podem tenir dret a votar, però si hem de tenir un pes real, millor que no. Un criteri molt democràtic.

El tema de la influència dels vots dels residents te una segona lectora encara. Si som molts i podem influir i això no és bó, dedueixo que deu ser que la nostra influència no és bona. O sigui, que els residents som una mala influència, com la música heavy pel jovent. Estem preparats per treballar, cotitzar a la CASS, pagar el foc i lloc, etc.. però no tenim criteri per decidir qui ha de dirigir els nostres comuns. Però és que algú es pensa que no volem, com tothom que viu aquí, el millor per aquest país? O pot ser no tenim la preparació intel·lectual per discernir el millor pel país. Una mica com a les dones al segle XIX, quan no se les deixava votar perquè no tenien prou criteri, oi?

Una segona corrent d’opinió ha estat que seria més correcte permetre el vot mitjançant la nacionalització dels residents i no amb acords amb altres països. Totalment d’acord, però ves per on, aquest és un altre tema del qual se’n parla molt però no s’avança mai. Si fos malpensat diria que perquè realment mai hi hagut una intenció de facilitar un accés més ràpid dels residents al passaport andorrà.

I un tercer grup de veus venen a dir que ara mateix el país te d’altres prioritats, com sortir de la crisi econòmica i de la llista de paradisos fiscals. De nou, totalment d’acord. Però també es curiós que sempre sembla haver d’altres prioritats per davant del vot dels residents; les eleccions generals o comunals, la negociació sindical, o la caça de l’isard, el que sigui menys tractar del vot dels residents.

Al final, un acaba per sospitar que el que passa és que la majoria política d’Andorra no vol ni voldrà donar el dret de vot als residents, perquè no els interessa dona representació a la majoria dels treballadors d’aquest país. El que vulgui, que vingui i treballi, i el que no, que s’en vagi. Però com que això sona molt políticament incorrecte, doncs ho emboliquen d’expressions més suaus o, segons com, més hipòcrites.

Però no em feu cas, aquestes teories deuen ser cosa de la meva falta de criteri, que precisament és per això que no puc votar, es clar.

EUSKADI, EL CANVI SENSE CANVIS

Després de molts anys de no assistir-hi, enguany he pogut tornar a l’Aste Nagusia, les festes majors de Bilbao. Amb el preceptiu pañuelo de color blau al coll, durant 3 dies amb les seves nits he passejat pel recinte festiu, San Mames, els concerts, les platges, els bars, en un circuit etílic festiu que no sembla terminar mai durant tota una setmana. I he de dir que, sense voler caure en el tòpic de les campanyes turístiques, les festes no han canviat gaire del que jo recordava; les ganes de la gent de divertir-se fins a la sortida del sol, la simpatia de tothom, la música, lo difícil que és lligar, el bon menjar. Al menys les festes continuen sent el que eren a Euskadi.

En general, sembla que poca cosa ha canviat a Euskadi des del canvi de govern d’aquest maig passat. Al menys, no hi ha mostres del cataclisme que els nacionalistes anunciaven. Ni barricades ni fractura social; la majoria de la gent continua anant a treballar i a estudiar, preocupada pel terrorisme però sobre tot per la crisis i per com pagar la seva hipoteca, i amb ganes de passar-ho bé a les festes. Es a dir, exactament el mateix que abans del canvi de lehendakari.

Però, al mateix temps, en un nivell més subtil que possiblement passarà desapercebut als turistes, hi ha moltes coses que han canviat. De moment, la majoria dels canvis es refereixen als símbols, però pot ser precisament això els fa encara més significatius. Així, el mapa del temps a la televisió pública s’ha vist reduït als límits del territori autonòmic, els cartells i fotos a favor del terrorisme deixen de ser una part necessària del paisatge, la crema de banderes i contenidors ja no és part acceptada dels programes de festes dels pobles, el model lingüístic i escolar es comença a plantejar d’una manera diferent, etc.. Es pot estar d’acord o no amb aquests canvis, però tothom a Euskadi accepta que s’estan produint i, el que resulta més sorprenent, amb una gran normalitat, sense que el país sembli estar a punt de precipitar-se en una guerra civil.

Deu ser que Euskadi no és tan nacionalista com alguns ens volen fer creure, o, com deien els dirigents del PNV, allò de que la majoria social i política d’Euskadi és nacionalista. Els resultats electorals ja ho deixaven en dubte, però, vista la poca agitació social, deu ser que aquesta suposada majoria no és tal o, el que encara seria més greu pels seus interessos, si existeix tampoc està gaire preocupada pel fet de tenir un socialista de lehendakari.
Deu ser que molts s’arrimaven al nacionalisme perquè era la força governant i això el permetia repartir feines i prebendes al seu voltant, com fan tots els partits arreu del món. I al canviar el govern, molts han perdut repentinament el interès per sortir al carrer amb una ikurriña a la ma i aviat ho faran amb una rosa a la ma. La costum del clientelisme polític si que sembla resistent al canvi, governi qui governi.

Deu ser que la capacitat de mobilització de l’esquerra abertzale continua baixant, i que ningú que no pertany al seu nucli dur es vol veure involucrat amb les seves reclamacions. La greba general organitzada el 21 de maig passat per “rebre” al nou lehendakari pels sindicats nacionalistes no va ser sinó l’ombra d’aquelles que a mitjans dels 80 paralitzaven Euskadi.

Deu ser que no s’ha confondre la voluntat plural i diversa d’un poble, que evoluciona amb el temps, amb la voluntat de les castes polítiques d’agafar-se al poder, que mai canvia.

Desprès de molts anys, Euskadi ha canviat sense que això signifiqui aparentment un gran canvi, i això representa el canvi més important de tots.

¿QUI POSA EL CASCAVEL ALS FUNCIONARIS?

A tot aquell que estigui interessat en la situació actual del país i en conèixer una mica per on poden anar els trets en el futur, li recomano vivament llegir l’informe 2008 de l’Observatori de la Sostenibilitat d’Andorra. Un informe senzill però complert, que ens dona una visió global de on estem i cap a on anem, i amb dades reals que permeten validar o refusar les percepcions que cadascú podem tenir des del nostre sempre particular punt de vista.

Dels molts aspectes interessants que l’estudi presenta, un dels més sucosos és la situació dels treballadors de les diferents administracions públiques. Així, l’informe converteix en fets, blanc sobre negre, tres opinions que la gran majoria dels residents en aquest país hem defensat en un moment o un altre; primer, que el volum de treballadors que conformen Govern, Comuns i parapúbliques està sobredimensionat; segon, que aquest creixement del funcionariat s’ha incrementat força els darrers anys; i tercer, que els salaris d’aquest col·lectiu estan, de mitjana, per sobre de la resta dels treballadors. Fins aquí les dades.

Com que no soc polític ni andorrà, i no m’he de preocupar per ser políticament correcte, em puc permetre anar una mica més enllà i dir que per tothom que viu en aquest país és obvi que als darrers anys, emparats per uns ingressos extraordinaris, Govern i Comuns han aplicat uns criteris bastant poc racionals a l’hora de cobrir les seves necessitats de personal. Que el volum que representen les despeses de personal en l’administració pública serien inacceptables en qualsevol empresa privada. I què els funcionaris, per molt que es queixin, gaudeixen d’unes condicions laborals molts millors que la resta de treballadors d’aquest país.

L’estatus de privilegi dels funcionaris respecte als treballadors del sector privat és un fet arreu del món, però a Andorra aquesta situació es veu reforçada per certes peculiaritats del nostre petit país. D’entrada, el col·lectiu dels funcionaris gaudeix majoritàriament del dret a votar, i els treballadors del sector privat no. A més, cal afegir la rotació que caracteritza als treballadors estrangers. I el sindicats, per la procedència majoritària dels seus afiliats, semblen més aviat un gremi professional. Tots aquest elements actuen al mateix temps com a causa i efecte, retro alimentant-se uns dels altres. I com a resultat, l’administració pública ha semblat estar molt més preocupada de satisfer, dins de les seves possibilitats, les reclamacions del treballadors públics que les del sector privat. Les conseqüències, les que reflecteix l’estudi de l’Observatori de la Sostenibilitat.

Ara bé, les circumstàncies ha canviat molt i molt ràpidament per causa de la crisi. La reducció pressupostària general fa inviable mantenir el ritme dels darrers anys en tots els àmbits, i les polítiques de personal no són una excepció. Els que treballem al sector privat ja ho estem patint, ara cal veure que passa al sector públic.

Fins ara, l’actitud fins ara del nou Govern al respecte d’aquesta problemàtica es podria qualificar com a ambivalent. Per una banda, han dit públicament els darrers dies que els últims anys hi hagut incorporacions qüestionables i que alguns departaments estan sobre dimensionats i caldria traslladar gent entre departaments. Però, perquè ningú es molesti, també hem sentit declaracions des de Govern sobre la voluntat de convertir en fixes a molts dels treballadors eventuals amb que compta l’administració actualment. Tot sempre en un to d’allò més suau, no és qüestió d’entrar com un elefant en una caxarreria.

Reduir el sou dels alts càrrecs de l’administració està molt bé, però no deixa de ser un gest cara a la galeria, donat que la veritable diferència la faran els sous de les 4.700 persones que hi treballen. Per això, l’hora de la veritat arribarà en el moment de negociar temes d’alcans com els increments salarials, plans de carrera, promocions, ampliacions de plantilla. Fins ara, els sector més crítics amb l’anterior Govern, com els bombers, han marcat una treva tàctica, a l’espera de l’interlocutor vagi movent fitxes.

Arriba el moment de prendre decisions. Perquè si el Govern cal realment acabar amb l’anomenada Andorra de les dues velocitats, un primer pas seria equiparar les condicions de tots els treballadors d’aquest país, sense fer distincions entre els que voten i els que no.

No li digueu a ningú, però ara si que han trobat la formula definitiva per superar les discriminacions sexistes. I ves per on, l’han trobat al meu poble, Leioa, al costat de Bilbao. No és per fer propaganda, però és que això s’ha d’explicar. Resulta que el nostre Ajuntament ha decidit instal·lar un nou sistema de semàfors on els ninots de color verd i vermell s’han duplicat i ara en tenim un de masculí (el de tota la vida) i un de femení (simbolitzat amb una faldilleta). Tots dos ninots es van alternant a cada color, de manera que els vianants poden creuar el carrer amb seguretat i, alhora, fomentar la seva consciència ciutadana. No em direu que no es tracta d’un cim en la lluita per la igualtat de sexes, eh? Aquí mateix podeu veure algunes fotos de l’invent, per si algú no s’ho pot creure, com va ser el meu cas en sentir la notícia per primera vegada.

Hi ha tantes coses que fan aquesta iniciativa ridícula que és difícil decidir-se per on començar. Representar la dona amb faldilles és una manera de defensar la igualtat? Jo més aviat ho trobo sexista, perquè ja fa temps que les dones vesteixen altres coses que no siguin necessariament faldilles, per si algú encara no s’ha enterat. Ja ficats, ho haguessin fet més entenedor encara dibuixant pits i penis als ninots. Segon, ves a saber quan ha costat la broma a l’erari públic. Deu ser que a Bilbao no arriba la crisi i tenim diners per regalar, sinó no ho entenc. Tercer, si en la llista de prioritats dels responsables de la defensa dels drets de les dones, l’acció estrella és aquesta, anem arreglats. I així podríem continuar fins demà.

Els queda el consol als veïns de que amb tota tranquil·litat podran presentar els semàfors als premis CHOPAD i guanyar uns diners que puguin ajudar a cobrir el seu cost, donat que les quinieles els donen com a grans favorits. Els CHOPAD, per si algú no els coneix, són els Premis a les Chorrades més grans Pagades mai amb Diners Públics. Per cert, Andorra crec que també presenta cada any tota una sèrie de nominacions.

Si ens fiquem seriosos, la posada en marxa del semàfor no deixa de ser una anècdota, és clar, però que exemplifica molt bé el què ha arribat a convertir-se el feminisme (com d’altres moviments socials) passat per la teoria de lo políticament correcte. Gestos i paraules que quedin bé i ens permetin posar-nos l’enganxina de “preocupats per la igualtat de la dona”, “defensor del Tibet”, etc.., però sense aprofundir ni complicar-se gaire.
Exemples en tenim uns quants, com la costum de l’anterior lehendakari de dir bascs i basques en tot moment i ocasió, o la brillant digressió de la ministra Aido sobre els miembros i miembras, amb sol·licitud d’incloure-ho al Diccionari de la Llengua Espanyola inclosa. I el més preocupant és que aquest corrent d’estultícia va agafant més força cada dia, fins el dia que ens haurem d’acostumar a dir semàfors i semafores per no ofendre a ningú.

Totes aquestes chorrades no deixen de ser una manera de plantar arbres per tapar el bosc. Polítics (i polítiques) sense imaginació ni voluntat real de generar un canvi i pijos (i pijes) que mai han patit una discriminació en la seva vida, ens pretenen convèncer de que tonteries com aquestes són tota una revolució en la lluita per l’igualtat de les dones. Amb l’avantatge de que per molt estúpida que sigui la proposta, no hi ha perill de quedar malament perquè tot allò que porta l’etiqueta de progre és converteix automàticament en tema fora de crítica, sota el risc de veure’t denunciat, d’una tacada, com a carca, retro, masclista, feixista i altres epítets similars.

Però el bosc de la desigualtat, tot i els arbres que alguns (i algunes) planten, continua present, negre i fosc. Perquè durant el que portem d’any, només a l’Estat espanyol, han mort 40 dones. Perquè les morts violentes són només la punta més tràgica d’un panorama molt més ampli de maltractaments que passen quotidianament davant nostre. Perquè la discriminació laboral de la dona continua sent una realitat. Per tot això, precisament, cal denunciar accions com la d’aquests semàfors feministes, que no serveixen de res més que per desprestigiar i fer pueril una causa realment rellevant.

EL MEU AVI VA SER GUDARI

De fet, tots dos ho van estar, de gudaris. Van lluitar a l’exèrcit basc a la Guerra Civil espanyola, contra les tropes franquistes. Quan de petit ho vaig sentir les primeres vegades no podia menys de sentir-me orgullós i me’ls imaginava lluitant, fusil en ma, a les verdes cimss del Gorbea, fent front a les tropes invasores. Em sentia molt orgullós, en part perquè em permetia veure’m a mi mateix com part d’una família especial, sang d’herois corrent per les meves venes.

Al sentir-la, anys més tard, en veu del meu avi, l’experiència va sonar molt diferent. Va ser reclutat com a conductor de camions, donat que al haver treballat com a comercial de calçat, tenia carnet de conduir, cosa no tant comú en aquella època, i coneixia les carreteres de primera ma. En Santoña, on el que quedava de l’exèrcit basc es va rendir als fascistes italians sense disparar un tret, el camió del meu avi va ser reclutar d’urgència per l’altre bàndol, amb conductor inclòs.

Poques hores més tard, el meu avi conduïa el camí cap a Burgos, ple de ferits de l’exèrcit franquista. I en aquest moment en quan més a prop va estar de perdre la vida durant la tota la guerra, perquè sense previ avís les tropes acampades van obrir foc contra el camió en veure’l arribar. Passat el tiroteig, van veure que amb les preses per requisar el camió, havien oblidat retirar les insígnies de l’exèrcit republicà, que encara portaven sobre la cabina del conductor.

Tot plegat, més a prop del “Bienvenido, Mr. Marshall” de Berlanga que de les valeroses cròniques de guerra que jo m’havia creat a la meva imaginació infantil. Fins i tot, probablement la versió real tampoc sigui aquesta, perquè la nostra memòria funciona com un hàbil artesà que recompon amb les peces trencades del record, un troç per aquí i un troç per allà, artesanies que siguin de l’agrat dels nostres valors i creences.

A mida que ens anem fent grans, els herois i les llegendes que formen el nostre bagatge cultural van perdent brillantor. La nostra innocència infantil i juvenil va obrint els ulls als grisos de la vida real; on els herois ho són per casualitat, els enamorats es divorcien, les guerres es fan per diners, els països socialistes són dictadures de la pitjor categoria imaginable i Frank Cappa resulta que truca les seves fotos més famoses.

Això no treu valor als mites, al contrari. Les creences que van més enllà de la pragmàtica realitat, siguin religioses, esportives, folklòriques o romàntiques, ens fan falta. Necessitem sentir emocions per alimentar la nostra anima i moltes vegades són aquestes il·lusions, els somnis d’una vida millor els que ens porten a superar els nostres límits i fer-nos millors persones, en el més ampli sentit del terme.

Però en el moment en que aquests somnis deixen de ser històries que es compten als nens petits, i es converteixen en la base amb la que s’escriuen els llibres d’història, l’equilibri de les coses s’està torçant. Quan una societat basa les seves decisions més rellevants en el seus mites i dona a aquests la categoria de fets reals, estem entrant en un terreny perillós, on els somnis d’uns es poden convertir fàcilment en la pesadilla d’altres.

L'IMPERI DEL NARCOTRAFIC AVANÇA

Diuen els experts en geoestratègia que, als propers anys, 4 seran els grans centres de poder que influiran de forma significativa en el devenir del món; els EUA, l’UE, Rússia i China. D’altres, com Brasil i l’Índia avançant en aquesta direcció i alguns, com Japó, semblen perdre la seva posició preponderant de fa uns anys. Però, caldria afegir-ne un altre a tots aquests centres de poder geoestratègic. Perquè l’imperi del narcotràfic , tot i no disposar de capital, president, bandera, himne o representació a l’ONU , estar fent prou be els deures com per aplicar una sol·licitud i entrar en aquest selecte grup.

El seu avanç a escala mundial és innegable. A dia d’avui, pocs països o organitzacions internacionals poden oferir un grau d’intervenció simultània similar en el panorama internacional. A Mèxic, responen a la detenció d’un capo amb atacs a la policia i l’exèrcit, deixant els cadàvers de 12 policies a l’autopista com a avís. A Guatemala, on l’exèrcit dona per perdudes regions senceres del país i el mateix president Colom és espiat pels narcos. A Brasil, on les faveles formen part d’un estat paral·lel, on les lleis les marquen els narcos. A Colòmbia, on les guerrilles s’han convertit en les forces armades d’aquest nou imperi. A l’Afganistan, on la droga és el fons de finançament dels taliban, ara, i dels muyahadin anti-sovietics, abans.

I tot i que amb una cara molt més amable, l’imperi també està guanyant terreny als països occidentals. Ara ens confirmen, per si algú encara no s’ho imaginava, que el mon del futbol ha esdevingut una gegant rentadora de diners del narcotràfic, segon el darrer informe de la FATK (Finantial Accion Task Force). També el boom immobiliari a Espanya va veure potenciat el seu creixement per la injecció de capitals de la màfia italiana, amb el mateix objectiu que el futbol. I així un cas darrera l’altre.

El narcotrafic condemna les possibilitats de desenvolupament de tot un seguit de països, absorbint recursos que s’haurien de destinar a altres objectius, corrompint tots els aparells de l’Estat i impedint el desenvolupament de mecanismes democràtics. Per tot això, s’ha convertit en una amenaça per a la societat global d’un caràcter tant o més rellevant i perillós que el terrorisme internacional, i amb la mateixa intensitat es deu combatre.


Però en tots dos casos s’ha demostrat que la confrontació militar no és necessariament l’eina més adequada per resoldre’ls. Les invasions d’Irak i Afganistan disten molt d’haver acabat amb el problema del terrorisme, i s’han demostrat ineficaces sinó venen acompanyades d’estratègies polítiques. De forma paral·lela es pot dir que la lluita policial i militar contra el narcotràfic no ha servit de res i fins i tot, si hem de creure el que escoltem de la situació a Mèxic, el panorama està sensiblement pitjor que fa uns anys. No per conegut està de més recordar el cas de la prohibició de l’alcohol als EUA als anys 30, que va a constituir la pedra constituent de la màfia nord-americana i no va resoldre cap del problemes de salut pública que la van motivar.

Per això resulta curiós com tanta gent es manté aferrada a la recepta policial, sense acceptar altres plantejaments. En molts casos, per posicions ideològiques i morals molts respectables. En d’altres, perquè l’actual status quo afavoreix molts interessos. Estats que poden oblidar el respecte als drets humans en ares de la lluita contra el crim, lobbys armamentístics que inflen els seus comptes de resultats, i els més interessats, els mateixos narcos que per res del mon voldria perdre el monopoli del que ara gaudeixen. Com en qualsevol guerra, aquesta representa un immens negoci, i ningú està disposat a renunciar a la seva part.

Només des d’aquests paràmetres es pot entendre que, encara avui, sigui tabú parlar de l’única solució que sembla viable per resoldre aquesta lacra i que encara cap organització o govern vol esmentar, la legalització. Una mesura que, lògicament, deu ser estudiada i aplicada a escala global, però que difícilment podrà portar-nos a un escenari pitjor que l’actual. Perquè si els Estats estan capacitats per vendre armes, alcohol, Prozac i tabac, seria immoral què venguessin drogues?.

Ja fa temps que es fa necessari un cop de timó en aquest tema, perquè mentre els dirigents del mon esquiven el problema amb paraules suaus i bones intencions, molts països i els seus ciutadans estan condemnats a una guerra que mai podran guanyar.

COM MOLA SER RADICAL !

Com mola ser radical, sentir-se la punta de llança d’un moviment nou i transformador, que donarà peu a un mon millor. Com mola que aquest projecte de naturalesa superior justifiqui la violència i la puguem deixar anar sense remordiments. Com mola sentir-se part d’un col·lectiu, no estar mai sol, protegit, caminar pel carrer i veure el respecte i la por que aixequem entre la gent normal, els que no han estat escollits.

Mola ara i ha molat sempre. Perquè sempre hem sentit l’atracció dels visionaris, dels moviments joves i vigorosos, decidits a transformar la societat, i que en el seu afany per canviar el mon van més aviat arrasar el que ens envoltava. Amb el pas del temps només van canviant les disfresses de la bestia, moda obliga. De les camises pardes a les rastes, els piercings i les samarretes del Che no hi ha tanta diferència, perquè l’important es manté; l’uniformitat, la pèrdua del pensament i el criteri individual, l’ús i la justificació de la violència com a forma de transformació social. La roda va girant i les vistes es repeteixen.

Pot ser algú pensarà que estic sent massa extremista en el meu anàlisi. Però, demano jo, hi ha alguna diferència entre pintar esteles grogues a les botigues dels jueus i cremar la pantalla gegant on uns espanyols veien a la seva selecció de futbol?. Perquè això és el que va passar el mes passat a Terrassa. Una televisió espanyola retransmetria un partit de la seva selecció i, donat que jugadors catalans hi participen, van decidir instal·lar a Terrassa una pantalla gegant a la plaça perquè la gent pogués seguir el partit a l’aire lliure. L’acte comptava amb el vist i plau de l’Ajuntament i va arreplegar unes 500 persones. Encara no havia començat el partit quan un grup d’escollits, que ja havien avisat de les seves intencions per Internet, van irrompre en la plaça i van incendiar la pantalla gegant, provocant el pànic i la fugida dels presents. Una altra victòria per a la causa.

En l’essencial, és el mateix. Es tracta de marcar el territori, el nostre espai; que cal defensar contra l’enemic, siguin aquests jueus, immigrants sense papers o espanyols. Es tracta d’expandir la por entre la població, perquè entenguin que no hi ha postures intermitjes, amb nosaltres o contra nosaltres. I, ara com abans, els poders polítics establerts es miren aquests moviments amb una barreja de sentiments (simpatia pels seus ideals, repulsa pel seus mètodes, tot i que útils en certes circumstàncies..) però sense decidir què fer amb els. Fins que, com va passar a l’Alemanya dels anys 30 o a l’Afganistan post comunista, les condicions socials canvien radicalment en un període breu de temps. I la bestia de cop es fa gran, molt gran.

El mateix gos amb un altre collar. El que si resulta curiòs és com, al girar la roda del temps, els símbols i termes que en un moment històric els mateixos verdugos es van atorgar amb orgull, ara són utilitzats pels seus hereus per depreciar a les víctimes; i així els que van tenir que sortir corrent de la plaça de Terrasa són, a més, titllats de feixistes. Però per la resta, res de nou. Tots aquests moviments són molt més perillosos que un grup d’alborotadors, o de joves engrescats, però sense malícia, com diuen molts quan volen rebaixar aquests actes a la categoria d’anècdotes. Tots aquests moviments porten la llavor del totalitarisme al seu adn. Només esperen el seu moment.

I si el perill continua existint, igualment és present l’obligació de denunciar la veritable naturalesa d’aquests moviments, sense establir diferències de colors, èpoques ni banderes. Més enllà de les nostres simpaties ideològiques, culturals, polítiques o nacionals, hi ha valors molt més importants, que deuen ser defensats en qualsevol moment i circumstància. Quan els drets fonamentals dels homes es tornen a posar en dubte en defensa d’una causa suposadament superior, sigui Deu, la pàtria o el poble, no queda un altre camí que senyalar-ho en veu alta. I si al fer-ho algú es molesta, sempre serà millor donar explicacions que callar. Com deia Gabriel Celaya:

Maldigo la poesia concebida como un lujo
cultural por los neutrales
que, lavándose las manos, se desentienden y evaden.
Maldigo la poesia de quien no toma partido hasta mancharse.

REALITAT I PHOTOSHOP MENTAL

Un fotògraf danès viatja a Haití, fa unes sessions fotogràfiques sobre les condicions de vida de les classes socials més desafavorides d’aquell país, i torna a Dinamarca. En descarregar les fotos al seu ordinador es troba que han quedat una mica apagades i les retoca amb el Photoshop, com és habitual al gremi, i problema resolt. El resultat és força impactant, donat que l’augment del contrast del colors encara reforça més les terribles condicions de vida dels haitians, i decideix presentar-les al concurs nacional de fotoperiodisme. La polèmica neix quan el jurat les desqualifica, en estimar que el retoc efectuat és excessiu, fins al punt que les fotografies presentades han deixat de ser una representació verídica d’una realitat social.

El debat generat va molt més enllà del món purament fotogràfic, perquè descartar una imatge amb l’argument de que s’allunya molt de la realitat vol dir que existeix una realitat real, valgui la redundància, que ens serveix com a patró per a calibrar i valorar a la resta.

Però no fem tots una mica com el fotògraf danès? Quan dos periodistes escriuen una notícia sobre un atemptat i un parla de terroristes mentre l’altre ho fa sobre moviment independentista, estan dibuixant dues realitats completament diferents a la ment del lector. Qui menteix, un, els dos o cap d’ells? Una persona extremadament prima pot ser, segons qui la descriu, una malalta mental o un cànon de bellesa. No existeix una única realitat, sinó que qualsevol esdeveniment genera una multiplicitat d’elles, tantes com a persones que observen. Podem dir que el Photoshop mental existeix, doncs.

.El Photoshop mental funciona igual que el digital. Allà on a l’ordinador tenim eines com a contrast, saturació, brillo, etc.. la nostre versió mental particular disposa de valors, prejudicis, opinions, experiències viscudes o transferides; tot una seguit d’instruments que, en rebre una imatge, un comentari, etc.. la retoquen al nostre gust, fins que s’acomoda dins de la nostra visió del món. Aquest Photoshop mental l’anem creant al llarg de la nostra vida, partint d’uns paràmetres inicials, de sèrie que se’n diu a l’argot, marcats sobre per la nostra infantesa, l’educació rebuda i els valors dels nostres pares. A partir d’aquí, anem afegint noves versions.
I, per increïble que sembli, el Photoshop mental també es pot trobar a la venda. Òbviament no als mateixos canals de distribució, però si ens fa mandra establir per nosaltres mateixos els paràmetres particulars de com és el món, n’hi ha molts que ens volen ajudar. Des de partits polítics fins a sectes i religions, tots ens ofereixen un dibuix de com és la vida, sense necessitat d’instal·lar software i acompanyats de tota mena de merchandising i packaging (uniformes, bíblies i corans, carnets de partit, cerimònies d’iniciació, baptismes), tot customitzat per cada tipus de Photoshop, so cool.

També estan aquells que, com a la via real, passen del que s’ofereix a la botigues per a majories i intenten construir-se el seu Photoshop mental personal, agafant coses d’aquí i d’allà. Fan tot el possible per no haver de pagar llicencies i per això fa relativament poc encara se’ls cremava a les fogueres.

Però la veritat és que, amb llicència o amb versió pirata, tots tenim el nostre Photosop mental, perquè el necessitem per orientar el nostre caminar pel món. Per això precisament, cal desconfiar molt dels que no reconeixen que ho fan servir, perquè això vol dir que amb l’eina d’esborrar se’ls ha anat la mà i només han deixat en la paleta d’opinions una opció, la seva. Aquells que per cada cosa tenen una única i inqüestionable opció, bo i dolent, blanc i negre. S’ha de vigilar amb aquests, que tenen una inevitable tendència a eliminar per decret altres versions de Photoshop mental i deixar-ne com a operativa únicament la seva.

Per evitar aquests perills, resulta saludable de tant en tant canviar els paràmetres del nostre Photoshop mental i intentar veure el mon des del punt de vista d’altres persones. D’aquesta manera, aprendrem a ser més comprensius, a no valorar sense testar, a no jutjar sense viure. I si algú demana per un professor, em sap greu però crec que la vida és l’únic tutorial vàlid desenvolupat fins ara.

UN HOMENATGE A LES PARAULES

Les paraules, sempre les paraules. Tendres, afilades, amoroses, divertides, tantes com a angles te l’esser humà.

Les paraules, des del mateix moment en que naixem, dibuixen el nostre mon. Ja ho deia la Bíblia amb allò de Al principi fou el Verb. Necessitem etiquetar, conceptualitzar, donar-li una forma, cosificar perquè a continuació puguem emplenar de continguts el mon que ens envolta. Com a qualsevol obra humana, la paraula és una aproximació, una reducció de la realitat a les nostres limitades capacitats cognoscitives. La primera paraula que normalment diem, mama, no pot mai representar realment la multiplicitat i intensitat de sentiments que la relació mare-fill representa. Però necessitem un terme per poder comunicar-nos i personalitzar a aquella persona.

I si les paraules dibuixen el mon, qui controli les paraules, serà capaç de dibuixar el mon. Algú pot definir exactament què és un arma de destrucció massiva? Es tractava d’una bomba nuclear o d’armes químiques?. Mai ho sabrem amb certesa. Però el que és segur és que, trasmès a nivell mundial, aquestes quatre paraules van servir per justificar l’invasió ilegal d’un país i la mort de milions de persones. Les paraules són molt més perilloses que les armes, perquè el control que exerceixen sobre la nostra conducta és molt més subtil. Per això les estructures de poder sempre han volgut mantenir un control estricte sobre les seves formes de reproducció, des de l’oposició de l’Esglesia a la impremta de Gutenberg al control de les dictadures actual sobre Internet.

Fins i tot a Andorra veiem exemples de la seva delicada forma de definir el mon. Acord de no retroactivitat o llei de punt final. És curiòs com dos termes poden, aplicats a un mateix assumpte, generar una percepció completament diferent de la realitat. En el cas dels paradisos fiscals, la decisió de no investigar els possibles delictes fiscals comesos en el passat i només establir sistemes de control pel futur pot ser vist de moltes maneres. Uns veuran la necessitat d’arribar a un acord beneficiós entre interessos contraposats, altres una forma de guanyar temps mentres es troben canals per tornar a desviar els diners a tercers països on ara s’obren oficines i uns altres un perdó general a un delicte del qual tothom s’ha beneficiat. Segons el criteri de cadascú, li ficarem una paraula o una altra. El llenguatge mai és neutral.

També en el nostre sistema capitalista, on tot s’orienta al mercat i allà aconsegueix el seu valor d’intercanvi, la paraula ha trobat el seu lloc, convertida en eslògan que genera moltes vegades més vendes que la pròpia qualitat del producte. Just do it, t’agrada conduir, són exemples del poder de les paraules, i tot els professionals de la publicitat sabem de la seva capacitat per modificar conductes en els compradors.

Però no hem de veure a les paraules només com una eina mercantil o de manipulació, perquè també formen part necessària de qualsevol progrès social. Quan estenem l’ús de conceptes com afroamericà, homosexual o ètnia gitana en comptes de negre, maricon o gitano, estem eliminant una part dels prejudicis inconscients que tots tenim i que les paraules que fem servir ajuden a reproduir-se de persona en persona. Les paraules estan sempre en el principi de qualsevol canvi, yes we can,

I, per sobre de tot, les paraules ens permeten expressar el millor de la nostra condició humana, els nostres sentiments d’amor, amistat, humor, fidelitat, compassió, generositat, etc... Expresar-los i transmetre-los, no només a la gent del nostre entorn, sinó, a traves de la paraula escrita, a les generacions properes, augmentant la saviesa de la raça humana.

Perquè les paraules i el llenguatge són una construcció humana, que el pas del temps va fent més i més gran. Evidentment, cap de les aproximadament 15.000 paraules que fins ara he bolcat en aquesta secció d’opinió són indispensables, ni generaran un canvi en cap sentit, però espero que al menys hagin servit com a homenatge a la seva màgia. Sinó, tampoc passa res perquè aquest és un altre avantatge de les paraules, i és que per molt que les fen servir, mai esgoten la seva capacitat de comunicar.

UNA SANA COBERTURA SANITÀRIA

Encara no ha sortit el sol i davant del barracó ja s’arrepleguen desenes de persones, vingudes de tot els poblets de la regió. Tots aquests, i molts més que vindran durant el dia, convocats amb un únic objectiu, poder rebre l’atenció sanitària (dentistes, oftalmòlegs, dermatòlegs, etc..) que de forma gratuïta una ONG posa al seu abast. Com que cap d’elles disposen d’algun tipus de cobertura sanitària i la caravana humanitària només para un dia a la seva regió, la convocatòria ens converteix en un esdeveniment multitudinari.

Al visualitzar aquesta imatge, el nostre etnocentrisme dibuixa inevitablement rostres de color, llatins o asiàtics, de països on la pobresa estén el seu domini. Però aquesta vegada no, perquè l’escena te lloc al mateix centre de l’imperi, a la part més profunda i agrícola dels EUA, on centenars de persones esperen rebre atenció mèdica d’una ONG dissenyada inicialment per ajudar a països del Tercer Món i que ara opera exclusivament al país més poderós del mon, on la cobertura sanitària pública és pràcticament inexistent, i les cobertures privades són inassolibles per una gran part de la població, concretament 86 milions de persones. Quan vaig estar a LA, ja m’ho van dir, ni permís de residència, ni res, el primer que t’has d’aconseguir és un bon segur mèdic, sinó you are fucked up, man.

Serveixi aquest exemple per reafirmar-nos en la creença que el grau de desenvolupament real d’un país no es mesura únicament pel seu PIB, la força del seu exercit, tenir cadira fixa al G8, etc.. Un Estat modern te l’obligació d’oferir a tots els seus ciutadans la seguretat de que en qualsevol circumstància la seva salut estarà garantida, sense tenir en compte la seva situació econòmica. I aquesta garantia no està relacionada sempre amb la riquesa de cada país, sinó més aviat amb la seva visió cultural i política de les temàtiques socials, com és el cas d’Espanya, que disposa de un sistema de cobertura sanitària pública molt més eficaç que Gran Bretanya, tot i ser un país teòricament menys desenvolupat.

Aterrant al nostre petit país, ens trobem amb un sistema de cobertura sanitària que sempre he vist socialment injust. El 25% no cobert per la CASS i que els usuaris han de pagar no suposa la mateixa despesa per tothom o, dit d’una altra manera, no representa el mateix esforç pel que guanya 1.000 o 3.000. De la mateixa manera, contractar una assegurança que garanteixi el reemborsament d’aquest 25% tampoc es basa en un concepte socialment igualitari, donat que el preu d’aquestes cobertures no varia en base als ingressos o les càrregues familiars de les persones.

Aquesta desigualtat del sistema sanitari encara s’agreuja més quan arriba una crisi econòmica i el poder adquisitiu de les famílies es comença a veure afectat. Davant la necessitat de reduir les despeses, són les persones econòmicament mes necessitades les que es poden veure obligades a prescindir d’aquesta xarxa de seguretat. En primer terme, aquesta reducció afecta a aquells serveis mèdics que no semblen tan necessaris (sessions de fisioteràpia, psicòlegs, unes ulleres noves, etc..) però que modifiquen notòriament la qualitat de vida de les persones. En segon terme, davant d’una imprevisible urgència mèdica d’alt cost, les persones sense assegurances mèdiques només poden creuar els dits.

Evidentment, no cal caure en alarmismes, perquè la situació a Andorra està molt lluny del EUA, però si que desenvolupar una cobertura sanitària gratuïta de qualitat per a tothom hauria de ser, al meu entendre, un dels reptes del nou govern entrant. Es parla molt d’incentivar el consum, reactivar l’economia, etc.. i, evidentment, cal ficar solucions per sortir de la crisi l’abans possible; però mentres la recuperació econòmica arriba, cal evitar que la qualitat de vida dels ciutadans es vegi afectada. I la sanitat és, en aquest sentit, un índex molt més rellevant que la renovació del parc automobilístic.

Si queden o no diners a calaix per reformar la sanitat i fer-la gratuïta i universal, això ja és una altra cosa.

LA VERITAT SEMPRE ÉS NOTÍCIA

La càmera s’encén i ens ensenya un home trajat, assentat darrera d’una taula, que ens mira fixament. Amb l’expressió decidida del que no te res a perdre, l’home pronuncia una frase demolidora: “Si vostés estan veient aquest vídeo, jo he estat assassinat. I el responsable de la meva mort és el president de la República”.

Malauradament, no es tracta de l’últim èxit cinematogràfic de Hollywood, sinó d’un cas real, el de Rodrigo Rosenberg, un advocat guatemaltec assassinat fa unes setmanes, que davant les amenaces rebudes contra la seva vida, va decidir gravar de forma casolana un vídeo on denunciava als que serien responsables de la seva futura mort, segons el, el president de Guatemala i el seu cercle més proper. Desprès de la seva execució a mans d’uns sicaris i la difusió per Internet del vídeo, el país centreamericà està convulsionat per un escàndol de proporcions encara difícils de calibrar. Un cas al que la seva combinació de política, sang, efectisme i difusió per Internet hauria d’haver convertit en una bomba informativa i que, tot i així, poc resó ha tingut a qualsevol dels mitjans del nostre entorn. En el meu cas, només la meva relació personal amb gent d’aquell país i les noves tecnologies han fet possible assabentar-me del que havia succeït.

Valgui el cas Rosenberg com a exemple per reflexionar sobre quins són els criteris que fan que un determinat fet es converteixi en titular de portada. Perquè a vegades costa de mesurar el veritable valor d’algunes notícies. Fa pocs dies enrere, la grip porcina havia de convertir-se en la plaga definitiva que acabaria amb la raça humana. Avui, tot sembla controlat. Realment, què hem de pensar? Falsa alarma, deguda a interessos farmacèutics, o és que tenim els dies contats i les autoritats no ens volen amargar el nostre últim passeig? Altres notícies simplement passen de estar el centre del meollo a desaparèixer, sense pasos intermitjos, com el crim de Marta del Castillo, la noia de Sevilla assassinada pel seus companys d’institut. Durant dies, la recerca del seu cos era titular de totes els rotatius. Ara, tot i que el cos de la noia continua sense aparèixer, costa trobar alguna referència al cas. I així fins a l’infinit.

No seré jo el que me les vulgui donar ara d’ingenu idealista. Tots sabem que els interessos polítics i econòmics mouen el mon, i el periodisme no és una excepció; havent jugat moltes vegades el paper de ficar a l’opinió pública del costat dels més poderosos.. Fins i tot algunes campanyes es repeteixen. Les invisibles armes de destrucció massiva del president Bush són hereus directes de les campanyes anti-espanyoles que els diaris de Rudolph Hearst van aixecar als EUA al 1898 per afavorir la guerra de Cuba. Res de nou. Tampoc cal sorprendre’s de la creixent desvergonya amb que aquesta manipulació funciona, sense prendre’s la molèstia de disfressar-se d’informació de veritat. Per citar algun cas flagrant, els darrers informatius esportius de La Sexta s’haguessin pogut redactar al despatx del nou president del Real Madrid, i no s’hagués notat gaire diferència, la veritat.

El que si resulta sorprenent és que aquesta manipulació informativa es mantingui en un moment en que precisament tenim un accés a la informació molt més lliure i a l’abast de sector socials més amplis, com mai abans a la història de la humanitat. Gràcies a les noves tecnologies, la velocitat i el volum d’informació que ens arriba és milers de vegades més gran i, alhora, el podem contrastar amb diferents fonts d’informació, blocs, xarxes socials, etc.. La manipulació continua i a ningú ens sorprèn excessivament, perquè a mida que la informació de que disposem ha anat creixent, ens hem fet més indiferents i més cínics. La saturació provoca, de forma natural, una reacció d’indiferència; tantes imatges de mort, guerres, atemptats, etc.. fa que cadascuna d’elles, individualment, perdin la capacitat de commoure’ns. Aquesta duresa davant de les imatges més commovedores és, fins a cert punt, el preu que hem de pagar per viure en una societat cada vegada més visual.

El que resulta més greu encara és l’acceptació d’aquesta manipulació, d’aquesta degradació com una cosa normal, com a part de la vida. Al tenir més informació, descobrim les cares ocultes de moltes coses, els aspectes desagradables dels mites, ens fem més savis i perdem la nostra innocència. Però l’home que no somnia amb un mon millor, també ha perdut part de la seva condició humana. L’èxit del Barack Obama va demostrar, entre d’altres coses, que la gent, tot i les mostres externes de cinisme, vol creure en un mon millor, en uns ideals, en uns valors.

Per això precisament, mai està de més recordar-nos, de tant en tant, que si hi ha valors absoluts, que no tot és negociable, que si hi ha coses que deuen ser denunciades i d’altres que no poden ser amagades. Hi ha coses per les que val la pena lluitar i que fan moure el mon. De fet, tot ho fa, en un sentit o un altre, i això ens ho podem aplicar tots, no només els periodistes.

A totes aquelles persones i causes que mai tindran un lloc als titulars dels diaris.
A Rodrigo Rosenberg, in memoriam.

SENYORS, UN POQUITO DE POR FAVOR

“Un Consell dividit, sense cap majoria clara, pot allargar el procés de negociació i elecció del nou govern, en el pitjor moment per aquest país. Per tant, esperem que al dia següent de les eleccions, guany qui guany, tots fiquin per davant dels interessos del seu partit les necessitats del nostre país.”

Aquest era l’últim paràgraf d’un article que vaig escriure fa ara 3 mesos, sobre les eleccions que s’havien de celebrar el 26 d’abril. Tampoc és que pugui presumir de les meves habilitats de predicció, perquè poca cosa més vaig encertar en aquell article; finalment Albert Pintat i Vicenç Mateu no van presentar-se, Nou Centre i el PLA van crear Coalició Reformista quan ningú ho creia possible, el posicionament de Ventura Espot a Ordino no va ser tant decisiu com m’ho semblava. Vaja, que si hagués fet una quiniela, no n’encerto ni cinc. Però malauradament, de tot allò, només hi ha una cosa que s’ha convertit en realitat: a 6 dies per a l’acte d’investidura, encara no s’ha arribat un pacte que asseguri un govern estable i de consens.

Deia John Fitzgerald Kennedy allò ja tantes vegades repetit de “No demanis que pot fer per tu el teu país, sinó que pots fer tu pel teu país”. En aquest moment, els partits presents al Consell semblen entregats a una partida de poker on tothom amaga les seves cartes, llença farols i calcula fins a on pot treure suc als seus consellers. Parafrasejant a JFK, no és moment per demanar que pots treure dels teus consellers, sinó que pots fer pel teu país amb els teus consellers. I tant si val que en tinguis 13, 11 o 3.

Si escoltes uns i altres, sents de tot. Que si la culpa és de A, que si B no està preparat per governar, que si C només vol agafar cadira, etc.. I saben què, senyors? Què no ens interessa. Vostès sabran si ho fan amb un acord programàtic, amb un govern de concertació, concentració, cooperació, congregació, consolidació o com li vulguin dir. L’únic que volem, millor dit, exigim és que arribin a un acord sòlid, estable i que comencin a prendre mesures per treure a Andorra de la crisi.

Perquè els ciutadans ja han complert amb la seva part, escoltant, valorant, decidint, votant i donant a cada partit la seva quota de poder polític. Ara és el moment en que els polítics han de donar la talla. I no crec que hi hagi en tot Andorra una sola persona, ciutadà o residents, que entengués una falta d’acord que aboqués al país a un any de govern en funcions i unes noves eleccions, perquè la situació econòmica actual requereix precisament tot el contrari, un Govern fort capacitat per pendre actuacions fermes, decidides i ràpides. O sigui que, com deia Fernando Tejero, el conserge de la coneguda sèrie “Aquí no hay quien viva”, un poquito de por favor, que el país ho necessita.

De totes maneres, crec que podem ser optimistes. Pel que conec, penso que la majoria de les persones que han sortit escollides al Consell són gent capacitada per veure més enllà dels interessos partidistes. I el poble andorrà també sabrà valorar la generositat d’aquells que posen al país davant del partit. O sigui que el 26 tindrem Govern, i el 27 tots a treballar per treure el país endavant. I aquesta vegada si que espero encertar la meva predicció.

PUBLICITAT, NI NACIONAL NI ESTRANGERA, SIMPLEMENT LA MILLOR

La setmana passada tancava el meu article sobre l’atur dient que l’Estat te l’obligació d’ajudar-nos en situacions de crisi, però mai de regalar-nos res. Doncs tanmateix es podria aplicar a la polèmica sobre la campanya de l’AAAP (Associació Andorrana d’Agències de Publicitat), que reclama que totes les feines de l’administració pública es destinin sempre a empreses del país. Segons les seves dades, en un moment de crisi com aquest, el 90% de les feines s’atorguen a empreses estrangeres i el nou Govern hauria de modificar aquesta situació per llei.

De tota la seva argumentació, només hi ha un punt amb el qual estic totalment d’acord, el tema de la doble imposició. En l’actualitat, si treballem per un client d’Espanya o França, hem de carregar un sobre cost a les nostres feines del 24 i el 33% respectivament, i això no ens fa gens competitius, sobre tot en un moment on el client ens mira els preus com a primer punt de referència a l’hora de triar proveïdor. L’Estat, doncs, te l’obligació de solucionar aquest tema de forma urgent, més encara quan la crisi ens demana obrir nous mercats i captar nous clients. Però també s’ha de dir que aquesta problemàtica no ens afecta únicament als publicistes; qualsevol professional d’Andorra que vol treballar per clients estrangers la pateix. Més motiu encara perquè el nou Govern, sigui del color que sigui, posi les mans a l’obra de seguida.

A partir d’aquí, em permetran que mostri el meu desacord amb l’AAAP. Estic convençut de que el sector publicitari d’Andorra està tant capacitat professionalment com qualsevol empresa estrangera per donar resposta a la necessitats en comunicació i publicitat del país. De fet, pel que respecta a les institucions públiques, crec que ja s’està fent així. No se quin tipus d’estudi de mercat haurà fet l’AAAP per poder afirmar que el 90% de la feina pública s’encarrega a agències estrangeres. Pel que jo conec, les institucions públiques treballen majoritàriament amb agències andorranes o tenen personal propi per resoldre les seves necessitats de comunicació, cosa igualment lícita. Com a exemples, les noves marques de la Massana, Ordino, Canillo, la campanya de promoció del Centre de Congressos, la recent campanya de conscienciació als propietaris de gossos, el Museu de l’Electricitat de FEDA, tota la comunicació d’Andorra Telecom, la marca Vaca Bruna del Ministeri d’Agricultura, la darrera imatge del Tour, per citar algunes de les més conegudes. Tot això representa només el 10% de la contractació pública en temes de publicitat? Quines campanyes són el 90% restant?

Però, més enllà de les xifres, encara resulta més important afirmar que la competència i el lliure mercat són eines fonamentals per millorar la competitivitat, clau en situacions de crisi. Quantes més empreses, nacionals o estrangeres, ens presentem als concursos, millor. Això farà que haguem de ser més creatius, més exigents amb nosaltres mateixos, amb millors preus, en resum; la competència sempre ens fa millors. I el client, sigui públic o privat, sempre tindrà una millor oferta on poder contractar.

Com a director d’una agència de publicitat, no em fa por la presència d’agències estrangeres, perquè considero que som igual de bons o millors que els. I, a més, tenim molts altres avantatges competitius; el coneixement del mercat i dels canals de comunicació, la proximitat, el servei. Aquests han de ser els motius pels quals les institucions i les empreses han de confiar en nosaltres i donar-nos feina, no pas perquè un decret governamental ho determini. El proteccionisme econòmic no faria més que crear una falsa situació de prosperitat al sector, incrementar els costos i fer-nos menys competitius. A més, quan tot el país està començant el camí d’obrir-se més a Europa, de crear espais econòmics únics i lliures per a tothom, de reduir les diferències amb els mercats del nostre entorn, no veig com els publicistes hauríem d’anar en la direcció contrària.

Per últim, si és cert que històricament les gran empreses i institucions han tingut la tendència a valorar millor tot el que venia de fora, en qualsevol camp, no només la publicitat. En aquest sentit crec que la solució ens la pot donar un mestre del nostre sector. Fa uns anys, vaig tenir l’oportunitat d’escoltar una conferència de Vega Olmos, director creatiu molt prestigiós, guanyador de premis a Cannes, i responsable, entre d’altres, de totes les campanyes d’AXE. Al preguntar-li què era per el la publicitat, va respondre només una paraula, seducció. La seducció genera desig, i aquest provoca la compra. Doncs apliquem-nos aquest criteri a nosaltres mateixos, publicistes, i conclourem que el que cal és seduir al nostre comprador, es a dir, empreses i institucions. Seduir-los amb exposicions de les feines que es fan a Andorra, amb un Festival de Publicitat d’Andorra, formant als nostres professionals perquè estiguin sempre a l’ultima i moltes altres propostes que de ben segur se’ns poder ocórrer.

Per tot això crec que si ens valorem realment en tot el que valem com a publicistes, no necessitarem un decret de Govern. Amb la nostra capacitat professional i una bona dosis de seducció tindrem més que suficient que convèncer als clients perquè treballin amb nosaltres.

UN SUBSIDI DE L'ATUR A RETORNAR

Subsidi de l’atur, si o no? Aquest va estar un dels temes “estrella” a la darrera campanya electoral i sembla un dels punts que ara mateix separen PS i CR a l’hora de tancar un acord per obrir la propera legislatura.

A nivell teòric, totes dues postures tenen sòlids arguments. Els contraris al subsidi defensen que pagar a la gent per no treballar no és la millor manera d’incentivar la recerca d’una nova feina. També és cert que el subsidi de l’atur pot donar peu a que alguna gent se n’aprofiti, complementant-lo amb feines en negre, i gaudint d’una situació millor que els treballadors “reals” o convertint-se en una eina de clientelisme electoral. I tampoc cal oblidar que introduir la cobertura de l’atur és una despesa més pels comptes de l’Estat, precisament en un moment on els ingressos s’han reduït de forma considerable,

Però, per una altra banda, una societat que vulgui sentir-se orgullosa dels seus valors no pot renunciar mai al concepte de fraternitat entre els seus membres. Així, no podem tancar els ulls a les dificultats i penalitats que estan passant moltes persones i deixar-les caure, limitant-nos a desitjar que siguin capaços de sortir-se per si mateixos. Al contrari, l’Estat té l’obligació de funcionar com a xarxa de seguretat per als seus ciutadans quan les condicions socials i econòmiques empitjoren.

Si analitzem de forma més específica les propostes dels nostres partits polítics, per una banda es defensa el subsidi de l’atur mitjançant la creació d’una mena d’assegurança. Aquesta opció te, des del meu punt de vista, poca funcionalitat ara mateix. La situació crítica dels aturats requereix una solució a curt termini. Poc podran cotitzar aquells que ja es troben ara sense feina, i precisament són aquests els que més necessiten el subsidi. A més, qui assumirà el cost d’aquesta assegurança? Si ho fa el treballador, encara reduïm més el sou real, quan el que cal ara és augmentar la capacitat de consum de les famílies. Si se’n fa el càrrec l’empresari, estem encarint el cost de la ma d’obra i dificultant la contractació de personal.

Per la banda més lliberal, es parla d’ajuts. En aquest punt considero que confonen els termes. Un ajut es destina a persones que per la seva edat, per incapacitats físiques o mentals, per carregues familiars extraordinàries o per altres motius no poden generar prouta riquesa per assegurar-se un nivell de vida acceptable. I precisament per aquesta incapacitat se’ls ajuda. Un aturat entra en una altre categoria, donat que si és una persona capaç de treballar i generar riquesa, però al qual la conjuntura econòmica no li permet. Per tant, si es tracten de problemes diferents, deuen rebre solucions diferents.

Arribats a aquest punt, proposo una solució intermitja entre tots dos punts. Per ficar-nos en situació, imaginem que un de nosaltres es queda sense feina i un amic o familiar li ajuda amb diners mentres troba una de nova. Li estarem molt agraïts i de seguida que trobem feina i ens puguem recuperar, li tornarem. De fet, a ningú se l’acudiria deixar de fer-ho, oi? Doncs es tractaria de fer el mateix a un nivell més macro, crear un subsidi de l’atur a retornar per l’aturat en el moment en que aquest comenci a treballar.

En el moment de perdre la feina, l’aturat podria sol·licitar rebre una quantitat mensual determinada. Aquest quantitat pot variar segons les carregues familiars i econòmiques de cada persona i vindrà lligada al seguiment per part de l’aturat de les polítiques de reinserció i formació establertes pel Govern. Renunciar a una oferta de feina supondria, òbviament, perdre el subsidi. Tan bon punt l’aturat aconsegueix una feina, deixa de rebre el subsidi i s’estableix un pla per retornar els diners rebuts a l’Estat. Els plaços i la quantitat a pagar periòdicament dependrien del sou del treballador i de les seves càrregues econòmiques, primant sempre l’interès del treballador.

Aquest sistema resoldria l’obligació de l’Estat d’ajudar a les persones aturades que ho necessitin, però al mateix temps constitueix un incentiu per aconseguir una feina el més aviat possible, donat que l’aturat és conscient d’estar contraient un deute amb l’Estat. De la mateixa manera, aquest subsidi no constituiria una despesa a fons perdut, solsament un préstec que l’Estat recuperaria a mig termini i podria destinar-se a altres objectius. En resum, la filosofia darrera d’aquesta proposta és que l’Estat te l’obligació de ajudar-nos, però no de regalar-nos res.

DROGUES NO? I PER QUÈ?

“Si en algun moment hi hagut una guerra contra les drogues, els Estats haurien de reconèixer que fa temps l’han perduda”.
Antonio Escohotado

Des de que els EUA van invadir Irak al 2003, el total de soldats americans morts ha estat de 4.259 fins al dia d’avui, en 5 anys. Només a Mèxic, a l’any 2008, 5.300 persones han mort per causes relacionades amb la narco-violència. I, el que és pitjor, cap d’aquestes morts ha servit per evitar que els EUA continuiin sent el primer consumidor mundial de cocaina. Si l’estratègia americana a Irak ha estat un desastre, doncs què hem de dir de la lluita contra el narcotràfic?

Afrontem la realitat, tot i els enormes recursos que els Estats destinen a la lluita contra el tràfic de drogues, no hi ha cap lloc del món on una persona no sigui capaç d’aconseguir drogues si ho desitja. I Andorra, per molt que alguns no ho vulguin veure, no és una excepció. Les polítiques contra les drogues en el sentit represiu del terme han fracasat, perque l’únic impediment real que evita que més gent consumeixi drogues és la seva voluntat de no fer-ho, no pas les actuacions policials.

I aquestes polítiques, a més d’ineficaces, generen tot un seguit de efectes socials tant o més perniciosos que el mateix consum. Les organitzacions delictives que produixen i trafiquen amb aquestes sustàncies s’han fet tremendament poderoses, fins al punt de convertir-se en estats a l’ombra que, en països com Mèxic o Guatemala, posen en perill el funcionament de la societat en el seu conjunt, sense que ningú sigui capaç d’impedir-ho. Aquests mateixos Estats gasten sense resultat enormes recursos que podrien destinar a altres tasques socials. I pel que fa als consumidors, les polítiques represives només serveixen per encarir els costos de compra, impedir qualsevol control sanitari sobre les substàncies consumides, i afegir a les drogues un aura de mite que encara les fa més atractives, sobre tot entre els més joves.

Per acabar amb els accidents de tràfic algú ha pensat en prohibir ens cotxes? Per acabar amb la prostitució i les violacions algú creu que serviria prohibir per decret les relacions sexuals?? Doncs perquè continuem pensant que l’única manera d’eliminar els efectes negatius de les drogues és la seva prohibició i persecució?.

Deixem-nos de moralines i siguem realistes. Les drogues (sigui en la forma que sigui) s’han consumit des de sempre. Els seus efectes desinhibidors de la conducte, i alteradors de les nostres percepcions, han atret sempre a l’home, i ho continuaran fent. I és imposible acabar amb l’oferta d’un producte quan té tanta demanda. Com va dir la Hillary Clinton aquest dimecres en la seva visita a Mèxic com a secretaria d’Estat dels EUA, “la nostra insaciable demanda alimenta el tràfic de drogues”.

Per últim, des d’un de vista ètic, si una persona adulta, sense cap mena de pressió i en perfecte ús de les seves facultats mentals, desitja consumir drogues; quines raons te la societat per prohibir-ho? De la mateixa manera que una persona te dret a decidir quan i com vol morir, encara més dret te a decidir per si mateix com vol viure.

Amb tot això, no estic dient que les drogues s’hagin de vendre als estancs (tot i que si és permès en el cas del tabac), ni que el seu consum s’hagi de promocionar com quelcom positiu (tot i que amb el tabac es faci). I evidentment aquest tema ha de ser analitzat amb molta profunditat de la que dona un petit article com aquest. Però està clar que si continues fent les coses de la mateixa manera, estàs comdenat a obtenir sempre els mateixos resultats. Si de veritat volem canviar alguna cosa en relació a les drogues, cal deixar de repetir les mateixes frases gastades i pensar en solucions diferents.

Tothom és un serial killer

El circ de la sang aixeca de nou el teló. 16 morts en Alemanya, 10 en Alabama i un a Espanya, tots el mateix dia, tots morts a trets. Tenim assegurada una cobertura mediàtica sufocant durant els propers dies, amb les habituals declaracions de companys i veïns, flors i espelmes, concentracions silencioses i tota la litúrgia habitual. Finalment, una altra notícia acaparà les portades i aquests casos deixaran de ser rellevants, coses del show business. Fins i la propera, perquè ja se sap, hi ha molt pirat suelto.

Aquesta és la frase que, d’una manera o una altra, ens diem tots i ens ajuda a quedar-nos més tranquils. Com la manada que s’allunya del company ferit o malalt, ens donem presa per ficar una etiqueta a tots aquests casos, bogos, malalts, pirats, desequilibritats, etc.. Al calaix de la gent que tenia alguna cosa estropeada a dins i per això fan el que fan, ben lluny de nosaltres. Perquè ningú de nosaltres faria mai una cosa així, oi?

Però quantes vegades hem sentit el que ara diuen del noi que ha assassinat 16 persones a Alemanya? Què era un adolescent normal, sense problemes a l’escola, només una mica arrogant, amb un ambient familiar normal, etc.. Però que vol dir normal? Què entenem quan qualifiquem a algú de normal o anormal ?. Tothom és normal, sembla ser, fins al mateix moment que deixa de ser-ho. Com Michael Douglas en “Un dia de furia”, un home normal que al mig d’un embós de trànsit, perd el cap i comença una carrera de violència. Per un moment, siguem sincers amb nosaltres mateixos. Qui no ha patit a la seva adolescència la sensació de sentir-se rebutjat, qui no ha estat mai a punt de perdre el cap en una discussió, qui no ha fet alguna cosa dolenta?

La maldat i la bondat es troben barrejades dins de tots nosaltres, tot i que en proporcions diferents. Moltes vegades no ho volem acceptar, no volem mirar a dins nostre i veure els pous de foscor, per no sentir l’atracció del buit, però hi són. Sempre hi han estat.

La llegenda de l’àngel caigut, Darth Vader i el poder del Costat Fosc de la Força, Boromir corromput per l’atracció de l’Anell. La nostra cultura està plena de referències a les debilitats de l’ànima humana i a la possibilitat de que qualsevol de nosaltres caigui al costat fosc. També la tentació de tancar els ulls i no voler acceptar la nostra naturalesa és vella com l’home. El dimoni, Hitler, Charles Manson, Osama Bin Laden. Els hem retractat com a representacions del mal absolut, fins al punt de que no semblen essers humans. D’aquesta manera neguem que podem convertir-nos, en un moment i unes circumstàncies determinades, en quelcom semblant.

Doncs, si no poden ser millors del que som, què ens queda per fer? Assumir-lo i fer el possible per reduir els riscos. En un dels casos, el d’Alabama, sembla ser que la pèrdua de la feina va ser el desencadenant. Davant de la crisi econòmica que afecta el món sencer, és probable que el volum de casos com aquest augmentin. Qui no pot entendre la desesperació d’una persona que perd la feina, que no té diners, que es queda sense casa, sense amics, sense família? Cal ser un malat per, trobant-se en aquesta situació, perdre el cap i liar-se a trets? Sinó volem veure més casos com aquests als propers mesos, hem d’augmentar el nombre i la qualitat de les xarxes socials que poden recollir i protegir a una persona quan cau. Parlem de protecció de l’atur, de assessorament psicològic, de seguiment personalitzat als col·lectius més desemparats, etc..

L’altre aspecte és, evidentment, l’accés a les armes. En aquest sentit, el cas de la doctora morta a Espanya pels trets d’un pacient insatisfet és paradigmàtic. L’home, en rebre una atenció que el considerava inadequada, s’ofusca i agredeix a la doctora. Sense una escopeta a la má la resolució del cas hagués estat una altra molt diferent. I si als EUA tenen molt més casos de matances indiscriminades, es degut a la facilitat amb la que qualsevol persona pot tenir una arma a casa, no perquè estiguin més pirats que nosaltres, com ens agrada pensar. Per tant, cal limitar de forma molt estricta la legislació i la venda d’armes.

Molt probablement, poc canviarà i en un període de temps més o menys llarg tornarem a patir successos similars. Però al menys no ens enganyem a nosaltres mateixos, no vulguem veure als responsables d’aquests crims com a malvats propis d’una pel·lícula de sèrie B i reconeixem que tots portem un serial killer en potència a dins. O només em passa a mí?

LA FERIDA CONTINUA OBERTA

Acaba el partit, l’Athletic de Bilbao s’ha classificat per la final. Tothom s’abraça, crida, plora; i per un breu moment l’èxit esportiu ens fa creure que som una societat unida. Però només creuar les portes de l’estadi i sortir al carrer, els cartells electorals encara sense despenjar ens recorden les ferides obertes.

Davant dels resultats obtinguts a les eleccions basques del passat diumenge, cada vegada sembla més probable que tindrem un Govern en minoria del PSE, amb l’ajuda del PP i UPD, però sense que aquests entrin a governar. En primer lloc, cal deixar ben clar que el PSE té tot el dret de fer-ho. Es tractaria, de convertir-se en realitat, d’una negociació legítima i totalment democràtica, basada en la representació de cada partit, en base als vots obtinguts. Res a dir. I la reacció del PNB sembla bastant desproporcionada, donat que les regles del joc democràtic li atorguen al PSE la mateixa legitimitat que a ells per governar.

Precisament aquesta reacció del PNB serveix com a exemple per explicar el sentiment de molts d’aquells bascos que reclamen un canvi al Govern. Durant 30 anys, el PNB ha fet i desfet, com si Euskadi i els fossin una mateixa cosa, premiant als nacionalistes i oblidant a la resta. Aquesta actitud ha cremat a molta gent, que durant molt anys s’han sentit (ens hem sentit) discriminats senzillament per pensar de forma diferent. I, per això, la reacció de molts és creure que ara és la nostra, que ha arribat el moment de fer fora al PNB i cobrar-nos tot allò que se’ns deu. Però la política s’ha de fer amb el cap i no amb els sentiments. Si fa unes setmanes demanava en aquesta mateixa tribuna la necessitat de sortir de l’armari políticament, era precisament perquè els bascos no nacionalistes havíem d’aconseguir un reconeixement social i polític. Objectiu aconseguit. Però tot allò s’havia de fer amb la finalitat de construir el que ara no tenim, un model de societat que tothom pugui fer seva, no per caure en els mateixos errors dels nacionalistes.

I un Govern en minoria del PSE no ajudarà gens a aconseguir aquest objectiu. En primer lloc, les comparacions amb Catalunya no serveixen. Al tripartit, dos del partits membres són tant o més nacionalistes que CIU. En canvi, a Euskadi tots els partits nacionalistes quedarien fora del nou govern. Una altra cosa molt diferent seria, per exemple, un govern amb Aralar formant part, però és evident el caràcter anti-nacionalista d’aquest govern que s’està gestant. Com a conseqüència directa, l’exclusió de qualsevol opció nacionalista del Govern basc servirà per alimentar les teories del més extremistes, dels que defensen la visió de “ells o nosaltres”. Dins del mateix PNB, les visions més pactistes representades per Josu Jon Imaz quedaran arraconades. I en quatre anys tindrem una aliança ultra nacionalista que farà fora al PSE i ens farà retrocedir de nou com a societat. Estarem pitjor del que estem ara.

La millor opció seria un Govern de coalició PSE-PNB, on els socialistes agafessin la direcció dels ministeris com Cultura, Educació, Esports, on més necessari és reconduir la deriva nacionalista. Un pacte d’aquest tipus visualitzaria políticament la pluralitat del nostre país i, al mateix temps, la possibilitat de treballar-hi junts. A més, obligaria al PNB a deixar el paper de víctima que ja s’està adjudicant i ficar-se mans a l’obra conjuntament amb els “altres”. Fins i tot, si 4 anys després ens trobéssim davant dels mateixos resultats electorals, la societat estaria més preparada per un govern sense cap nacionalista.

Però el PSE i el PNB s’han apresurat a cremar aquesta possibilitat. Per què? Els interessos dels socialistes a nivell espanyol tenen molt a veure. Davant la pèrdua del govern a Galicia, el PSOE havia d’equilibrar la balança, i tothom sap que la millor manera de guanyar vots en Espanya és fotre canya als nacionalistes. La pèrdua del suport del PNB a Madrid s’arregla amb un pacte amb CIU i llest. Molt propi de la manera curt-terminista de gestionar del president Zapatero, i molt trist pel futur d’Euskadi. També el PNB, amb el discurs de “nosaltres o el caos”, ha posat per davant els interessos partidistes, i sembla que s’estimen més perdre el govern per 4 anys abans que negociar. O pot ser tots dos són conscients de la necessitat de pactar, i només estan valorant la fermesa de l’oponent. Encara més tris, perquè a cap dels dos partits sembla importar el trencament social que la seva actitud comporta.

Passi el que passi, sembla que hem perdut una altra ocasió de tancar les ferides que fan mal a la nostra societat. Més aviat, la forma en que uns i altres estan gestionant aquests resultats no faran sinó agreujar-les. I això no ho arreglarem ni guanyant la final de la Copa al Barça.